MAUS: Relato de un superviviente (1991)

MAUS és l’únic còmic que ha guanyat un premi Pulitzer. Això, com a presentació, no està gens malament. Aquesta és una de les seves principals virtuts, que ha transcendit els paràmetres que habitualment se li atribueixen a un còmic i, a més, que ho va fer a principis dels anys 90. Dic això perquè se’ns dubte va assentar càtedra i avui en dia no s’entendrien Pyonyang, Blankets o Persèpolis, per exemple, sense el seu referent. Aquest tipus de relat en primera persona que, simultàniament, descriu un període històric o una societat concretes, mitjançant un tipus d’escriptura molt honesta, es va popularitzar amb MAUS, de manera que va portar el novè art a un altre nivell. MAUS és el Ciutadà Kane del còmic. És Twin Peaks i Pina Bausch. Tant és així que l’obra abasta un ventall molt ampli de lectors, fet que el defineix com un còmic molt recomanable. Ras i curt: no necessites ser un lector habitual d’historietes per apreciar la seva genialitat, tan sols voler llegir una bona història.

MAUS és el relat d’un jueu supervivent a l’Holocaust nazi, tot i que més d’una vegada es posa en dubte si l’adjectiu “supervivent” és o no adequat. La Segona Guerra Mundial es presenta aquí lluny de les situacions polítiques internacionals. No apareixen Hitler, Goebbels o Churchill, per exemple, tan sols soldats i ciutadans a peu de carrer. És la història tal com la va viure un jueu polonès (Vladek, el pare de l’autor), en mig del context bèl·lic i antisemita de l’època. El protagonista se’ns presenta com algú amb una gran quantitat de recursos i habilitats (sap tres idiomes i és destre amb les eines), el que l’ajuda a superar diverses dificultats que se li plantegen. Tot i així, en cada pàgina la mort resulta capriciosa i aleatòria, quedant clar que la seva supervivència no hagués estat possible sense el factor sort. De la descripció que se’n fa de l’Holocaust i Auschwitz, el que resulta més inimaginable és veure com els nazis adapten el fordisme a la mort. Utilitzar el sistema de producció en cadena i d’abaratiment de costos per coordinar i ser eficient en un genocidi, és d’una deshumanització atroç que costa de digerir.

La història va intercalant la Polònia dels anys 40 amb el Nova York dels anys 80, ja que també assistim a les converses entre pare i fill que va realitzar l’autor per tal de documentar-se. El retrat heroic del Vladek de la Segona Guerra Mundial es contraposa amb la visió del pare insofrible que esdevé en l’altra línia temporal. Art Spiegelman ens descriu un pare amb les corresponents llums i ombres, el dibuixant és conscient de la contradicció inherent que existeix en tractar el tema de l’antisemitisme mitjançant un personatge que sembla la típica caricatura del jueu garrepa i el còmic reflexiona sobre això, el còmic reflexiona constantment sobre ell mateix. L’autor posa a prova els límits d’aquest art mitjançant metallenguatge, trencant la quarta paret, afegint fotografies o, fins i tot, incloent-hi pàgines d’un còmic anterior. En aquest sentit, la sensació d’honestedat, llibertat i naturalitat és contínua.

Com si fos una faula, als jueus se’ls representa com a rates, als polonesos com a porcs i als alemanys com a gats, però la narració és d’un realisme brut que s’allunya dels fets meravellosos que normalment vinculem a aquest gènere. El dibuix senzill i funcional dels personatges potencia l’empatia i facilita que el lector s’identifiqui amb ells. Les relacions humanes, la crueltat i la lluita per la vida, són alguns dels temes que aborda un còmic, en definitiva, tant complet com fundacional.