Habibi (2011)

Set anys de la seva vida va dedicar Craig Thompson a l’elaboració de Habibi, i això es nota, ja que ens trobem amb una obra titànica, no només per les seves més de sis-centes pàgines, sinó també pel gran esforç de documentació que representa i per la seva increïble qualitat, tant en l’àmbit gràfic com literari. La història de Dodola i Zam, dos éssers predestinats a l’esclavatge, està retratada amb un rigorós blanc i negre que enlluerna, i és que encara no m’acostumo al virtuosisme visual d’aquest autor i cada obra seva la gaudeixo com una autèntica fita en aquest apartat. Rius de tinta, de vegades orgànica, sempre estilitzada, s’han utilitzat per desenvolupar un còmic ple de misticisme, on s’integra l’escriptura i els motius aràbics a una història tant rodona com universal.

Entre l’atemporalitat i l’actualitat, entre el to personal i l’al·legoria, entre la crueltat i l’esperança, entre el sagrat i el profà... Habibi se situa a mig camí de conceptes en un principi antagònics, trobant un punt d’equilibri que la converteix en una obra excepcional, contenint en la seva narració tant la poesia com l’absurd inherents a la naturalesa humana. Violacions, assassinats, fam i pobresa, formen part del viatge físic i espiritual dels dos protagonistes, mentre assistim a la seva història d’amor, en el que ve a ser una relació sentimental completament atípica, però sempre humana i commovedora. 

Mentre retrata una societat corrompuda i tòxica, Thompson es qüestiona sobre l’art d’explicar històries i la força de les paraules, autèntics “significants flotants” del relat. La mística dels mots, el seu poder de suggestió i la qualitat ascètica dels grafismes, sobrevolen cada racó de la narració, fent tota una jugada de metallenguatge. El culte que rendeix la religió musulmana a les paraules i les representacions abstractes, i el seu rebuig per les figuracions, són elements que fan que el mateix autor, d’educació marcadament religiosa, es qüestioni de manera implícita sobre el seu paper com artista. Habibi funciona d’aquesta manera a escala autoreflexiva, però també se’n pot extreure una interpretació política o ecològica, per exemple, i és que estic parlant d’una obra tan oberta i polièdrica, que probablement amb una segona lectura encara eludirà molts dels seus matisos.