Mirlitonnades (1978)

M’estic llegint Guía perversa del viajero en el tiempo, un llibre del qual més endavant en parlaré en profunditat. En un dels seus capítols es menciona que, durant la segona temporada de la sèrie original d’Star Trek, apareix una raça extraterrestre amb un estil de vida similar al del Chicago dels anys 20, de manera que es comporten com a gàngsters, portant pistoles i metralletes. Més tard es desvela el misteri d’aquesta coincidència, la seva cultura es basa en l’únic llibre que va deixar en el planeta una expedició anterior: un estudi sobre bandes mafioses terrestres.

A partir d’aquesta anècdota el llibre ens proposa un joc semblant, amb alguna diferència, al que exposo a continuació: si avui destruïssin tots els llibres del món i únicament quedés intacte la teva lectura preferida, quin tipus de civilització sorgiria d’allà?

Cadascú pot fer el seu propi experiment mental davant d’aquesta premissa, però en el meu cas els supervivents d’aquest desastre prendrien com a llibre sagrat Quiebros y poemas (Mirlitonnades), títol que forma part de l’obra poètica de Samuel Beckett. Si bé una traducció més literal del títol vindria a ser “versos fluixos” o “versos dolents”.

Si prenguéssim aquest Quiebros y poemas com la “Bíblia” d’una nova civilització futura, aquesta patiria d’una terrible angoixa existencial. La seva pessimista filosofia sobre la vida tindria molts punts en comú amb el primer acudit que explica Woody Allen en el monòleg inicial d’Annie Hall, on s’exposa que la vida està plena de soledat, tristesa i patiment i, a més, s’acaba massa ràpid. Seria una societat molt individualista i amb una total manca de fe en el llenguatge i en la capacitat de comunicació humana. Els seus membres, víctimes d’una gran inseguretat, es limitarien a quequejar i a repetir reiteradament les mateixes paraules fins que perdessin el seu valor. Més que veu, tindrien una no-veu. Serien una comunitat nòmada, que aniria d’un costat a l’altre del planeta sense motiu aparent, com a refugiats no d’una guerra, sinó de la catàstrofe existencial. Pobre en les seves possessions i en la seva cultura, sense gairebé tradició ni memòria i carent d'historicitat pròpia. Seria una civilització de mínims, per no dir minimalista, sense Déu, sense lleis i sense sentit. Una humanitat, en definitiva, reduïda a la seva mínima expressió.

7 Soldados de la Victoria (2006)

Com l’economia estreny, selecciono molt els còmics que em compro i un dels autors al que intento seguir la pista és Grant Morrison, un guionista escocès molt aficionat a no utilitzar una narrativa lineal i a incloure psicodèlia i metaficció en les seves obres. El còmic All-Star Superman i el llibre Supergods, per exemple, són dues propostes seves que m’encanten, tot i que probablement són recomanacions que tan sols faria a lectors habituals de còmics de superherois.

Aquesta aventura és tota una filigrana editorial, ja que encara que la sèrie funcioni en conjunt, està composada per set miniseries que també es poden llegir per separat. La història presenta l’amenaça dels Sheeda, una espècie de fades vikingues que es dediquen a saquejar civilitzacions que es troben en el cim del seu progrés, per tal d’apoderar-se de la seva tecnologia, màgia i essència. Anteriorment ja havien saquejat a la humanitat en l’època de Camelot i ara els hi toca al s. XXI. Per altra banda, una antiga profecia adverteix que un grup de set soldats posarà fi a aquesta raça de vampirs tecnològics, així que els Sheeda fa mil·lennis que acaben amb grups d’herois formats per aquest nombre de membres. És per això que els protagonistes han de salvar el món sense trobar-se entre ells.

Un cavaller, un escapista, un bruixot, un reporter, un monstre, una supervivent i una maga són els components d’aquest peculiar grup, i, a més, cadascun d’ells està dibuixat per un autor diferent, el que ajuda a composar una obra d’una estètica molt polièdrica. La història està plena d’èpica i d’elements postmoderns que donen una perspectiva adulta al món dels superherois. En aquest sentit, es pot parlar de teràpies de grup per a superherois o de pornografia súper-heroica, entre d’altres, elements que connecten amb la societat en què vivim i que desmitifiquen els personatges principals.

