Preacher (1995-2000)

Som als anys 90. Les llibreries semblen tenir una varietat infinita de còmics com mai havia passat anteriorment i com mai tornaria a passar. Es tracta d’historietes violentes amb herois híper-musculats de narratives tant impactants com buides. És l’època on els dibuixants tallen el bacallà i qualsevol còmic té una portada múltiple o amb efectes especials. Dins d’aquest mercat tan sobresaturat, hi trobem Vertigo, un segell de l’editorial DC que es diferencia de la resta per apostar per un còmic més adult. D’aquest segell s’han fet populars obres com La cosa del pantano i Doom Patrol, per exemple, i ara els meus ulls es fixen en Preacher, una sèrie de la qual he sentit a parlar però que mai li he prestat suficient atenció. Els guions, brutals i passats de voltes, són de l’irlandès Garth Ennis. Els dibuixos, lleigs i foscos, són d’un tal Steve Dillon. La història gira al voltant d’un predicador que, literalment, busca a Déu, acompanyat per una assassina a sou i un vampir. Em compro un parell de números però no acabo de connectar amb la història, així que no segueixo la col·lecció, tot i que el còmic aviat es torna una obra de culte.

Any 2016, benvinguts a l’època daurada de les series de televisió. Anys enrere teníem a Los Soprano i Lost, però actualment les televisions semblen tenir una varietat infinita de sèries. En aquest context, cada dilluns quedem a casa d’uns amics per sopar i mirar un parell de capítols. Joc de trons, Black Mirror i Shield són ficcions televisives que he seguit com a convidat al seu sofà, però la llista és molt llarga. Un detall més; fa anys també semblava impossible que una sèrie es basés en un còmic, però avui en dia és una cosa bastant normalitzada: Jessica Jones, Daredevil, Powers... Totes amb diferents resultats. Parlem amb els amfitrions de veure Preacher, la sèrie de l’AMC que adapta el còmic de Vertigo, i ens posem mans a l’obra. Humor negre, violència i una concepció molt profana del cel, caracteritzen una sèrie entretinguda i amb carisma, però que, un cop finalitzada la seva primera temporada, dóna la sensació de no haver posat tota la carn a la graella. Amb tot, la sèrie es pren el seu temps i té aquest ritme lent i profund tan comú actualment a la tele i que tant m’agrada.

Poc després d’acabar la temporada, en Marc, un dels meus amfitrions, apareix amb tres recopilatoris del còmic, sembla que ha arribat el moment de donar-li una segona oportunitat a la historieta original. Tenint com a referent la sèrie, el còmic en principi decep. És molt més directe i pueril, i en deu pàgines t’explica el que a la tele dura tota una temporada. Clar, és un còmic dels 90, i als anys 90 els còmics es feien així. Ara estem acostumats a un altre tipus de narrativa, molt més mesurada i equilibrada. M’acabo el primer recopilatori sense saber si seguiré, però en Marc insisteix i jo sóc dèbil, així que segueixo. El còmic avança com una locomotora presentant-te a personatges decadents i depravats. És amoral, exagerat i cru, però, d’alguna manera, t’acabes enganxant. Té coses del western i del terror, surt en John Wayne i un assassí en sèrie, i un Déu totalment híper-musculat. I orgies, i gent amb malformacions i coses encara més rares. No tot m’agrada, però l’acció és frenètica i la història, una gamberrada.

22 d’octubre. Es publica a Twitter la mort del dibuixant Steve Dillon. La seva mort m’enganxa en mig de la lectura de Preacher i això fa que la notícia tingui un caire més proper. Només tenia 53 anys.

Wonder (2012)

Wonder és un llibre àgil on se’ns presenta l’August, un nen amb severes malformacions cranials. L’obra capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. El llibre té l’afegit de què l’autora dóna veu a tots els protagonistes. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat, però es veu que està publicat com a seqüela.

L’August, el protagonista, desperta tanta compassió com admiració, després de tot se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar, i fins i tot sorprèn com de preparat i intel·ligent és. Arran d’això, se’m planteja el que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel·lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en “la golfa de Babilònia”. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Sorprèn, també, el llenguatge que utilitzen els protagonistes per a l’edat que tenen, però això es pot deure a un error de traducció. El llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel·la t’interessi des de l’inici, però al final dóna la sensació de què no ha anat a fons. Un cop acabada la novel·la no hi ha res de què discutir, no hi ha debat, i això ens indica que l’obra ha fet més per posar-se al lector a la butxaca que per plantejar-nos una situació polièdrica i complexa. Llàstima.

Bocamolls (II)

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
 li dic queda’t aquí dins, no
permetré que ningú
et vegi.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però jo li tiro whisky damunt i m’empasso
el fum dels cigarrets,
i les putes i els cambrers
i els dependents d’ultramarins
mai s’adonen
que està aquí dins.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí a baix,
és que vols
buscar-me problemes?
és que vols
les meves obres?
és que vols que s’enfonsin les vendes dels meus llibres
a Europa?

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc massa llest,
només el deixo sortir
de vegades a la nit
quan tothom dorm.
Li dic
ja sé que estàs aquí,
no et posis trist.

Després el torno a ficar,
i ell canta una miqueta
aquí dins, no l’he deixat
morir del tot
i dormim junts
així
amb el nostre
pacte secret
i és tan tendre com
per fer plorar
a un home, però jo no
ploro,
plores tu?

Llegit a Poemas de la última noche en la tierra de Charles Bukowski.

L'última nit (2005)

L´última nit de James Salter, és un llibre de relats breus on els personatges es relacionen profundament, tot i que sempre són uns grans desconeguts entre ells. Els seus contes construeixen un joc entre diàlegs i silencis, on per mi el tema central de totes les històries és la falta de comunicació. De cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia i dóna la sensació que, sigui quin sigui el camí que agafin, acabarà també en tragèdia per a ells. En tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, mitjançant un bon treball de la psicologia dels personatges i el bon ús dels flashbacks.

Destaca la importància que té la llum en cada història, els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids i confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat Arlington, que sembla que sigui una excepció dins de l'ordre dels relats. Els personatges són gent acomodada, amb bastant èxit professional, que han estat feliços en el passat, però després se n'adonen, precisament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. Les infidelitats, les oportunitats perdudes, la solitud i la individualitat dels personatges, són característiques comunes en tots els relats, però si hi ha algun fil conductor, aquest és com el passat marca el present.

Les dones en aquestes històries estan molt ben descrites, tot i que no surten molt ben parades; són les que manipulen i manen, com el personatge de la Pamela d'un dels relats. Hi ha també pinzellades d'humor, però no són gratuïtes, no hi ha res gratuït en el llibre, l'autor fa anar endavant i endarrere al lector com vol. La narrativa d'aquests relats requereix concentració, sobretot perquè Salter té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent. A part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions, com en l'últim relat del llibre, probablement el més interessant i emotiu.

Pyongyang (2003)

Pyongyang és un còmic sobre Corea del Nord creat per Guy Delisle. L'autor ens ensenya la capital d'un país poc conegut i són moltes les coses que ens criden l'atenció; com la necessitat d'anar sempre acompanyat (amb excepcions com les ONG), la manca d'electricitat, l'ajuda humanitària imprescindible per sobreviure i la figura dels voluntaris.

Dues frases del llibre podrien resumir les intencions de Delisle: "Pienso en decirle algo a nuestro guía, pero de qué serviría en un país donde no existe el sentido común" i "Se aprende más sobre el país estando en el exterior que en el interior". 

El protagonista de l’obra és el mateix autor, que al principi sembla perplex per tot el que l’envolta per finalment acabar enutjat, el seu contacte amb aquest país és a través de voluntaris, guies o traductors, que estan completament al servei del sistema. La història es pot veure com un documental sobre Corea del Nord i, referent a aquest tema, senyalar que és ben diferent la seva visió que la del documental que va fer en Mikimoto per TV3, per exemple, ja que, com es veu en el còmic, els periodistes tenen molt poca llibertat.

A més, el còmic és un mitjà molt directe, aquesta és una de les seves principals virtuts; l’estètica grisa ajuda a imaginar-se com és un país on tothom viu dubtant de l'altre. En aquest sentit, hi ha una imatge surrealista que sorprèn molt: la de la gent a les fosques dibuixada com ombres.

El relat ens mostra una realitat on no hi ha internet i la gent està vigilada constantment (com un Big Brother); i això fa que el còmic funcioni perfectament com a denúncia d’un país totalitari. Nosaltres ho connectem directament amb figures com les d’en Franco o Hitler, però encara sembla pitjor. Aquesta és una dictadura civilitzada on no hi ha resistència ni oci. En últim terme, l'únic gest de resistència que el protagonista es permet contra el sistema, és tirar avions de paper per una finestra.

Bocamolls (I)

"Si Dios pudiera perdonarme por todas las veces que he imaginado a gente comiéndose sus propios excrementos."

"¡Apártate HE-MAN, Jesús es el VERDADERO Master del Universo!"

"La gente mayor era un especie tan estraña-sobretodo los del INSTI... Con su CARNE rara, moviéndose pesadamente, su olor corporal y bocas pestilentes, su ACNÉ putrefacto, los primeros brotes de vello, y órganos sexuales hinchados."

"Mi hermano fue a Bellas Artes, y le hicieron dibujar "a partir de la vida real", ya sabe. Sí, ya sabe, tuvo que dibujar a GENTE, pero... esto... sin la ropa puesta. Fue como lanzarse directamente a los brazos de la TENTACIÓN. Enseguida, no tuvo suficiente con la gente DESNUDA, así que se hizo adicto a la PORNOGRAFÍA... Y entonces, eso tampoco fue suficiente... lo que le llevó...Lo que le llevó al siguiente pasó lógico. LA HOMOSEXUALIDAD."

"Qué satisfacción produce dejar una marca en una superfície en blanco. El dibujar un mapa de mis movimientos... sin que importe que no sea para siempre."

Llegit a Blankets de Craig Thompson.

Fresa y chocolate (2006)

Amb un dibuix tan senzill com expressiu, Fresa y chocolate és una narració àgil i fresca. De fet, que l’estil sigui tan senzill fa més digerible el contingut, ja que aquesta espontaneïtat i immediatesa de les il·lustracions dóna molta sensació de realisme i intimitat a l’obra d’Aurélia Aurita.

Costa decantar-se pel tema principal del relat; el sexe? L’amor? Per mi, probablement, l’enamorament. Tot i que el còmic és, sobretot, un model sincer i natural de parlar de sexe. La manera tan honesta de retratar la sexualitat és un dels seus punts forts, ja que en aquest sentit no conec cap altre model similar. El fet de ser una autora fa que s'escapi molt dels cànons de sexualitat als que estem acostumats. La forma ajuda a crear aquesta sensació de naturalitat, i, fins i tot, hi veig un punt d’ingenuïtat, per part de l’autora, a l’hora de representar la seva relació. Ella no es ven massa bé, en el que és un exercici de sinceritat admirable. Això sí, hi haurà qui no la trobi honesta, sinó exagerada i massa anal.

La història està plena d’escenes impactants; com quan, a falta de joguines sexuals, bones són fruites, o l’escena de l’eruga i el mirall, o la part de la xocolata, o el fist-fucking, o el mont Fukuyama... Són molts els moments que deixen petjada en la ment del lector, tan acostumats com estem a què el sexe sigui una cosa íntima o bruta, i el còmic és això: sexe, sexe tendre i despreocupat, sexe innocent i dur alhora, però també és amor, dependència, inseguretats i gelosia, elements que l’autora retrata amb molta ingenuïtat i sentit de l’humor.

Todos los fuegos el fuego (1966)

La imaginació i la fantasia juguen un paper important en molts dels contes de Julio Cortázar, alguns comencen amb una certa quotidianitat per després tornar-se bastant estranys. En aquest sentit, el conte més fantasiós d’aquest llibre és Instrucciones para John Howell, un relat angoixant on no saps ben bé què està passant i que pot no ser plat de bon gust per a tothom, però que a mi m’ha encantat. La història incomoda però enganxa, encara que estigui mancada d’una explicació racional. Contes com el de La señorita Cora i Todos los fuegos el fuego, en canvi, tenen un aire a jam session; diferents personatges expliquen el mateix i aquesta repetició crea un ritme, una musicalitat. El plantejament de La señorita Cora és, sobretot, un exercici estilístic. La salud de los enfermos té un dels finals més commovedors del llibre, La autopista del sur és una genial sàtira sobre el declivi de la nostra societat automobilística/industrial i La isla a mediodía sembla la típica història on al final el protagonista es desperta i tot ha estat un somni, però es tracta d’una cosa molt més misteriosa i enrevessada.

Cortázar és un autor singular, tenia problemes per publicar els seus contes sense que li posessin una gran quantitat de comes que, segons ell, trencaven el ritme i el sentit que ell havia trobat a la història. Aquest és un dels seus llibres de contes més famosos, una obra a mig camí entre la realitat i la fantasia que conté vuit meravellosos relats breus, tots ells amb una prosa tant directa com mutable, on el desconegut espera en els espais més comuns.

GiroCòmic (2016)

Ahir divendres vam anar a la GiroCòmic, el saló del còmic de Girona. La primera impressió ja va ser dolenta; l’esdeveniment es porta a terme al palau firal, recinte el qual la meitat està dedicat a la GiroCòmic i l’altra meitat a una fira de patchwork. Curiós, si més no. Un cop a dins, veus que tan sols hi ha unes nou paradetes i que només la meitat són de còmics. A més, aquestes paradetes només tenen ninots i els còmics exposats al taulell, que són més aviat pocs. Així que no hi ha res de còmics antics, tan sols novetats o recopilatoris. De manera que, si visites la Llibreria 22 de Girona, tindràs més oferta a la teva disposició que la que sumen totes les paradetes del saló. Per començar, cal augmentar aquesta oferta i que llibreries de fora de Girona també s'apuntin al saló. 

Els altres estands són de roba, merchandising o La Patrulla Canina, per exemple. Jo entenc que hi hagi un estand de La Patrulla Canina, el saló també ha de buscar el seu públic familiar i obrir-se a les últimes tendències. De fet, no em molestaria si no fos perquè hi ha tan poques parades però, és que hi ha poquíssimes i una d’elles està dedicada a aquest engendro televisiu. Segons m'expliquen, al principi els organitzadors anaven molt perduts i la seva intenció era fer una fira de còmics encarada als nens (ploro), i d'aquí idees com les de La Patrulla Canina. Quan van contactar amb els llibreters va ser quan aquests els hi van insistir d'apostar també pel públic adult. Al final ni carn ni peix, s'hauran de definir en futures edicions si volen sobreviure.  

Les exposicions segueixen una moda que últimament s’està imposant als salons: la de no tenir originals, sinó reimpressions. Aquesta ja no és una crítica a la GiroCòmic, sinó també per extensió al Saló del còmic de Barcelona, per exemple. No posar originals és una manera d’infravalorar el novè art, no m’imagino anar al Prado a veure còpies. Qui paga per veure còpies? Ah, sí, aquest cap de setmana els gironins. 

Una d’aquestes exposicions està dedicada a l’Esteban Maroto, dibuixant madrileny conegut per les seves aportacions a sèries tan famoses com Creepy, Vampirella o Red Sonja, entre d’altres. Bé, l’exposició no està dedicada a ell, sinó a un còmic seu: Les llegendes de Sant Jordi. Deixant de banda l’interès i les qualitats que pugui tenir o no l’obra, el seu tema em fa sospitar que l'elecció no ha estat per motius estètics o artístics, sinó per raons nacionalistes. Sumant dos i dos, un pot pensar que a Girona, ara per ara, tan sols s’aposta pel còmic si es pot desconstruir en clau infantil i nacionalista.

Tot plegat dóna la sensació que els organitzadors no acaben de valorar els còmics de per si. De fet, la GiroCòmic no sembla que estigui pensada per a gent com jo, que senten aquest món pròxim, sinó només per a turistes que el visiten des de fora. Sé que és el primer any que es porta a terme aquest saló i, precisament per això, s’ha d’entendre que està en “fase beta”. Com és la primera edició es poden perdonar coses, si fos la desena seria imperdonable. El saló durarà un any més o trenta, dependrà de la paciència dels organitzadors. Jo espero que duri molts anys i que millori molt, ho necessita.

Escorxador Cinc (1969)

Podríem dir que Escorxador Cinc és la història de Billy Pilgrim, un tipus bastant mediocre i insuls que després de sobreviure a un aparatós accident d'aviació, contacta amb els Tralfamadorians, uns estranys éssers de la quarta dimensió que el porten al seu planeta, el tanquen dins un zoo galàctic i l’obliguen a practicar el sexe amb una atractiva starlet de Hollywood. Però això seria com dir que 2001: Una odissea de l'espai (1968) és la història d'una nau espacial a la qual se li espatlla el GPS, amb això solament estaríem desdibuixant molts dels perfils i textures d'una obra molt més complexa. Encara que la trama posseeix certs elements pulps, Escorxador Cinc és bàsicament una novel·la de ciència-ficció existencialista. I una crítica a la desraó de la guerra, i una sàtira de la institució familiar americana, i un arriscat experiment narratiu, i moltes coses més, perquè el llibre funciona a tants nivells que resulta difícil comptabilitzar-los.

Els Tralfamadorians tenen una concepció espai temporal molt diferent de la dels humans i contactar amb ells pot causar el seu efecte. Prova d'això és que Billy Pilgrim comença a viatjar en el temps i l'espai de forma descontrolada, saltant enrere i endavant de la seva vida. Els marcians són l’excusa que s’ha buscat l’autor per a justificar la filigrana narrativa que ens proposa l’obra. Tot i que avui en dia ja no es té la necessitat de justificar aquest tipus de narració, el motiu resulta prou simpàtic i divertit. El llibre trastoca el clàssic ordre de principi, nus i desenllaç, mentre el lector sent aquesta mateixa sensació d'estranyesa que s'apodera del protagonista, desorientat davant la seva pròpia existència. És una forma de combregar amb els dimonis personals, que no són uns altres que els de Kurt Vonnegut Jr., l'autor de la novel·la i àlter ego de Billy Pilgrim. L'horror de la guerra, els seus pecats com a pare, la insignificança de la vida humana, el sentiment de pèrdua, la bogeria… Són solament alguns dels molts temes exposats al llibre, sempre de forma distant i irònica.

Els elements propis de la ciència-ficció apareixen amb un to de frivolitat pop o desencantament pulp, el llibre sembla més un exercici d'introspecció que no una novel·la de marcians, però aquí radica el seu encant. Hi ha una filosofia de l'absurd planejant sobre tot el relat, una filosofia que entronca directament amb El mite de Sísif. El que sembla dir-nos la novel·la és que res té el sentit ni la importància que li atorguem, i que tot és una gran farsa. Escorxador Cinc és una extravagància que reflecteix certes tendències New Wave que hi havia en els anys 60 i 70, una novel·la, en definitiva, pels que els agrada la ciència-ficció en tot el seu bonic ventall de possibilitats.

Persèpolis (2000-2003)

Amb un dibuix entenedor i gràfic, el còmic de Marjane Satrapi es caracteritza per l’absència de rectes i probablement quan més funciona és quan la protagonista és petita, ja que el dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració. També és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més dures (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren més sentit. La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. No m’ho havia plantejat mai, però això es pot deure al fet que no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia (no us ve de gust una Coca-cola?).

La família de la Marjane és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet que tinguin pasta. Els diners faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Es posa de manifest la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més “ximples” del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

La representació dels màrtirs que existeix al còmic m’obre un debat ideològic interessant: és més punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra o és igual de terrible quan es fa en nom de la llibertat? Sigui com sigui, tot conflicte armat és atroç per definició.

Persèpolis és, en definitiva, una commovedora, però no sentimental, forma d’acostar-se a la revolució islàmica, la cultura iraniana i la religió musulmana, un relat àgil que, amb molt de sentit de l’humor, posa de manifest les grans contradiccions humanes i, amb això, és molt difícil no connectar.