Persèpolis (2000-2003)

Amb un dibuix entenedor i gràfic, el còmic de Marjane Satrapi es caracteritza per l’absència de rectes i probablement quan més funciona és quan la protagonista és petita, ja que el dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració. També és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més dures (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren més sentit. La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. No m’ho havia plantejat mai, però això es pot deure al fet que no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia (no us ve de gust una Coca-cola?).

La família de la Marjane és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet que tinguin pasta. Els diners faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Es posa de manifest la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més “ximples” del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

La representació dels màrtirs que existeix al còmic m’obre un debat ideològic interessant: és més punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra o és igual de terrible quan es fa en nom de la llibertat? Sigui com sigui, tot conflicte armat és atroç per definició.

Persèpolis és, en definitiva, una commovedora, però no sentimental, forma d’acostar-se a la revolució islàmica, la cultura iraniana i la religió musulmana, un relat àgil que, amb molt de sentit de l’humor, posa de manifest les grans contradiccions humanes i, amb això, és molt difícil no connectar.