Bocamolls (IV)

Llegit a De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil de Vicenç Pagès Jordà.

La Caputxeta Vermella

Robert Darnton al seu llibre “La gran matanza de gatos y otros episodios de la historia de la cultura francesa”. Ed. Fons de Cultura Econòmica, Mèxic, 1987. Recull el conte oral més antic que va poder trobar sobre la Caputxeta Vermella…

“Hi havia una vegada una nena a la que la seva mare li va dir que portés pa i llet a la seva àvia. Mentre la nena caminava pel bosc, un llop se li va apropar i li va preguntar que cap on anava.

– A la casa de la meva àvia, li va contestar

– Quin camí agafaràs, el camí de les agulles o el de les punxes?

– El camí de les agulles.

El llop va prendre el camí de les punxes i va arribar primer a la casa. Va matar l'àvia, va posar la seva sang en una ampolla i va partir la seva carn en llesques sobre una safata. Després es va vestir amb el camisa de dormir de l'àvia i va esperar estirat al llit. La nena va trucar a la porta.

– Entra, filleta.

– Com estàs, avia? Et porto pa i llet.

– Menja tu també, filleta. Hi ha carn i vi a l'armari del rebost.

La petita nena va menjar el que se li oferia; mentre ho feia, un gatet va dir:

– Porca! Has menjat la carn i has begut la sang de la teva àvia!

Després el llop li va dir:

– Desvesteix-te i fica't al llit amb mi.

– On poso el meu davantal?

– Tira’l al foc; mai més el necessitaràs.

Cada vegada que es treia una peça (el sostenidor, la faldilla, les enaigües i les mitges), la nena feia la mateixa pregunta; i cada vegada el llop li contestava:

– Tira’l al foc; mai més el necessitaràs.

Quan la nena es va ficar dins el llit, va preguntar:

– Àvia, per què estàs tan peluda?

– Per escalfar-me millor, filleta.

– Àvia, per què tens aquestes espatlles tan grans?

– Per poder carregar millor la llenya, filleta.

– Àvia, per què tens aquestes ungles tan grans?

– Per gratar-me millor, filleta.

– Àvia, per què tens aquestes dents tan grans?

- Per menjar-te millor, filleta.

I el llop se la va menjar.”

“Gravat de Gustave Doré de gran força icònica i que desperta un univers de fantasies, que van des de les més ingènues a les més perverses.”

Shenzhen (2001)

Una de les anècdotes que explica Guy Delisle a Shenzhen, és que la forma d’utilitzar la línia clara dels dibuixants xinesos el va inspirar per desenvolupar un àlbum amb un estil gràfic molt deutor de l’art asiàtic, però que els editors no van recolzar aquest projecte, així que el va abandonar. El que sí que sembla que es va guanyar el favor dels editors, ja que va arribar a les nostres llibreries l’any 2006, és aquest Shenzhen, on l’autor ja comença a perfilar la fórmula que més tard definiria del tot amb Pyongyang. Els temes, aquí, bàsicament són els mateixos, però no estan tractats amb la mateixa profunditat, a Shenzhen sobretot es dóna cobertura a dos: la incomunicació i l’avorriment.

Durant un mes, Delisle exerceix de director d’animació en una empresa situada a Shenzhen, la ciutat xinesa. El còmic funciona com el seu diari personal d’aquesta època, on relata en primera persona el xoc cultural (ell és canadenc), els conseqüents malentesos, la solitud i diverses anècdotes surrealistes. Té quelcom de frívol dedicar una obra artística a l’avorriment, al tedi, a el fet banal i insignificant de la vida quotidiana. És molt com de classe alta o de mentalitat burgesa. Difícilment realitzaràs una obra molt transcendent basant-te en aquest tema. Bé, potser Oscar Wilde podria fer-ho, però Delisle mai ha estat un autor que enlluerni pels seus diàlegs o per la bellesa de la seva lírica, Delisle, simplement, té la virtut de mostrar-nos, de manera planera però precisa, el fet singular que, d’alguna manera, descriu tan bé el moment que estem vivint.

És cert que sovint ens quedem astorats per la raresa de les situacions que narren els seus còmics, però aquesta perplexitat és una característica molt comuna en l’home occidental. Shenzhen en realitat funciona com una apologia de l’individualisme davant de la globalització i el control social, una constatació dels errors i limitacions de les normes que hem establert pel nostre parc humà. Occident actualment està molt caracteritzat pel liberalisme i el multiculturalisme, i còmics com aquest posen de manifest la contradicció inherent que existeix dins la ideologia del multiculturalisme quan el subjecte viatja i va més enllà de la zona turística.

Bocamolls (III)

“La identidad no es otra cosa que un “fantasma en la máquina”, la acomodación ilusoria de nuestras pulsiones, una suerte de producción retrocausal, de facultad adaptativa autoficcional. (…) El Yo es el fantasma, la barrera ficticia para sobrevivir al mundo, para soportarlo, una eficaz ficción adaptativa. Daniel Denett lo definía como un “centro de gravedad narrativa”. (…) Las emociones, la conciencia o la inteligencia humanas sirven como rasero para cifrar los logros de la máquina, sin que el verdadero salto haya llegado a producirse. En última instancia, estamos aquí ante la idea falsamente darwiniana de que el hombre es la cima de la evolución: el propio Richard Dawkins en su clásico El gen egoísta (1979) aún sostenía el pensamiento sumamente te(le)ológico de que la conciencia constituye “la culminación de una tendencia evolutiva". La conciencia no representa la cima del progreso por el hecho de contravenir el afán replicante de los genes (el ser humano puede, sin ir más lejos, utilizar métodos anticonceptivos que implican que su material genético se replique), sino su distorsión inherente, una limitación constitutiva y no la culminación de algo. La conciencia representa, de este modo, un canal distinto a la predisposición biológica, pero también su falla específica, el traspié de la evolución, su pharmakon, el momento en el que el avance replicante de los genes se encuentra con su punto de entropía y dispersión.”

Llegit a Guía perversa del viajero en el tiempo de Jorge Fernández Gonzalo (1a ed., p. 338-339).

Novel·les gràfiques

Ahir, prenent una cervesa, parlava amb un amic sobre còmics. La conversa va sorgir a partir de les meves impressions sobre El árabe del futuro, l’última i impactant obra que he llegit. Després vam comentar d’altres còmics d’un caire similar i el meu amic va mencionar un de Joe Sacco que parla sobre Sarajevo. Em va explicar que li havia deixat anys enrere un col·lega perquè, cito textualment, “no entenia que algú com ell no llegís còmics”. Després va rectificar: “Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques”.

Sempre he odiat l’etiqueta “novel·la gràfica”, no puc evitar-ho. Què vol dir? Es refereix al format? És senyal de qualitat? Els adults no poden llegir cap altre tipus de còmic? A partir de quantes pàgines es pot considerar que és una novel·la gràfica? Intentant mantenir una visió global sobre el món del còmic, sé que a partir dels anys 80 es va començar a popularitzar un format que fins aleshores no havia tingut massa representació. Com a mínim en aquest país, ja que, Japó, per exemple, són figues d'un altre paner. Amb tot, sé que el sorgiment d’aquesta terminologia es deu més a motius sociològics que no pas a una altra cosa.

D’ençà que tinc consciència el còmic adult sempre ha existit, però anys enrere el novè art tenia l’estigma social de ser per nens o, si més no, de ser un art menor. Recordo haver de justificar les meves lectures, no com una cosa traumàtica o difícil, però sí com quelcom que em succeïa bastant sovint. Del que ja no guardo tan bon record és del meu pas per la universitat de Belles Arts durant la dècada dels anys 90. Allà, quan s’utilitzava el terme “còmic”, sempre es feia en to pejoratiu (“això és massa còmic!”). Però els temps han canviat i és possible que a la universitat ja no es faci aquest mal ús del terme, ara alguns còmics han guanyat premis literaris i periodístics, per exemple, i alguns professors fins i tot en llegeixen de còmics. Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques.

Alguns lectors han necessitat que s’eliminés l’estigma infantil per apropar-se a aquest art, i el mercat ha trobat la manera de fer-ho inventant-se una etiqueta que sona pretensiosa i culta, en un exercici d’afinament lingüístic que caracteritza molt la nostra època, plena de desacceleraments de l’economia, de pagaments en diferit i de les/els mestres. M’adono que aquesta estratègia ha ajudat a fer que sigui una fal·làcia el que el meu amic em comentava al principi; ja no hi ha un estil de persona que llegeix còmics, o, com a mínim, l’estil de persona que els llegeix, avui en dia, és molt ampli. La tàctica funciona i les bibliotecàries et recomanen novel·les gràfiques, però aquesta desafecció pel terme “còmic” tan sols fa que m’hi aferri més.

El árabe del futuro I-II (2015-16)

Treballo en el centre cívic de Pont Major que comparteix espai amb la biblioteca municipal. Allà, la Marta, una de les bibliotecàries que sent la mateixa dèria pels còmics que sento jo, em va recomanar El árabe del futuro, l’autobiografia de Riad Sattouf, un dels dibuixants de la revista humorística francesa Charlie Hebdo. Ara per ara, parlar d’aquest còmic és parlar d’una obra inconclusa, ja que de moment tan sols han estat publicats dos exemplars i tot indica que es tractarà d’una tetralogia. Jo no ho sabia, així que m’he quedat una mica decebut per no poder finalitzar un relat que em tenia completament atrapat.

La història gira al voltant de la infantesa del protagonista, una infantesa que es desenvolupa en tres espais: la França de Pompidou, la Líbia de Gadafi i la Síria de Hafez el Asad. Cap dels tres surt ben parat, però en aquests dos volums qui s’emporta la palma és Síria. Tant és així, que avui ha arribat a les meves mans un manifest per tal de pressionar a les institucions catalanes a acollir els refugiats de Síria i, tot i que la meva part humana ha acabat guanyant la partida i he signat, he estat dubtós a causa de la lectura. Sens dubte, el còmic m’ha fet sentir que ens havíem de protegir d’aquesta gent (“aquesta gent”, que malament sona). M’explico; els sirians apareixen aquí com una societat racista, violenta, cruel, integrista i masclista, així que he estat molt incòmode llegint totes les barbaritats que retrata el còmic.

Sattouf és fill de pare sirià i de mare francesa, i realitza una aproximació a la realitat musulmana d’aquest país similar a la que Marjane Satrapi va fer en el seu moment de l’Iran a Persèpolis, però amb una petita diferència: Sattouf manca de la sensibilitat i lírica que té la historietista iraní, de manera que l’acció se’ns presenta aquí d’una manera molt més crua i impersonal. El dibuix és simpàtic, amb molts personatges de línia arrodonida i nassos prominents, però l’acció no, tot el contrari. Nens torturant un gos fins a la mort i maltractaments continuats a l’escola, són algunes de les escenes que serveixen per retratar un país que sembla víctima de l’esquizofrènia. El petit Riad té la idiosincràsia de tenir el cabell ros com la seva mare, i aquest fet tan atzarós és l’excusa perquè contínuament sigui víctima d’atacs físics i amenaces de mort, fins i tot per gent de la seva pròpia família. La societat que descriu el còmic és profundament antisemita, de manera que sovint li diuen “jueu” com un insult (“te mataré perro judío”).

Un còmic com aquest posa de manifest la crueltat infantil i et fa valorar més que mai la importància de l’educació. En aquest sentit, els professors sirians que apareixen en la història són gent sàdica i esquizofrènica. Inevitablement he estat recordant capítols del meu passat on coneguts meus, o jo mateix, de petits deixàvem anar la nostra crueltat i m’he estat plantejant si a Espanya, en els llocs més rurals i apartats, es podien donar situacions com les que surten al còmic. M’agradaria pensar que no, però segurament algunes sí, tot i que considero que no de la magnitud que descriu l’obra. No en els termes que relata Sattouf. Hi va haver un temps que a Catalunya també hi vivia gent brutal i plena d’odi, la democràcia, la cultura i l’educació ens van fer sortir d’aquell forat.

Almóndigas del espacio (2015)

Craig Thompson, l’autor de Blankets, canvia radicalment de registre en aquesta aventura espacial que ve a ser una reinterpretació en clau futurista de la nostra societat actual. Tot i tenir un fort sentit crític i reflexiu, el to amable del còmic busca fer-se accessible al públic familiar, etiqueta amb la qual un servidor no acaba de sentir-se del tot còmode. L’obra crea un escenari complex i interessant, amb personatges imperfectes i motivacions egoistes, on l’ambientació reprodueix un sistema classista que tots podem reconèixer. Amb tot, la lectura és més atractiva en el seu plantejament que en la seva resolució, ja que l’acció busca un final feliç i naïf que no acaba de quallar del tot amb la resta del relat.

L’apartat gràfic és de la qualitat a què ja ens té acostumats Thompson: excel·lent no, el següent. El seu virtuosisme amb els pinzells enlluernaria al més exigent dels lectors; les textures, el disseny de personatges, la planificació de les pàgines i el detallisme dels fons, desborden imaginació i talent en un còmic que és un autèntic plaer per la vista. A l’hora de representar els diferents éssers que pul·lulen per aquest sector del cosmos, Thompson dóna curs a un estil visual que sovint està molt vinculat amb el cartoon, cosa que havia quedat simplement latent en altres obres seves. Figures gelatinoses, caps enormes, ulls bulbosos i cossos menuts o gegantins, es passegen per naus espacials derruïdes i oxidades, impecablement envernissades pels meravellosos colors pop de Dave Stewart.

Violet és la protagonista d'aquesta space opera, una nena que s’embarca a través de l’espai en la recerca del seu pare desaparegut, acompanyada d’Elliot i Zaqueo, dos personatges bastant inadaptats. El còmic ens convida a fer una lectura psicològica d’aquest peculiar trio: Elliot és un pollet que representa la sensibilitat i la intel·ligència de la pròpia nena, mentre que Zaqueo personifica la seva força i audàcia. Així que, llegit en termes freudians, podríem senyalar que Violet és el jo, Elliot és el superjò i Zaqueo és l’allò, de manera que el periple de Violet no és tan sols un trajecte per l’espai exterior, sinó que també es pot entendre com un viatge d’autoconeixement per l’espai interior. El còmic tracta temes com el medi ambient i la lluita de classes, però el conflicte subjacent en tot el relat són les relacions familiars. L’actual model familiar i la seva difícil compaginació amb la vida laboral són conceptes que planegen per cada capítol. L’obra és, sens dubte, bella i entretinguda, però podria haver estat molt més.

MAUS: Relato de un superviviente (1991)

MAUS és l’únic còmic que ha guanyat un premi Pulitzer. Això, com a presentació, no està gens malament. Aquesta és una de les seves principals virtuts, que ha transcendit els paràmetres que habitualment se li atribueixen a un còmic i, a més, que ho va fer a principis dels anys 90. Dic això perquè se’ns dubte va assentar càtedra i avui en dia no s’entendrien Pyonyang, Blankets o Persèpolis, per exemple, sense el seu referent. Aquest tipus de relat en primera persona que, simultàniament, descriu un període històric o una societat concretes, mitjançant un tipus d’escriptura molt honesta, es va popularitzar amb MAUS, de manera que va portar el novè art a un altre nivell. MAUS és el Ciutadà Kane del còmic. És Twin Peaks i Pina Bausch. Tant és així que l’obra abasta un ventall molt ampli de lectors, fet que el defineix com un còmic molt recomanable. Ras i curt: no necessites ser un lector habitual d’historietes per apreciar la seva genialitat, tan sols voler llegir una bona història.

MAUS és el relat d’un jueu supervivent a l’Holocaust nazi, tot i que més d’una vegada es posa en dubte si l’adjectiu “supervivent” és o no adequat. La Segona Guerra Mundial es presenta aquí lluny de les situacions polítiques internacionals. No apareixen Hitler, Goebbels o Churchill, per exemple, tan sols soldats i ciutadans a peu de carrer. És la història tal com la va viure un jueu polonès (Vladek, el pare de l’autor), en mig del context bèl·lic i antisemita de l’època. El protagonista se’ns presenta com algú amb una gran quantitat de recursos i habilitats (sap tres idiomes i és destre amb les eines), el que l’ajuda a superar diverses dificultats que se li plantegen. Tot i així, en cada pàgina la mort resulta capriciosa i aleatòria, quedant clar que la seva supervivència no hagués estat possible sense el factor sort. De la descripció que se’n fa de l’Holocaust i Auschwitz, el que resulta més inimaginable és veure com els nazis adapten el fordisme a la mort. Utilitzar el sistema de producció en cadena i d’abaratiment de costos per coordinar i ser eficient en un genocidi, és d’una deshumanització atroç que costa de digerir.

La història va intercalant la Polònia dels anys 40 amb el Nova York dels anys 80, ja que també assistim a les converses entre pare i fill que va realitzar l’autor per tal de documentar-se. El retrat heroic del Vladek de la Segona Guerra Mundial es contraposa amb la visió del pare insofrible que esdevé en l’altra línia temporal. Art Spiegelman ens descriu un pare amb les corresponents llums i ombres, el dibuixant és conscient de la contradicció inherent que existeix en tractar el tema de l’antisemitisme mitjançant un personatge que sembla la típica caricatura del jueu garrepa i el còmic reflexiona sobre això, el còmic reflexiona constantment sobre ell mateix. L’autor posa a prova els límits d’aquest art mitjançant metallenguatge, trencant la quarta paret, afegint fotografies o, fins i tot, incloent-hi pàgines d’un còmic anterior. En aquest sentit, la sensació d’honestedat, llibertat i naturalitat és contínua.

Com si fos una faula, als jueus se’ls representa com a rates, als polonesos com a porcs i als alemanys com a gats, però la narració és d’un realisme brut que s’allunya dels fets meravellosos que normalment vinculem a aquest gènere. El dibuix senzill i funcional dels personatges potencia l’empatia i facilita que el lector s’identifiqui amb ells. Les relacions humanes, la crueltat i la lluita per la vida, són alguns dels temes que aborda un còmic, en definitiva, tant complet com fundacional.

Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?

Primera Biblioteca Altea

Vaig estar uns sis anys treballant en el Centre Obert de Calella, situat en una antiga fàbrica tèxtil que l’ajuntament havia adquirit. L’espai era prou gran per donar cabuda a diverses entitats (escola de música, grup de teatre, geganters, ràdio Calella...) i tenir encara moltes zones buides. Eren restes d’un passat industrial que ja no tornaria. Diverses aules i un parell de despatxos componien, bàsicament, el nostre espai de treball. Com sol passar en aquest tipus d’entitat, nombroses caixes plenes de llibres d’origen incert representaven el nostre fons bibliogràfic. Es tractava de donacions de particulars o de cessions d’altres organitzacions públiques, el que es tradueix en un guirigall enorme de publicacions obsoletes i llibres atrotinats. Arribat el moment, la coordinadora em va demanar si podia posar ordre i reduir el nostre fons a un parell d’estanteries útils, així que em vaig arremangar i submergir en aquelles caixes plenes de Barri Sèsams i llibres de “Los cinco”. En mig d’aquella batalla, vaig trobar un exemplar que realment em va enlluernar, es tractava d’un conte titulat SÓC UNA ROCA.

SÓC UNA ROCA és la història d’una massa mineral qualsevol explicada per ella mateixa. Una gran pedra, sotmesa durant centenars de milers d’anys a les forces dels elements i a la brutalitat d’alguns homes. La història comença a l’Era Mesozoica, amb un parell de Tiranosaures en un entorn ple de vegetació, però aparentment sec i càlid, i finalitza en la relativa tranquil·litat d’una plaça als anys 70, on se li atorga el lloc que es mereix a tan insígnia pedra. El conte té una narrativa efectista que juga amb com la roca percep el pas del temps, la seva presència és una de les poques constants en la història, ja que, pàgina rere pàgina, el paisatge, els animals i els éssers humans, es veuen influïts per les diferents etapes històriques, des d’abans de la prehistòria fins a l’actualitat. Les il·lustracions són excel·lents i a falta d’un adjectiu millor, les definirem com a hippies. El to psicodèlic, surrealista i pop de les imatges, són molt característics de l’època i vinculen l’art de Miguel Ángel Pacheco, l’autor tant del text com dels dibuixos, a l’estètica del Yellow Submarine de George Dunning.

Investigant una mica, vaig saber que el llibre formava part de la col·lecció PRIMERA BIBLIOTECA d’Edicions Altea, una sèrie de deu títols, inspirats en temes de la natura, que pretenia posar a l’abast dels infants el món que els envolta, mitjançant il·lustracions ben atractives i textos fàcils de comprendre. SÓC EL FOC, SÓC UNA GOTA o SÓC UN OCELL, per exemple, són d’altres títols de la col·lecció que es poden mencionar. Succeeix, però, que tan sols consten d’unes edicions publicades als anys 70 i que avui en dia són molt difícils d’aconseguir, ja que estan descatalogats.

Fa un parell de setmanes, visitant diverses pàgines de compra-venda a internet, vaig localitzar una oferta que venia el pac dels deu exemplars de la coneguda com a sèrie blanca de la biblioteca Altea, més un de la sèrie vermella, que ampliava l’àmbit d’interès de la sèrie original amb temes urbans (SÓC UN HOSPITAL, SÓC UNA ESTACIÓ, SÓC UNA BOTIGA...). Tan sols una cosa de l’oferta em tirava enrere: l’idioma, els contes eren en castellà. Al final va poder més la meva curiositat i interès sobre aquesta col·lecció i ahir em va arribar el paquet.

Els llibres, tot i compaginar diversos autors, a grans trets mantenen l’estètica psicodèlica. Hi ha il·lustradors tan interessants com Jose Ramon Sanchez, Manuel Boix o Miguel Calatayud, per exemple, que acompanyen perfectament les històries de caràcter ecològic que gairebé sempre signa el mateix Pacheco. Però també d’altres com el minimalista i precari Asun Balzola que no quallen dins la col·lecció. SOY UN PEZ sobresurt pel gran poder de les seves imatges i SOY EL AIRE per com de rodona, en tots els sentits, resulta la seva proposta. SOY UN NIÑO, en canvi, és un conte estrany que no acaba de trobar mai el to adequat.

La col·lecció, en definitiva, és una petita joia del nostre passat editorial que gira entorn de temes com el cicle vital i la degradació del medi, i que trenca una llança per recuperar la nostra connexió amb la natura, mitjançant estils visuals que avui en dia malauradament han caigut en desús, però que, tot i així, no han perdut ni un xic de la seva força original. Els contes, a més, tenen el valor afegit d’estar relatats en primera persona per diferents elements naturals, de manera que la proposta està investida d’un sentit global que la fa del tot singular.

El curiós incident del gos a mitjanit

La setmana passada vaig tenir la sort que em toquessin dues entrades per anar al teatre, l’obra, en qüestió, és la versió teatral de El curiós incident del gos a mitjanit, dirigida per Julio Manrique. La novel·la en què es basa és un enginyós retrat d’un nen amb autisme embolicat en una trama de matisos detectivescos al més pur estil Sherlock Holmes. En el seu moment me la vaig llegir i reconec que la proposta em va semblar molt interessant i ben portada. De Julio Manrique, per la seva banda, fa anys vaig poder assistir a la seva versió d’un text de Neil Labute, The Shape of Things, que interpel·la al públic àcidament sobre els límits de l’art i del qual també guardo un gran record. Així que, amb aquests precedents vaig anar al teatre Poliorama, content com un gínjol.

Com no puc anar gaire sovint al teatre, estava molt predisposat a gaudir del moment i a passar-m’ho bé, però no va poder ser, tres detalls es van interposar en el meu camí. Primer de tot, i el més important, la composició que fa Pol López de Christopher, el nen protagonista. L’actor s’hi esforça i té un bon ventall de recursos plàstics que el caracteritzen com algú amb autisme. De vegades sembla una mica que els faci amb el pilot automàtic, per inèrcia, però no és això el que em molesta. El que no em va deixar connectar amb la història va ser que l’actor deia les seves frases com sabent que eren divertides, sent conscient que la situació plantejada tenia matisos còmics, i, si no vaig molt errat, la gent amb autisme no és famosa pel seu sentit de l’humor precisament. La novel·la de Mark Haddon és còmica i divertida, però en cap moment tens la sensació que el protagonista sigui partícip de la diversió, fet que li dóna un toc frívol i superficial a l’obra de teatre. Ja no és un retrat mordaç de l’autisme o un drama infantil sobre la impossibilitat de la comunicació amb certs tons satírics, ara simplement és una comèdia de situació amb un showman imitant els trets més superficials de la síndrome d’Asperger per tal de fer gràcia.

En segon lloc, la posada en escena està molt treballada i és molt efectista, potser massa. Diversos efectes maximitzen l’ús que se’n pot fer de l’espai escènic de forma enginyosa, però també reforcen aquest sentit d’artificialitat del qual parlava més amunt. Suposo que una cosa és directament conseqüència de l’altra. Si jo hagués entrat més en la història, tots aquests recursos probablement m’haguessin semblat interessants, però si ja no et creus als actors, que el muntatge també subratlli contínuament que tot es tracta d’un joguet, et fa trobar a faltar certa autenticitat.

L’últim és un detall molt més prosaic: al teatre feia una calor terrible que em va fer estar incòmode durant tota la representació. Durant la mitja part vaig sortir a prendre l’aire amb la mateixa convicció que un explorador perdut pel desert es dirigeix cap a un oasi, sort que a fora hi havia aire per a tots, si no hi hagués hagut patacades. Deixant de banda les vicissituds tèrmiques, l’obra, en definitiva, és una adaptació molt fidel de la novel·la que falla estrepitosament degut principalment a una desafortunada direcció d’actors i a subratllar en excés la dimensió divertida del text, en detriment d’altres lectures que la peça necessitava.

Injustice: Año Uno (2013)

Marvel, en el terreny dels videojocs, sempre li ha portat la davantera a DC, sobretot si parlem dels anomenats videojocs de lluita, estil Street Fighter. Així, ara farà uns tres anys, l’editorial DC va voler solucionar aquesta situació posant en el mercat un joc brutal protagonitzat pels seus personatges principals. Per assegurar-se l'èxit, l’editorial va decidir publicar una sèrie de còmics que situarien a l’aficionat dins de la seva trama i que servirien com a precuela dels esdeveniments que s’hi narren. Tot i que un còmic basat en un videojoc no sembla, a priori, una bona garantia de qualitat, el cert és que, mitjançant el boca-orella, la sèrie ha tingut un èxit del tot inesperat. A què es deu? Doncs a una bona història.

Batman sempre m’ha semblat que tenia un “no sé què” de dretes, mentre que a Superman sempre l’he trobat més paternalista i d’esquerres. Suposo que, en aquest sentit, té molt a veure el fet que els enemics del Cavaller Obscur acostumen a ser criminals de poca volada o, directament, marginats socials, mentre que l’home d’acer s’enfronta una i una altra vegada a Lex Luthor, un home ric de negocis. A més, en ser tan poderós, Superman acostuma a agafar un rol molt més proteccionista. El còmic Injustice porta fins a l’últim extrem aquesta faceta del famós superheroi.

Després que el Joker provoqui la mort de tots els ciutadans de Metròpolis, inclosos la dona de Superman i el seu futur fill, l’últim fill de Krypton decideix començar una campanya contundent per protegir a la humanitat d’ella mateixa, el que el conduirà per un camí de perversió moral. Batman, per la seva banda, organitzarà la resistència contra el nou règim implantat per l’home d’acer. Aquesta és la premissa de la qual parteix Injustice, un còmic replet d’acció i de lluites.

La història no és profunda ni sofisticada, però està narrada amb audàcia i un gran respecte pels seus personatges, de manera que qualsevol aficionat als còmics de DC la pot gaudir. Va de menys a més. De fet, durant els seus primers números hi ha certs detalls que grinyolen, però a mesura que avança la trama, Tom Taynor, el guionista, els va polint. Funcionen molt bé els números auto-conclusius i, destacar, en aquest sentit, el número cinc dedicat a Flash, on podem veure els dubtes del velocista escarlata davant les últimes accions de Superman i la Lliga de la Justícia. En definitiva, Injustice és un passatemps bastant ben construït on les lluites i els diàlegs memorables es van alternant mentre assistim al personal descens als inferns de Superman.

Hombres Salomonela en el planeta porno (2008)

Llibre que recopila sis relats curts de Yasutaka Tsutsui. Els contes d’aquest autor japonès tenen una escriptura que resulta despreocupada, no busquen cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades fan la impressió de tractar-se d’una bajanada molt ben documentada. El llibre és lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes, però sempre impacte pel què diu, no per com ho diu.

La narrativa és molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. És un tipus de narració, entre satírica i humorística, que funciona molt bé en format curt. En aquest sentit, el conte més llarg és el que dóna títol al llibre i la seva narrativa se'n ressent. El llibre dóna la sensació de ser irregular, la selecció no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.

Tots els seus contes tenen quelcom provocador, de manera que inclús algun pot semblar masclista. D’altres poden ser considerats molt cruels i violents, ens presenten unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars, de manera que no se sap en qui posa més fe l’autor, si en l’individu o en la societat. Amb tot, funcionen bàsicament com un: desperta, això pot passar a la vida real!

Pel to i les temàtiques és un llibre complicat de recomanar, ja que diverteix i incomoda a parts iguals. Tot i així, la seva capacitat per portar fins a les últimes conseqüències els plantejaments més inversemblants m’ha fascinat i, fins i tot, la seva elaboració de "malsons plausibles", en més d'un sentit, connecta en intencions amb la sèrie britànica Black Mirror.

Los Cabecicubos (1982)

Arran de les recents eleccions estatunidenques, no em pregunteu perquè, m’ha vingut de gust treure-li la pols a un dels millors còmics de l’editorial Bruguera: Los Cabecicubos. Aquesta enginyosa radiografia social és coneguda per ser probablement la millor historieta de SuperLópez, el famós personatge creat per Jan, dada que avui no posaré en dubte, sinó tot el contrari. Aquest còmic és una senzilla i divertida manera d’aproximar-se a una cosa molt complicada i gens divertida: els totalitarismes. I és en aquesta senzillesa, en aquesta manera tan planera de descriure una part tan fosca i desagradable de la nostra societat, on radica la genialitat d’aquesta obra mestra.

La història ens explica l’aparició d’una nova empresa, Gallinueva, fabricant d’uns innovadors ous quadrats, fet que, no se sap ben bé com, provocarà una epidèmia de gent amb el cap quadrat. La societat, sempre disposada a atacar a tot el que és diferent, primer els menysprearà, però després apareixerà un partit polític afí als ideals “quadrats”, que guanyarà les eleccions i imposarà la seva doctrina basada en el rebuig als caps “amorfes”. Anem per pams, la publicitat feixista (basada en símbols potents i proclames senzilles però efectives), el concepte de puresa racial o l’atac a les minories (en el nou règim la gent amb el cap rodó són aïllats i titllats de decadents), el relativisme moral, la política militarista i l’extremisme, són els elements bàsics amb què treballa Jan, tot això envernissat de la ironia i desmitificació que sovint caracteritzen a la seva obra.

Els símptomes de ser un cap quadrat són deformació cranial, idees fixes, ganes de manar i fòbia per les corbes, així que, per una banda tenim que allò que els defineix físicament també defineix el seu caràcter (a l’estil de la tècnica de Gianni Rodari coneguda com els “homes cosa”) i, per altra, que funcionen com una metàfora perfecta, o una espècie de manifestació literal, de la ideologia feixista, reelaborant el seu discurs de manera que sigui accessible a un ventall molt ampli de lectors.

El còmic, al mateix temps, també descriu perfectament el moment en què va ser creat: principis dels anys 80. De manera que, a través de diferents referents, una de les moltes lectures que se’n pot treure és una crítica a la transició espanyola, cosa que queda molt patent en el fet que membres destacats del Partit Quadrat, un cop finalitzada la seva aventura totalitària, continuen també com a polítics en restaurar-se la democràcia. En aquest sentit, l’autor feia el següent comentari en una entrevista del 2013:

"Los Cabecicubos me salió ante la preocupación que había por el "ruido de sables" en aquella época y que desembocó en el ridículo asunto de Tejero... Es fácil de sacar conclusiones. Era una critica a las ideas fijas de los militares de la época franquista. Gracias a Dios que eso ya se ha superado."

Sóc un gran fan de SuperLópez i, molt probablement, si la situació del còmic en aquest país estigués més normalitzada, aquesta historieta seria un recurs freqüent en educació, com els còmics de Tintín ho són en el nostre país veí.

Top Ten

Aquesta és una llista que ningú es pot prendre gaire seriosament, més que destacar els meus 10 llibres favorits, que em sembla una tasca impossible, he intentat descriure els diferents models de llibres que m’agrada llegir, sense cap ordre concret. Bé, n'he dit 10? Aquest Top Ten ve amb una, diguem-ne, bola extra, ja que ni tan sols m’he sabut cenyir a la xifra rodona dels 10 exemplars. Què hi farem, sóc un esperit lliure. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha alguna omissió inacceptable, com la de l'Oscar Wilde. Però, de fet, com que ell té l'honor de protagonitzar l'entrada que obre aquest bloc, espero que se'm perdoni.

11) Las peores películas de la historia (2008)

El cinema també es llegeix: guions, llibres sobre un gènere concret, l’anàlisi d’una època o crítiques, com és el cas, per exemple. Durant cinc anys vaig gestionar amb dos amics un bloc sobre el setè art, i si estàs molt posat en això de la crítica cinematogràfica, en algun moment acabes descobrint la mordaç ploma de Roger Ebert, el ja mort columnista del Chicago Sun-Times. El llibre és enginyós, divertit i molt intel·ligent, i té la gràcia afegida de mostrar a l'autor desplegant tot el seu arsenal contra les obres que menys pes li han fet, tota una delícia hater. 

10) El cine de ciencia ficción (2008)

Més cinema: si tinc predilecció per algun gènere, aquest es tracta sens dubte de la ciència ficció. El llibre reuneix una vintena de monogràfics sobre aquest tema, elaborats de manera molt professional i interessant, però la meva fixació per aquesta obra es basa, principalment, per un dels seus capítols: Imágenes como virus, el monogràfic escrit per Jesús Palacios. Aquest autor es centra en la ciència ficció més rara i experimental, fet que em va portar a descobrir el cinema txecoslovac de ciència ficció, un dels meus plaers secrets.

9) El gato Fritz (1996)

Robert Crumb és el meu autor preferit de còmics i, si he d’escollir una de les seves obres, em quedo amb El gato Fritz, tot i que l’elecció és més emocional que analítica. Crumb és el dibuixant underground predilecte d’Amèrica, al novembre de 1965, en plena expansió de la psicodèlia i el flower power, Crumb va tenir un mal viatge de LSD en el qual el seu ego es va dissoldre com una pastilla efervescent, va posar el pilot automàtic i no va parar de dibuixar durant mig any. La majoria dels seus personatges més populars van veure la llum en aquella època fosca, d'aquí daten, per exemple, Mr. Natural i el gat Fritz, el meu preferit. Les historietes d'aquest últim es caracteritzen per semblar dibuixades sense un guió previ ni cap tipus d'estructura, on totes les seves vinyetes tenen la mateixa mida i queden perfilades per una tremolosa mà que dóna certa sensació d'inacabat i improvisat. A això cal sumar-li que el fil conductor de la història es desdibuixa freqüentment i la narració adquireix en alguns punts un to bastant oníric. Una cosa que Crumb, com a bon narrador que és, sosté sense que se li en vagi la pinça ni que la cosa perdi interès, es faci massa rara, soporífica o autocomplaent.

8) Agujero Negro (2008)

Una absoluta obra mestra del còmic de terror, on la trama pot recordar al primer Cronenberg. Seattle anys 70, una epidèmia que tan sols afecta els adolescents es manifesta de manera impredictible, de vegades significa uns quants bonys a la pell, i d’altres et converteix en un autèntic monstre. El còmic de Charles Burns, entre altres coses, funciona com una metàfora de les transformacions físiques que es donen durant l’adolescència, té un increïble poder de suggestió i es troba a mig camí entre la realitat i el malson.

7) Guía para el amor de Binky (1996)

Humor en estat pur. Matt Groening, el creador dels Simpson, signa aquesta obra àcida, divertida i absurda, on uns conills et guien pels traïdors abismes de la felicitat i les terribles simes de l’amor. Si no fos perquè el seu èxit televisiu ha eclipsat la seva tasca com a historietista, aquest còmic seria molt més valorat. D’entre tots els personatges que fan aparició en les seves pàgines, em declaro súper fan de l’Akbar i en Jeff, una parella passivo-agressiva de musulmans homosexuals, tant tendres com salvatges.

6) Tierra de nadie (1974)

Hi ha gent a la que no li agrada llegir teatre, jo no sóc un d'ells. M’encanta Harold Pinter i em vaig comprar una fotocòpia del text d’aquesta obra, anys enrere, en una llibreria especialitzada de Madrid. La vida dóna moltes voltes i, des d’aleshores, m’he mudat de casa unes cinc vegades. Amb tant de canvi aquest text s’ha perdut. No recordo molts detalls de la trama, sé que era una conversa nocturna entre dos personatges i que hi havia molt d’alcohol, però poca cosa més. El text està descatalogat i no n’he vist mai una representació, com sí m’ha passat amb altres obres seves (un exemple: Traïció). Amb tot, el que no he oblidat és que la vaig trobar molt intel·ligent i lúcida, i és un dels títols que forma part de la meva col·lecció d’impossibles. A continuació cito un dels fragments més populars de l’obra, que va ser llegit durant l’enterrament de l’autor:

“Podria fins i tot mostrar-li el meu àlbum de fotografies. Podria ser fins i tot que veiés en ell alguna cara que li recordés a la seva, la que abans havia tingut. Podria passar que veiés rostres d'altres, a l'ombra, o galtes d'altres, donant-se la volta, o mandíbules, o clatells. O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li a altres persones que havia conegut, que creia havien mort fa molt de temps. Però de les quals encara rebrà una mirada de reüll, si sap enfrontar-se al fantasma bo. Accepteu l'amor del fantasma bo. Ells posseeixen tota aquella emoció ... atrapada. Traieu-vos el barret davant d'ells. No en tingui cap dubte que això no els alliberarà, però qui sap ... quin alleujament ... els doni potser ... qui sap com poden reanimar-se ... en les seves cadenes, en els seus gerros de vidre. Li sembla cruel ... aclaparar-los quan estan atrapats, empresonats? No ... no. Profundament, profundament, desitgen respondre al seu tacte, a la seva mirada, i quan vostè somriu, la seva alegria ... és il·limitada. I per això li dic: tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida.”

5) El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (2000)

Es tracta d’una de les publicacions pòstumes de Charles Bukowski, un diari dels seus últims mesos de vida on l’autor reflexiona sobre la seva llarga experiència. L’escriptor apareix aquí, fins i tot, més humà que de costum. El fet que en moltes de les seves pàgines comenti que no té por a morir, per exemple, et fa pensar que en realitat estava cagat de por. Una novel·la completament entranyable.

4) Ghost World (2000)

Daniel Clowes és un altre dels autors que no podien faltar en aquesta llista. Ghost World és una de les seves obres més cèlebres i relata la història d’amistat entre dues noies. El còmic explica com, en passar a la vida adulta, l’amistat de les dues protagonistes es va refredant. El transit a la maduresa, l’angoixa adolescent, la fugacitat de la joventut, la incertesa del futur, la tragèdia quotidiana i la cultura pop, són alguns dels temes que l’autor estatunidenc retrata subtilment i amb talent, tot un clàssic.

3) Las ratas (2001)

Novel·la costumista, densa i amb un vocabulari dur, on queda patent el canvi d’una societat rural a una urbana, i que funciona com una crítica a l’abandonament del camp. El llibre és especialment dur pel lloc on passa, Castilla, i elabora un retrat perfecte d’un estil de vida que s’ha anat perdent, però que va durar anys. Es tracta d’una novel·la d’aquelles que costa decidir-te a llegir, però que un cop ho has fet, no pares de pensar en ella.

2) M. V. Marcial, Epigrames (1994)

Marc Valeri Marcial va ser un poeta llatí del segle I que, de manera satírica, va descriure molt bé la societat romana d’aquell moment. Els seus poemes són, per dir-ho ras i curt, una festa. Amb un estil directe i concís, i un to satíric i enginyós, Marcial escriu una poesia sorprenentment actual i completament vigent. Tant és així, que no costa relacionar costums que apareixen als seus versos amb personatges del nostre dia a dia, com així ho demostra un dels seus epigrames:

“Per no fer pudor, Fescènnia, del vi de la vetlla,

devores sense parar caramels de Cosmus.

Aquest esmorzar t’empastifa les dents, però res no amaga,

quan del fons de l’estómac et torna un rot.

¿No put més l’alè quan es barreja amb pastilles d’olor

i no arriba més lluny la doble fortor que et surt de l’ànima?

Així, les trampes massa vistes i les enganyifes sabudes,

deixa-les ja, i sigues borratxa sense dissimular.”

1) Quiebros y poemes (1998)

I, pel final, he deixat el meu preferit. M’encanta Tot esperant Godot, però jo sóc d’aquells que considera a Samuel Beckett un poeta que ha fet les seves incursions en el teatre i la novel·la, i no al revés. Beckett escriu amb una veu que sento molt propera, a vegades infantil i insegura, sempre angoixant i minimalista. Aquest és, sens dubte, el meu llibre preferit, un intent fallit de dir el no-res. Finalment, us deixo amb una cançó d’Astrud que sempre m’ha semblat molt beckettiana.

Poesia barata

Vaig descobrir Bukowski a través d’una col·lecció barata de poesia que va arribar a les llibreries a finals dels anys 90. Jo portava el cabell llarg, vestia de negre i fumava de manera afectada, tenia 20 anys i l’hàbit de visitar llibreries i deixar les meves empremtes dactilars sobre totes les novetats.

El volum número tres de la col·lecció “Mitos poesía”, de l’editorial Mondadori, era un llibre petit que amb prou feines feia 16 centímetres. El nom de l’autor, Bukowski, estava escrit tres vegades en majúscules, amb una tipografia que imitava lleugerament l’escriptura característica d’una màquina d’escriure. El fons de la portada era negra, setinat i amb el preu estampat sobre un relleu daurat. Tot molt kitsch i pretensiós, com es pot veure. Les pàgines, que no arribaven a 100, no estaven gaire ben maquetades i semblaven descolorides ja des del primer dia. El conjunt, en si, desprenia una aroma a ranci. A utilitza’m i llança’m. A Antonio Salieri. El preu de tan digne exemplar era de 350 pessetes. Com es tractava d’una poesia ràpida i directa, em vaig llegir els primers paràgrafs a la llibreria i els últims pel carrer, just abans d’arribar a casa.

Aquell petit exemplar, lleig i maldestre, em va obrir un món nou. D’alguna manera expulsava a la poesia d’aquest paradís de seda i tulipes on tradicionalment l’havia situada, per portar-la a espais molt més terrenals i profans. Ras i curt; era una poesia lírica on no es feia l’amor, es follava, plena de sentiments baixos, d’impulsos viscerals i d’un indescriptible amor per la literatura. L’escriptura de Bukowski va ser com un cop de puny al ben mig de la cara. Masculina, bruta i directa com un boxejador, transpirava a cada pàgina i no tenia res de cautelosa, era pura actitud.

Després vingueren més poemes seus, i contes i novel·les, i també d’altres autors i col·leccions. M’encanta, per exemple, Fonollosa escrivint sobre el fracàs, el seu, el meu, el de tots. Els poemes carregats de nitrat de cel·lulosa de Pere Gimferrer, la feminitat radical i combativa de Míriam Reyes i, sobretot, l’existencialisme angoixant de Samuel Beckett. Tot i que semblaven tenir l’obsolescència programada, encara atresoro tots els exemplars d’aquella col·lecció de Mondadori. Sens dubte tinc llibres més macos i més ben editats, però pocs tenen tanta habilitat per haver estat en el lloc correcte, en el moment adequat, ara fa gairebé vint anys.

La mestra és un capità (2016)

En el transcurs del simposi d’editors que vam assistir a la universitat, ara ja fa més d’un mes, un dels llibres que se’ns va recomanar va ser La mestra és un capità, una obra, escrita per Antonio Ferrara i il·lustrada per Anna Laura Cantone, que m’ha despertat sentiments molt contradictoris.

Es tracta d’un relat sobre les vicissituds de ser mestra, escrit en primera persona, que tant es pot considerar valent com covard. La història comença bé, comença fort, fins i tot diria que comença bastant políticament incorrecte, amb la mestra protagonista en un moment de baixó total. Desfogant-se, sense esma, maleint a tots els seus alumnes i titllant-los de dimonis. Sens dubte és un inici potent, sobretot pel que té d’incorrecte; veiem en un llibre a una mestra com mai ens l’han ensenyada. Humana, sí, però també indecorosa i hostil. Sembla, en definitiva, una mala mestra.

La resta del llibre, en canvi, sense deixar de banda del tot el toc humorístic i incorrecte del començament, es dedica a justificar aquest principi i a enaltir la tasca de la protagonista. De manera que, el que semblava que anava a ser una dessacralització de la figura de la mestra, fa un gir i es torna en tot el contrari, en una mitificació d’aquesta mateixa figura, en una exaltació total de les mestres i, per extensió, de les dones treballadores.

Entenc la jugada i, fins i tot, hi ha una part de mi que la compra, però també m’han quedat les ganes de llegir un conte on realment veiés a una mestra fer tot el que no es pot fer, una mestra sense paciència ni recursos, tant tràgica com còmica, que es veiés sempre superada per la situació, rondinaire i mal educada fins al final. Aquest seria un llibre més valent, o no, i menys dòcil, segurament. Al llarg de la nostra trajectòria acadèmica, tots, en algun moment, ens hem trobat amb algun mestre que exercitava la seva professió de manera inapropiada, trobar un conte que ridiculitzés còmicament aquests comportaments seria, probablement, alliberador pels infants, però la sensació que rebo, finalment, és que aquest llibre no ha estat pensat perquè el llegeixin nens, sinó mestres.

Preacher (1995-2000)

Som als anys 90. Les llibreries semblen tenir una varietat infinita de còmics com mai havia passat anteriorment i com mai tornaria a passar. Es tracta d’historietes violentes amb herois híper-musculats de narratives tant impactants com buides. És l’època on els dibuixants tallen el bacallà i qualsevol còmic té una portada múltiple o amb efectes especials. Dins d’aquest mercat tan sobresaturat, hi trobem Vertigo, un segell de l’editorial DC que es diferencia de la resta per apostar per un còmic més adult. D’aquest segell s’han fet populars obres com La cosa del pantano i Doom Patrol, per exemple, i ara els meus ulls es fixen en Preacher, una sèrie de la qual he sentit a parlar però que mai li he prestat suficient atenció. Els guions, brutals i passats de voltes, són de l’irlandès Garth Ennis. Els dibuixos, lleigs i foscos, són d’un tal Steve Dillon. La història gira al voltant d’un predicador que, literalment, busca a Déu, acompanyat per una assassina a sou i un vampir. Em compro un parell de números però no acabo de connectar amb la història, així que no segueixo la col·lecció, tot i que el còmic aviat es torna una obra de culte.

Any 2016, benvinguts a l’època daurada de les series de televisió. Anys enrere teníem a Los Soprano i Lost, però actualment les televisions semblen tenir una varietat infinita de sèries. En aquest context, cada dilluns quedem a casa d’uns amics per sopar i mirar un parell de capítols. Joc de trons, Black Mirror i Shield són ficcions televisives que he seguit com a convidat al seu sofà, però la llista és molt llarga. Un detall més; fa anys també semblava impossible que una sèrie es basés en un còmic, però avui en dia és una cosa bastant normalitzada: Jessica Jones, Daredevil, Powers... Totes amb diferents resultats. Parlem amb els amfitrions de veure Preacher, la sèrie de l’AMC que adapta el còmic de Vertigo, i ens posem mans a l’obra. Humor negre, violència i una concepció molt profana del cel, caracteritzen una sèrie entretinguda i amb carisma, però que, un cop finalitzada la seva primera temporada, dóna la sensació de no haver posat tota la carn a la graella. Amb tot, la sèrie es pren el seu temps i té aquest ritme lent i profund tan comú actualment a la tele i que tant m’agrada.

Poc després d’acabar la temporada, en Marc, un dels meus amfitrions, apareix amb tres recopilatoris del còmic, sembla que ha arribat el moment de donar-li una segona oportunitat a la historieta original. Tenint com a referent la sèrie, el còmic en principi decep. És molt més directe i pueril, i en deu pàgines t’explica el que a la tele dura tota una temporada. Clar, és un còmic dels 90, i als anys 90 els còmics es feien així. Ara estem acostumats a un altre tipus de narrativa, molt més mesurada i equilibrada. M’acabo el primer recopilatori sense saber si seguiré, però en Marc insisteix i jo sóc dèbil, així que segueixo. El còmic avança com una locomotora presentant-te a personatges decadents i depravats. És amoral, exagerat i cru, però, d’alguna manera, t’acabes enganxant. Té coses del western i del terror, surt en John Wayne i un assassí en sèrie, i un Déu totalment híper-musculat. I orgies, i gent amb malformacions i coses encara més rares. No tot m’agrada, però l’acció és frenètica i la història, una gamberrada.

22 d’octubre. Es publica a Twitter la mort del dibuixant Steve Dillon. La seva mort m’enganxa en mig de la lectura de Preacher i això fa que la notícia tingui un caire més proper. Només tenia 53 anys.

Wonder (2012)

Wonder és un llibre àgil on se’ns presenta l’August, un nen amb severes malformacions cranials. L’obra capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. El llibre té l’afegit de què l’autora dóna veu a tots els protagonistes. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat, però es veu que està publicat com a seqüela.

L’August, el protagonista, desperta tanta compassió com admiració, després de tot se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar, i fins i tot sorprèn com de preparat i intel·ligent és. Arran d’això, se’m planteja el que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel·lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en “la golfa de Babilònia”. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Sorprèn, també, el llenguatge que utilitzen els protagonistes per a l’edat que tenen, però això es pot deure a un error de traducció. El llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel·la t’interessi des de l’inici, però al final dóna la sensació de què no ha anat a fons. Un cop acabada la novel·la no hi ha res de què discutir, no hi ha debat, i això ens indica que l’obra ha fet més per posar-se al lector a la butxaca que per plantejar-nos una situació polièdrica i complexa. Llàstima.

Bocamolls (II)

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
 li dic queda’t aquí dins, no
permetré que ningú
et vegi.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però jo li tiro whisky damunt i m’empasso
el fum dels cigarrets,
i les putes i els cambrers
i els dependents d’ultramarins
mai s’adonen
que està aquí dins.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí a baix,
és que vols
buscar-me problemes?
és que vols
les meves obres?
és que vols que s’enfonsin les vendes dels meus llibres
a Europa?

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc massa llest,
només el deixo sortir
de vegades a la nit
quan tothom dorm.
Li dic
ja sé que estàs aquí,
no et posis trist.

Després el torno a ficar,
i ell canta una miqueta
aquí dins, no l’he deixat
morir del tot
i dormim junts
així
amb el nostre
pacte secret
i és tan tendre com
per fer plorar
a un home, però jo no
ploro,
plores tu?

Llegit a Poemas de la última noche en la tierra de Charles Bukowski.

L'última nit (2005)

L´última nit de James Salter, és un llibre de relats breus on els personatges es relacionen profundament, tot i que sempre són uns grans desconeguts entre ells. Els seus contes construeixen un joc entre diàlegs i silencis, on per mi el tema central de totes les històries és la falta de comunicació. De cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia i dóna la sensació que, sigui quin sigui el camí que agafin, acabarà també en tragèdia per a ells. En tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, mitjançant un bon treball de la psicologia dels personatges i el bon ús dels flashbacks.

Destaca la importància que té la llum en cada història, els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids i confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat Arlington, que sembla que sigui una excepció dins de l'ordre dels relats. Els personatges són gent acomodada, amb bastant èxit professional, que han estat feliços en el passat, però després se n'adonen, precisament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. Les infidelitats, les oportunitats perdudes, la solitud i la individualitat dels personatges, són característiques comunes en tots els relats, però si hi ha algun fil conductor, aquest és com el passat marca el present.

Les dones en aquestes històries estan molt ben descrites, tot i que no surten molt ben parades; són les que manipulen i manen, com el personatge de la Pamela d'un dels relats. Hi ha també pinzellades d'humor, però no són gratuïtes, no hi ha res gratuït en el llibre, l'autor fa anar endavant i endarrere al lector com vol. La narrativa d'aquests relats requereix concentració, sobretot perquè Salter té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent. A part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions, com en l'últim relat del llibre, probablement el més interessant i emotiu.