Aquesta és una llista que ningú es pot prendre gaire seriosament, més que destacar els meus 10 llibres favorits, que em sembla una tasca impossible, he intentat descriure els diferents models de llibres que m’agrada llegir, sense cap ordre concret. Bé, n'he dit 10? Aquest Top Ten ve amb una, diguem-ne, bola extra, ja que ni tan sols m’he sabut cenyir a la xifra rodona dels 10 exemplars. Què hi farem, sóc un esperit lliure. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha alguna omissió inacceptable, com la de l'Oscar Wilde. Però, de fet, com que ell té l'honor de protagonitzar l'entrada que obre aquest bloc, espero que se'm perdoni.
11) Las peores películas de la historia (2008)
El cinema també es llegeix: guions, llibres sobre un gènere concret, l’anàlisi d’una època o crítiques, com és el cas, per exemple. Durant cinc anys vaig gestionar amb dos amics un bloc sobre el setè art, i si estàs molt posat en això de la crítica cinematogràfica, en algun moment acabes descobrint la mordaç ploma de Roger Ebert, el ja mort columnista del Chicago Sun-Times. El llibre és enginyós, divertit i molt intel·ligent, i té la gràcia afegida de mostrar a l'autor desplegant tot el seu arsenal contra les obres que menys pes li han fet, tota una delícia hater.
Més cinema: si tinc predilecció per algun gènere, aquest es tracta sens dubte de la ciència ficció. El llibre reuneix una vintena de monogràfics sobre aquest tema, elaborats de manera molt professional i interessant, però la meva fixació per aquesta obra es basa, principalment, per un dels seus capítols: Imágenes como virus, el monogràfic escrit per Jesús Palacios. Aquest autor es centra en la ciència ficció més rara i experimental, fet que em va portar a descobrir el cinema txecoslovac de ciència ficció, un dels meus plaers secrets.
Robert Crumb és el meu autor preferit de còmics i, si he d’escollir una de les seves obres, em quedo amb El gato Fritz, tot i que l’elecció és més emocional que analítica. Crumb és el dibuixant underground predilecte d’Amèrica, al novembre de 1965, en plena expansió de la psicodèlia i el flower power, Crumb va tenir un mal viatge de LSD en el qual el seu ego es va dissoldre com una pastilla efervescent, va posar el pilot automàtic i no va parar de dibuixar durant mig any. La majoria dels seus personatges més populars van veure la llum en aquella època fosca, d'aquí daten, per exemple, Mr. Natural i el gat Fritz, el meu preferit. Les historietes d'aquest últim es caracteritzen per semblar dibuixades sense un guió previ ni cap tipus d'estructura, on totes les seves vinyetes tenen la mateixa mida i queden perfilades per una tremolosa mà que dóna certa sensació d'inacabat i improvisat. A això cal sumar-li que el fil conductor de la història es desdibuixa freqüentment i la narració adquireix en alguns punts un to bastant oníric. Una cosa que Crumb, com a bon narrador que és, sosté sense que se li en vagi la pinça ni que la cosa perdi interès, es faci massa rara, soporífica o autocomplaent.
Una absoluta obra mestra del còmic de terror, on la trama pot recordar al primer Cronenberg. Seattle anys 70, una epidèmia que tan sols afecta els adolescents es manifesta de manera impredictible, de vegades significa uns quants bonys a la pell, i d’altres et converteix en un autèntic monstre. El còmic de Charles Burns, entre altres coses, funciona com una metàfora de les transformacions físiques que es donen durant l’adolescència, té un increïble poder de suggestió i es troba a mig camí entre la realitat i el malson.
Humor en estat pur. Matt Groening, el creador dels Simpson, signa aquesta obra àcida, divertida i absurda, on uns conills et guien pels traïdors abismes de la felicitat i les terribles simes de l’amor. Si no fos perquè el seu èxit televisiu ha eclipsat la seva tasca com a historietista, aquest còmic seria molt més valorat. D’entre tots els personatges que fan aparició en les seves pàgines, em declaro súper fan de l’Akbar i en Jeff, una parella passivo-agressiva de musulmans homosexuals, tant tendres com salvatges.
Hi ha gent a la que no li agrada llegir teatre, jo no sóc un d'ells. M’encanta Harold Pinter i em vaig comprar una fotocòpia del text d’aquesta obra, anys enrere, en una llibreria especialitzada de Madrid. La vida dóna moltes voltes i, des d’aleshores, m’he mudat de casa unes cinc vegades. Amb tant de canvi aquest text s’ha perdut. No recordo molts detalls de la trama, sé que era una conversa nocturna entre dos personatges i que hi havia molt d’alcohol, però poca cosa més. El text està descatalogat i no n’he vist mai una representació, com sí m’ha passat amb altres obres seves (un exemple: Traïció). Amb tot, el que no he oblidat és que la vaig trobar molt intel·ligent i lúcida, i és un dels títols que forma part de la meva col·lecció d’impossibles. A continuació cito un dels fragments més populars de l’obra, que va ser llegit durant l’enterrament de l’autor:
“Podria fins i tot mostrar-li el meu àlbum de fotografies. Podria ser fins i tot que veiés en ell alguna cara que li recordés a la seva, la que abans havia tingut. Podria passar que veiés rostres d'altres, a l'ombra, o galtes d'altres, donant-se la volta, o mandíbules, o clatells. O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li a altres persones que havia conegut, que creia havien mort fa molt de temps. Però de les quals encara rebrà una mirada de reüll, si sap enfrontar-se al fantasma bo. Accepteu l'amor del fantasma bo. Ells posseeixen tota aquella emoció ... atrapada. Traieu-vos el barret davant d'ells. No en tingui cap dubte que això no els alliberarà, però qui sap ... quin alleujament ... els doni potser ... qui sap com poden reanimar-se ... en les seves cadenes, en els seus gerros de vidre. Li sembla cruel ... aclaparar-los quan estan atrapats, empresonats? No ... no. Profundament, profundament, desitgen respondre al seu tacte, a la seva mirada, i quan vostè somriu, la seva alegria ... és il·limitada. I per això li dic: tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida.”
Es tracta d’una de les publicacions pòstumes de Charles Bukowski, un diari dels seus últims mesos de vida on l’autor reflexiona sobre la seva llarga experiència. L’escriptor apareix aquí, fins i tot, més humà que de costum. El fet que en moltes de les seves pàgines comenti que no té por a morir, per exemple, et fa pensar que en realitat estava cagat de por. Una novel·la completament entranyable.
Daniel Clowes és un altre dels autors que no podien faltar en aquesta llista. Ghost World és una de les seves obres més cèlebres i relata la història d’amistat entre dues noies. El còmic explica com, en passar a la vida adulta, l’amistat de les dues protagonistes es va refredant. El transit a la maduresa, l’angoixa adolescent, la fugacitat de la joventut, la incertesa del futur, la tragèdia quotidiana i la cultura pop, són alguns dels temes que l’autor estatunidenc retrata subtilment i amb talent, tot un clàssic.
Novel·la costumista, densa i amb un vocabulari dur, on queda patent el canvi d’una societat rural a una urbana, i que funciona com una crítica a l’abandonament del camp. El llibre és especialment dur pel lloc on passa, Castilla, i elabora un retrat perfecte d’un estil de vida que s’ha anat perdent, però que va durar anys. Es tracta d’una novel·la d’aquelles que costa decidir-te a llegir, però que un cop ho has fet, no pares de pensar en ella.
Marc Valeri Marcial va ser un poeta llatí del segle I que, de manera satírica, va descriure molt bé la societat romana d’aquell moment. Els seus poemes són, per dir-ho ras i curt, una festa. Amb un estil directe i concís, i un to satíric i enginyós, Marcial escriu una poesia sorprenentment actual i completament vigent. Tant és així, que no costa relacionar costums que apareixen als seus versos amb personatges del nostre dia a dia, com així ho demostra un dels seus epigrames:
“Per no fer pudor, Fescènnia, del vi de la vetlla,
devores sense parar caramels de Cosmus.
Aquest esmorzar t’empastifa les dents, però res no amaga,
quan del fons de l’estómac et torna un rot.
¿No put més l’alè quan es barreja amb pastilles d’olor
i no arriba més lluny la doble fortor que et surt de l’ànima?
Així, les trampes massa vistes i les enganyifes sabudes,
deixa-les ja, i sigues borratxa sense dissimular.”
I, pel final, he deixat el meu preferit. M’encanta Tot esperant Godot, però jo sóc d’aquells que considera a Samuel Beckett un poeta que ha fet les seves incursions en el teatre i la novel·la, i no al revés. Beckett escriu amb una veu que sento molt propera, a vegades infantil i insegura, sempre angoixant i minimalista. Aquest és, sens dubte, el meu llibre preferit, un intent fallit de dir el no-res. Finalment, us deixo amb una cançó d’Astrud que sempre m’ha semblat molt beckettiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada