El conte de Nadal de l'Auggie Wren (1990)

Sempre que analitzo un llibre o un còmic engego un procés, més o menys afortunat, de desconstrucció de l’obra. És com pelar una ceba, vas traient capes fins a trobar la seva essència, la seva veritat fonamental o, com a mínim, aquella veritat que es pacta d’alguna manera entre l’obra i un servidor, el lector. Parlem, doncs, d’una relació bilateral. Edmund Wilson, l’escriptor i crític literari, va dir que “no hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre” i probablement aquesta frase es pot extrapolar a qualsevol obra d’art. Sóc home, català, tinc quatre germanes, estic a prop de la quarantena, m’agrada el cinema, els còmics i la ciència-ficció, i suposo que tot això influeix en com llegeixo i parlo de literatura.

Per analitzar una obra poses en marxa tot un seguit de mecanismes mentals i processos cognitius, la seva pràctica t’entrena i posa a prova les diferents habilitats que tens dins d’aquest àmbit. Sovint el procés serveix per assentar un pensament o canviar radicalment d’opinió, per això és una bona forma de desenvolupar el pensament crític, aprofundint i analitzant les coses des de diferents perspectives. Actualment es fa tristament necessari lluitar contra una certa tendència a posar-nos-ho tot massa fàcil, a quedar-nos en la superfície i limitar-nos a fer una lectura lineal del que ens envolta. La moral implícita en molts dels relats etiquetats com a pedagògics posa de manifest el requisit indispensable, com a mestres, d’anar més enllà del que es veu a simple vista, ja que sovint aquests contes tenen una intencionalitat molt blanca i evident, però el resultat és un altre, de vegades inclús amb valors contraris al que semblaven predicar en un principi.

A l’hora de plantejar-me com emprar un relat a l’aula, més enllà de la classe de llengües i amb la intenció d'afavorir un diàleg disciplinar, aquests mesos he percebut dues línies d’acció. Primer de tot, una més relacionada amb les habilitats socials, ja que els contes són una bona eina per introduir temes de caràcter emocional a l’aula, d’una manera natural i poc forçada. Així, esdevenen una encertada excusa per parlar sobre el dol, el bullying, les diferències de gènere o d’altres qüestions que tenen molt a veure amb el dia a dia però que normalment no apareixen en cap llibre de text, mostrant-se com un bon recurs per “tutoritzar” l’aula i implementar dinàmiques emocionals. En segon lloc, els llibres funcionen també com a recurs per complementar o exemplificar els continguts curriculars, ja siguin esdeveniments històrics, exemplificant qüestions sobre el medi o d’altres materials.

L’aportació de diversos mitjans culturals, tant narratius, com musicals o audiovisuals, per complementar les diferents activitats programades a l’aula, és una estratègia per la qual sincerament advoco. El meu bagatge cultural, molt relacionat amb l’art, la literatura, el còmic i el cinema, sovint posa a la meva disposició diferents mitjans relacionats amb els temes que s’estan tractant a l’aula. Durant les passades pràctiques, per exemple, just abans de les vacances de Nadal, se’m va comentar si se m’ocorria algun relat i vaig explicar El conte de Nadal de l’Auggie Wren de Paul Auster. Conec a l’autor, he llegit d’altres obres seves, aprecio el que fa i tot això ho transmeto als alumnes. Per il·lustrar la narració, finalment, vam posar els últims minuts de la pel·lícula Smoke (Wayne Wang, 1995) que, precisament, tradueix en imatges aquest conte, acompanyat per la música i la veu aspre de Tom Waits.

Aquesta estima per l’art, aquest interès per la cultura, són elements que em defineixen com a mestre. Tinc uns gustos i una cultura, no vull ser un receptor passiu del coneixement de l’aula, sóc un professional reflexiu i, en conseqüència, vull intervenir directament en l’orientació i el contingut de les activitats que es porten a terme a classe, de la mateixa manera que també vull promoure que els alumnes puguin transformar la realitat escolar. No m’interpreteu malament, el que vull transmetre no són els meus gustos, és el gust per l’art, és una pedagogia impregnada d’art.

Llegeixo...

Llegeixo per costum, perquè tinc l’hàbit interioritzat. La llibreria 22 a Girona, La Llopa a Calella o Norma i Gilgamesh a Barcelona, són espais que visito sovint i on em sento bé.

Llegeixo novel·les perquè m’agrada la narrativa, l’acte d’explicar o escoltar històries, i valoro molt, en aquest sentit, el poder de les paraules, la força i el plaer que sorgeix del fet que algú domini les paraules i les utilitzi de maneres sorprenents i plenes de sentit.

Llegeixo còmics per culpa dels meus amics, aquest va ser el nostre primer gran amor, els llegim i els col·leccionem des que estàvem a l’EGB. Llegeixo còmics perquè estic enganxat a certs personatges i autors, i perquè la seva narrativa gràfica connecta amb mi, em fa fàcil situar-me dins la pell d’un personatge o viatjar a mons fantàstics. Hi ha històries que només tenen cabuda en aquest llenguatge, però, a més, el paper del lector és diferent aquí que en qualsevol altre mitjà, només aquí el lector marca tant el ritme de l’acció.

M’encanta també el joc que em proposa la poesia. Bé, no tota. Alguna poesia. Parlo d’aquest joc de revelacions i evasives, aquesta sensació que amb cada lectura tot canvia, encara que les paraules siguin les mateixes i les frases no s’hagin mogut. És un flirteig amb el secret que amaguen, on el lector fa retrocessos i aproximacions. Hi ha un retorn darrere de cada lectura, però la majoria de vegades aquest retorn és quelcom que només intuïm de cua d’ull.

Finalment, llegeixo assaig quasi de manera inconscient. Me n’he adonat fa poc, tot i que feia anys que ho feia. Un llibre sobre ciència per aquí, un altre sobre filosofia per allà... Un pensa que llegeix assaig perquè l’interessa un tema, i és cert. Difícilment et llegiràs cinc-centes pàgines d’un tema que et fastigueja, és clar. Però hi ha alguna cosa més. Llegeixo assaig perquè m’agrada aprofundir; furgar en el sentit de les coses, cercar-ne l’origen i analitzar-lo des de diferents perspectives. M’agrada la retòrica vinculada a l’assaig, el seu caràcter didàctic, i la seva capacitat de reflexió i d’apostar pel saber.

Guía perversa del viajero en el tiempo (2016)

Jorge Fernández Gonzalo és doctor en filosofia i autor de vuit llibres d’assaig. Un, fins i tot, dedicat a dissertar sobre filosofia a partir de pel·lícules de zombis, així que es mereix tot el meu respecte. El llibre que avui ens ocupa fa una jugada similar, creuant la filosofia més acadèmica amb la ciència-ficció cinematogràfica, mitjançant el motiu del viatge en el temps. De manera que, pel·lícules com Back to the future (1985), Terminator (1984) o Los Cronocrímenes (2007), són el vehicle per parlar de colonialisme, feminisme o revolucions socials, entre d’altres.

A mi m’agrada la filosofia. Amb això vull dir que, a priori, no necessito sucre per prendre’m aquesta píndola. Amb tot, també m’agrada la ciència-ficció, així que, probablement, un llibre dedicat a la filosofia tindrà un target bastant ampli, però un llibre dedicat a la filosofia, la ciència-ficció i els viatges en el temps, m’anirà com anell al dit. A més, l’obra està desenvolupada de tal manera que les pel·lícules anomenades no són un a més a més, sinó que formen part del propi nucli discursiu de l’autor. Venen totalment integrades, completant, estructurant i exemplificant idees molt abstractes que requereixen un suport que el lector conegui. Que aquest suport sigui el cinema, ajuda al fet que el lector es vinculi a l’obra i a què aquesta connecti amb la realitat.

El poc democràtic que resulta que els poders polítics s’apropiïn del concepte de democràcia, la confusió entre art i mercaderia, el fet que sigui més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme, la impossibilitat actual d’experimentar el present o els diners com quelcom que anul·la el contingut emocional en una operació d’intercanvi, són algunes de les idees que es discuteixen en el llibre, perquè d’idees, en el llibre, n’hi ha moltes, i van apareixent al mateix temps que s’elabora una lectura política de The Time Machine (1960) o es realitza una interpretació multiculturalista de Planet of the apes (1968).

He mencionat ja diverses pel·lícules, totes elles amb un cert, diguem-ne, “pedigrí”, però el cert és que un altre dels punts forts del llibre és que no es limita a parlar de films amb un cert renom, sinó que també parla de pel·lícules minoritàries i de dubtosa qualitat. Així, a les ja mencionades, hi podem afegir títols com Aliens in the Wild, Wild West (1999), Barbie in a Christmas Carol (2008) o Teenage cavegirl (2004), entre d’altres, i si a això li sumem sèries, còmics, videojocs, llibres i jocs de taula, es posa de manifest que la mirada que l’obra dirigeix sobre la ciència-ficció és molt àmplia i res excloent.

Per últim, sento la necessitat de fer un comentari des de la perspectiva pedagògica, ja que el tipus de joc que ens proposa el llibre porta una reflexió docent implícita: la necessitat de partir dels interessos dels infants. El fet que l’excusa que ens proposa el llibre connecti tant amb mi, se’ns dubte és una gran motivació per la lectura, i això és extrapolable a la realitat d’una aula. Tenir en compte els interessos dels estudiants és d’un gran suport motivacional, però, a més, també es fa evident que el cinema és una de les grans dèries de l’autor, un fet que també es transmet i enganxa, així que suposo que es tracta de trobar un equilibri, elaborant punts comuns, reconeixent a l’altre i als seus interessos, i construint ponts.

Habibi (2011)

Set anys de la seva vida va dedicar Craig Thompson a l’elaboració de Habibi, i això es nota, ja que ens trobem amb una obra titànica, no només per les seves més de sis-centes pàgines, sinó també pel gran esforç de documentació que representa i per la seva increïble qualitat, tant en l’àmbit gràfic com literari. La història de Dodola i Zam, dos éssers predestinats a l’esclavatge, està retratada amb un rigorós blanc i negre que enlluerna, i és que encara no m’acostumo al virtuosisme visual d’aquest autor i cada obra seva la gaudeixo com una autèntica fita en aquest apartat. Rius de tinta, de vegades orgànica, sempre estilitzada, s’han utilitzat per desenvolupar un còmic ple de misticisme, on s’integra l’escriptura i els motius aràbics a una història tant rodona com universal.

Entre l’atemporalitat i l’actualitat, entre el to personal i l’al·legoria, entre la crueltat i l’esperança, entre el sagrat i el profà... Habibi se situa a mig camí de conceptes en un principi antagònics, trobant un punt d’equilibri que la converteix en una obra excepcional, contenint en la seva narració tant la poesia com l’absurd inherents a la naturalesa humana. Violacions, assassinats, fam i pobresa, formen part del viatge físic i espiritual dels dos protagonistes, mentre assistim a la seva història d’amor, en el que ve a ser una relació sentimental completament atípica, però sempre humana i commovedora. 

Mentre retrata una societat corrompuda i tòxica, Thompson es qüestiona sobre l’art d’explicar històries i la força de les paraules, autèntics “significants flotants” del relat. La mística dels mots, el seu poder de suggestió i la qualitat ascètica dels grafismes, sobrevolen cada racó de la narració, fent tota una jugada de metallenguatge. El culte que rendeix la religió musulmana a les paraules i les representacions abstractes, i el seu rebuig per les figuracions, són elements que fan que el mateix autor, d’educació marcadament religiosa, es qüestioni de manera implícita sobre el seu paper com artista. Habibi funciona d’aquesta manera a escala autoreflexiva, però també se’n pot extreure una interpretació política o ecològica, per exemple, i és que estic parlant d’una obra tan oberta i polièdrica, que probablement amb una segona lectura encara eludirà molts dels seus matisos.

Bocamolls (IV)

Llegit a De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil de Vicenç Pagès Jordà.

La Caputxeta Vermella

Robert Darnton al seu llibre “La gran matanza de gatos y otros episodios de la historia de la cultura francesa”. Ed. Fons de Cultura Econòmica, Mèxic, 1987. Recull el conte oral més antic que va poder trobar sobre la Caputxeta Vermella…

“Hi havia una vegada una nena a la que la seva mare li va dir que portés pa i llet a la seva àvia. Mentre la nena caminava pel bosc, un llop se li va apropar i li va preguntar que cap on anava.

– A la casa de la meva àvia, li va contestar

– Quin camí agafaràs, el camí de les agulles o el de les punxes?

– El camí de les agulles.

El llop va prendre el camí de les punxes i va arribar primer a la casa. Va matar l'àvia, va posar la seva sang en una ampolla i va partir la seva carn en llesques sobre una safata. Després es va vestir amb el camisa de dormir de l'àvia i va esperar estirat al llit. La nena va trucar a la porta.

– Entra, filleta.

– Com estàs, avia? Et porto pa i llet.

– Menja tu també, filleta. Hi ha carn i vi a l'armari del rebost.

La petita nena va menjar el que se li oferia; mentre ho feia, un gatet va dir:

– Porca! Has menjat la carn i has begut la sang de la teva àvia!

Després el llop li va dir:

– Desvesteix-te i fica't al llit amb mi.

– On poso el meu davantal?

– Tira’l al foc; mai més el necessitaràs.

Cada vegada que es treia una peça (el sostenidor, la faldilla, les enaigües i les mitges), la nena feia la mateixa pregunta; i cada vegada el llop li contestava:

– Tira’l al foc; mai més el necessitaràs.

Quan la nena es va ficar dins el llit, va preguntar:

– Àvia, per què estàs tan peluda?

– Per escalfar-me millor, filleta.

– Àvia, per què tens aquestes espatlles tan grans?

– Per poder carregar millor la llenya, filleta.

– Àvia, per què tens aquestes ungles tan grans?

– Per gratar-me millor, filleta.

– Àvia, per què tens aquestes dents tan grans?

- Per menjar-te millor, filleta.

I el llop se la va menjar.”

“Gravat de Gustave Doré de gran força icònica i que desperta un univers de fantasies, que van des de les més ingènues a les més perverses.”

Shenzhen (2001)

Una de les anècdotes que explica Guy Delisle a Shenzhen, és que la forma d’utilitzar la línia clara dels dibuixants xinesos el va inspirar per desenvolupar un àlbum amb un estil gràfic molt deutor de l’art asiàtic, però que els editors no van recolzar aquest projecte, així que el va abandonar. El que sí que sembla que es va guanyar el favor dels editors, ja que va arribar a les nostres llibreries l’any 2006, és aquest Shenzhen, on l’autor ja comença a perfilar la fórmula que més tard definiria del tot amb Pyongyang. Els temes, aquí, bàsicament són els mateixos, però no estan tractats amb la mateixa profunditat, a Shenzhen sobretot es dóna cobertura a dos: la incomunicació i l’avorriment.

Durant un mes, Delisle exerceix de director d’animació en una empresa situada a Shenzhen, la ciutat xinesa. El còmic funciona com el seu diari personal d’aquesta època, on relata en primera persona el xoc cultural (ell és canadenc), els conseqüents malentesos, la solitud i diverses anècdotes surrealistes. Té quelcom de frívol dedicar una obra artística a l’avorriment, al tedi, a el fet banal i insignificant de la vida quotidiana. És molt com de classe alta o de mentalitat burgesa. Difícilment realitzaràs una obra molt transcendent basant-te en aquest tema. Bé, potser Oscar Wilde podria fer-ho, però Delisle mai ha estat un autor que enlluerni pels seus diàlegs o per la bellesa de la seva lírica, Delisle, simplement, té la virtut de mostrar-nos, de manera planera però precisa, el fet singular que, d’alguna manera, descriu tan bé el moment que estem vivint.

És cert que sovint ens quedem astorats per la raresa de les situacions que narren els seus còmics, però aquesta perplexitat és una característica molt comuna en l’home occidental. Shenzhen en realitat funciona com una apologia de l’individualisme davant de la globalització i el control social, una constatació dels errors i limitacions de les normes que hem establert pel nostre parc humà. Occident actualment està molt caracteritzat pel liberalisme i el multiculturalisme, i còmics com aquest posen de manifest la contradicció inherent que existeix dins la ideologia del multiculturalisme quan el subjecte viatja i va més enllà de la zona turística.