Em vaig llegir El retrat de Dorian Gray d’adolescent i es va convertir en un dels meus llibres preferits. Sempre l’havia volgut rellegir i ara, quan m’he retrobat amb les seves pàgines, he sentit un cert enamorament. Sens dubte el principi m’encanta, però tinc la sensació que va de més a menys. La sensibilitat i cura amb que està escrit l’inici es va diluint a mesura que avança la narració, com passa, per exemple, amb el Dràcula de Bram Stoker. Tot i així, la història em resulta completament magnètica. La figura dels dandis, unes persones que no produeixen res, però que volen fer de la seva vida una obra d’art, és interessantíssima. Com valorar aquests personatges, positiva o negativament? En aquest sentit, si no recordo malament, Wilde afirmava que Basil Hallward és com es veia a si mateix, Lord Henry com el veien els demés i Dorian Gray com li agradaria ser.
Si la novel·la és una mostra d’horror gòtic, Dorian és sens dubte el monstre, però el dolent, fent una lectura de gènere, no és altre que Lord Henry. Un personatge amb una estranya habilitat per afirmar el contrari del que fa. La seva influència constant en la vida de Dorian ens parla dels límits de l’art, fet que enllaça directament amb la pel·lícula de Neil Labute “The shape of things”. Tractar a una altra persona com a art, com una mercaderia o un projecte, és immoral i deshumanitzant.
El llibre, a més, esgrimeix una enginyosa retòrica al voltant de conceptes com la moralitat, la bellesa, la bondat i l’hedonisme. Tot i que l’obra funciona, en principi, com una al·legoria moral, o una advertència, al voltant dels perills de l’esteticisme, ho fa a través d’un estil que sembla exaltar els seus valors. Succeeix una cosa similar amb les primeres pel·lícules de Tarantino, on, la crítica, hi veia certa ambivalència en relació a la violència, afirmant que no es sabia ben bé si la criticava o l’exaltava. L’estil i el contingut es contradiuen? Probablement, i probablement aquest sigui un altre dels seus encants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada