El curiós incident del gos a mitjanit

La setmana passada vaig tenir la sort que em toquessin dues entrades per anar al teatre, l’obra, en qüestió, és la versió teatral de El curiós incident del gos a mitjanit, dirigida per Julio Manrique. La novel·la en què es basa és un enginyós retrat d’un nen amb autisme embolicat en una trama de matisos detectivescos al més pur estil Sherlock Holmes. En el seu moment me la vaig llegir i reconec que la proposta em va semblar molt interessant i ben portada. De Julio Manrique, per la seva banda, fa anys vaig poder assistir a la seva versió d’un text de Neil Labute, The Shape of Things, que interpel·la al públic àcidament sobre els límits de l’art i del qual també guardo un gran record. Així que, amb aquests precedents vaig anar al teatre Poliorama, content com un gínjol.

Com no puc anar gaire sovint al teatre, estava molt predisposat a gaudir del moment i a passar-m’ho bé, però no va poder ser, tres detalls es van interposar en el meu camí. Primer de tot, i el més important, la composició que fa Pol López de Christopher, el nen protagonista. L’actor s’hi esforça i té un bon ventall de recursos plàstics que el caracteritzen com algú amb autisme. De vegades sembla una mica que els faci amb el pilot automàtic, per inèrcia, però no és això el que em molesta. El que no em va deixar connectar amb la història va ser que l’actor deia les seves frases com sabent que eren divertides, sent conscient que la situació plantejada tenia matisos còmics, i, si no vaig molt errat, la gent amb autisme no és famosa pel seu sentit de l’humor precisament. La novel·la de Mark Haddon és còmica i divertida, però en cap moment tens la sensació que el protagonista sigui partícip de la diversió, fet que li dóna un toc frívol i superficial a l’obra de teatre. Ja no és un retrat mordaç de l’autisme o un drama infantil sobre la impossibilitat de la comunicació amb certs tons satírics, ara simplement és una comèdia de situació amb un showman imitant els trets més superficials de la síndrome d’Asperger per tal de fer gràcia.

En segon lloc, la posada en escena està molt treballada i és molt efectista, potser massa. Diversos efectes maximitzen l’ús que se’n pot fer de l’espai escènic de forma enginyosa, però també reforcen aquest sentit d’artificialitat del qual parlava més amunt. Suposo que una cosa és directament conseqüència de l’altra. Si jo hagués entrat més en la història, tots aquests recursos probablement m’haguessin semblat interessants, però si ja no et creus als actors, que el muntatge també subratlli contínuament que tot es tracta d’un joguet, et fa trobar a faltar certa autenticitat.

L’últim és un detall molt més prosaic: al teatre feia una calor terrible que em va fer estar incòmode durant tota la representació. Durant la mitja part vaig sortir a prendre l’aire amb la mateixa convicció que un explorador perdut pel desert es dirigeix cap a un oasi, sort que a fora hi havia aire per a tots, si no hi hagués hagut patacades. Deixant de banda les vicissituds tèrmiques, l’obra, en definitiva, és una adaptació molt fidel de la novel·la que falla estrepitosament degut principalment a una desafortunada direcció d’actors i a subratllar en excés la dimensió divertida del text, en detriment d’altres lectures que la peça necessitava.