Tot i el rocambolesc de la proposta, l’obra és lleugera i es llegeix amb rapidesa, però és prou detallista perquè se t’escapin coses que puguis gaudir durant una segona lectura. Amb tot, el format, una de les seves principals curiositats i virtuts, impossibilita anar a fons amb l’acció i es percep una certa falta de profunditat en la història, de manera que el clímax final se’n ressent i el conjunt dóna una sensació irregular.

El pregó de la Mercè 2016

Javier Pérez Andújar és l’escriptor que aquest any s’ha encarregat del pregó de les festes de la Mercè. Nascut a Sant Adrià del Besòs, ha participat en diferents fanzines, diaris i programes de la televisió. El seu pregó ha estat un compendi de molts elements de la cultura popular de la ciutat condal, però m’agradaria destacar l’oda que ha fet no al món del “còmic”, sinó al dels “tebeos”. Part del seu pregó és un repàs a la gran tradició de “ninotaires” que hi ha a la ciutat de Barcelona i al paper que en això, per bé i per mal, va jugar l’Editorial Bruguera. En aquest sentit, un aproximament molt recomanable al passat de Bruguera el podem trobar en la meravellosa novel·la gràfica El invierno del dibujante, signada per l'historietista Paco Roca.

Jo, com molts d’altres, vaig ser un lector voraç de les historietes d’aquesta editorial i vaig viure de primera mà el seu tancament a mitjans dels anys 80. El pregó trenca una llança per tots aquells que van ajudar a fer més gran la tradició tebeística barcelonesa, xapó. No estem acostumats a que es tingui un tractament deferent cap el novè art i sóc el primer en celebrar-ho. Amb tot, i a risc de semblar un perepunyetes, no puc evitar trobar a faltar un nom, l’autor del Masnou que em va posar el cuc dels còmics a dins del cos, em refereixo a Jan, el creador de Superlópez. És clar que Pérez Andújar parla dels autors de la seva infantesa, no dels meus. 

Teniu el text íntegre a un CLICK.

El retrat de Dorian Gray (1890)

Em vaig llegir El retrat de Dorian Gray d’adolescent i es va convertir en un dels meus llibres preferits. Sempre l’havia volgut rellegir i ara, quan m’he retrobat amb les seves pàgines, he sentit un cert enamorament. Sens dubte el principi m’encanta, però tinc la sensació que va de més a menys. La sensibilitat i cura amb que està escrit l’inici es va diluint a mesura que avança la narració, com passa, per exemple, amb el Dràcula de Bram Stoker. Tot i així, la història em resulta completament magnètica. La figura dels dandis, unes persones que no produeixen res, però que volen fer de la seva vida una obra d’art, és interessantíssima. Com valorar aquests personatges, positiva o negativament? En aquest sentit, si no recordo malament, Wilde afirmava que Basil Hallward és com es veia a si mateix, Lord Henry com el veien els demés i Dorian Gray com li agradaria ser.

Si la novel·la és una mostra d’horror gòtic, Dorian és sens dubte el monstre, però el dolent, fent una lectura de gènere, no és altre que Lord Henry. Un personatge amb una estranya habilitat per afirmar el contrari del que fa. La seva influència constant en la vida de Dorian ens parla dels límits de l’art, fet que enllaça directament amb la pel·lícula de Neil Labute “The shape of things”. Tractar a una altra persona com a art, com una mercaderia o un projecte, és immoral i deshumanitzant.

El llibre, a més, esgrimeix una enginyosa retòrica al voltant de conceptes com la moralitat, la bellesa, la bondat i l’hedonisme. Tot i que l’obra funciona, en principi, com una al·legoria moral, o una advertència, al voltant dels perills de l’esteticisme, ho fa a través d’un estil que sembla exaltar els seus valors. Succeeix una cosa similar amb les primeres pel·lícules de Tarantino, on, la crítica, hi veia certa ambivalència en relació a la violència, afirmant que no es sabia ben bé si la criticava o l’exaltava. L’estil i el contingut es contradiuen? Probablement, i probablement aquest sigui un altre dels seus encants.

Referències bibliogràfiques

AURITA, Aurelia. (2006). Fresa y chocolate (1a ed.). Tarragona: Ponent Mon.

AUSTER, Paul. (2006). El conte de Nadal de l'Auggie Wren. (1a ed.). Barcelona: Diputació de Barcelona.

BECKETT, Samuel. (1998). Quiebros y poemas (1a ed.). Madrid: Árdora Ediciones.

BUKOWSKI, Charles. (1998). 20 poemas (1a Ed.). Barcelona: Mondadori.

BUKOWSKI, Charles. (2000). El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (2a Ed.). Barcelona: Anagrama.

BUKOWSKI, Charles. (2007). Poemas de la última noche en la tierra (3a Ed.). Barcelona: DVD Ediciones.

BURNS, Charles. (2008). Agujero Negro (1a ed.). Barcelona: La cúpula.

CANTONE, A. L., & FERRARA, A. (2016). La mestra és un capità (1a ed.).  Barcelona: BiraBiro.

CLOWES, Daniel. (2000). Ghost World (1a ed.). Barcelona: La Cúpula.

CORTÁZAR, Julio. (2001). Todos los fuegos el fuego (1a ed.). Barcelona: B Ediciones.

CRUMB, Robert. (1996). El gato Fritz (1a ed.). Barcelona: La Cúpula.

DARNTON, Robert. (1987). La gran matanza de gatos y otros episodios de la historia de la cultura francesa (1a ed.). Mèxic: Fondo de Cultura Económica.

DELIBES, Miguel. (2001). Las ratas (2a ed.). Barcelona: Ediciones Destino.

DELISLE, Guy. (2006). Shenzhen (1a ed.). Bilbao: Astiberri.

DELISLE, Guy. (2015). Pyongyang (7a ed.). Bilbao: Astiberri.

DILLON, S., & ENNIS, G. (2016) Predicador vol. I-III (2a ed.). Barcelona: ECC Ediciones.

EBERT, Roger. (2008). Las peores películas de la história (2a ed.). Barcelona: Ma Non Troppo.

GROENING, Matt. (1996). Guía para el amor de Binky (1a ed.). Barcelona: Ediciones B.

HADDON, Mark. (2011). El curiós incident del gos a mitjanit (4a ed.). Barcelona: La Magrana.

JAN. (1986). Los Cabecicubos. Colección Olé! nº7 (2a ed.). Barcelona: Bruguera.

MARCIAL, M.V. (1994). Epigrames (1a ed.). Barcelona: La Magrana.

MORRISON, Grant. (2014). 7 Soldados de la Victoria vol. I-IV (1a ed.). Barcelona: ECC Ediciones.

PACHECO, M.A. (1974). Sóc una roca (1a ed.). Madrid: Ediciones Altea.

PAGÈS JORDÀ, Vicenç. (2006). De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil (1a ed.). Barcelona: Proa.

PALACIO, R.J. (2012). Wonder (1a ed). Barcelona: La Campana Editorial.

SALTER, James (2014). L'última nit. (1a ed.). Barcelona: L'Altra Editorial.

SATRAPI, Marjane. (2009). Persépolis integral (7a ed.). Barcelona: Norma Editorial.

SATTOUF, Riad. (2015). El árabe del futuro I. Una juventud en Oriente Medio (1978-1984) (1a ed.). Barcelona: Salamandra.

SATTOUF, Riad. (2016). El árabe del futuro II. Una juventud en Oriente Medio (1984-1985) (1a ed.). Barcelona: Salamandra.

SONTAG S., LENNE, G., LATORRE J.M., BALLARD J.G., CASAS Q., GOROSTIZA J., PEDRAZA P., SALA A., MOFFITT J., PALACIOS J., FREIXAS R., BASSA J., CURTI R., NAVARRO A.J., FARRÉ S., VALENTÍ T.F., ALARCÓN T.L. (2008). El cine de ciencia ficción. Explorando mundos (1a ed.). Madrid: Valdemar.

SPIEGELMAN, Art. (2003). MAUS: Relato de un superviviente (3a ed.). Barcelona: Editorial Planeta De Agostini.

TAYLOR, Tom. (2016). Injustice: Año Uno (Integral) (1a ed.). Barcelona: ECC Ediciones.

THOMPSON, Craig. (2004). Blankets (1a ed.). Bilbao: Astiberri.

THOMPSON, Craig. (2011). Habibi (1a ed.). Bilbao: Astiberri.

THOMPSON, Craig. (2015). Almóndigas del espacio (1a ed.). Bilbao: Astiberri.

TSUTSUI, Yasutaka. (2008). Hombres Salmonela en el planeta porno (3a ed.). Madrid: Atalanta.

VONNEGUT, Kurt. (1991). Matadero Cinco (1a ed.). Barcelona: Anagrama.

WILDE, Oscar. (1996). El retrato de Dorian Gray (8a ed.). Barcelona: Editorial Planeta S.A.