Wonder és un llibre àgil on se’ns presenta l’August, un nen amb severes malformacions cranials. L’obra capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. El llibre té l’afegit de què l’autora dóna veu a tots els protagonistes. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat, però es veu que està publicat com a seqüela.
L’August, el protagonista, desperta tanta compassió com admiració, després de tot se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar, i fins i tot sorprèn com de preparat i intel·ligent és. Arran d’això, se’m planteja el que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel·lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en “la golfa de Babilònia”. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.
Els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Sorprèn, també, el llenguatge que utilitzen els protagonistes per a l’edat que tenen, però això es pot deure a un error de traducció. El llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel·la t’interessi des de l’inici, però al final dóna la sensació de què no ha anat a fons. Un cop acabada la novel·la no hi ha res de què discutir, no hi ha debat, i això ens indica que l’obra ha fet més per posar-se al lector a la butxaca que per plantejar-nos una situació polièdrica i complexa. Llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada