Mirlitonnades (1978)

M’estic llegint Guía perversa del viajero en el tiempo, un llibre del qual més endavant en parlaré en profunditat. En un dels seus capítols es menciona que, durant la segona temporada de la sèrie original d’Star Trek, apareix una raça extraterrestre amb un estil de vida similar al del Chicago dels anys 20, de manera que es comporten com a gàngsters, portant pistoles i metralletes. Més tard es desvela el misteri d’aquesta coincidència, la seva cultura es basa en l’únic llibre que va deixar en el planeta una expedició anterior: un estudi sobre bandes mafioses terrestres.

A partir d’aquesta anècdota el llibre ens proposa un joc semblant, amb alguna diferència, al que exposo a continuació: si avui destruïssin tots els llibres del món i únicament quedés intacte la teva lectura preferida, quin tipus de civilització sorgiria d’allà?

Cadascú pot fer el seu propi experiment mental davant d’aquesta premissa, però en el meu cas els supervivents d’aquest desastre prendrien com a llibre sagrat Quiebros y poemas (Mirlitonnades), títol que forma part de l’obra poètica de Samuel Beckett. Si bé una traducció més literal del títol vindria a ser “versos fluixos” o “versos dolents”.

Si prenguéssim aquest Quiebros y poemas com la “Bíblia” d’una nova civilització futura, aquesta patiria d’una terrible angoixa existencial. La seva pessimista filosofia sobre la vida tindria molts punts en comú amb el primer acudit que explica Woody Allen en el monòleg inicial d’Annie Hall, on s’exposa que la vida està plena de soledat, tristesa i patiment i, a més, s’acaba massa ràpid. Seria una societat molt individualista i amb una total manca de fe en el llenguatge i en la capacitat de comunicació humana. Els seus membres, víctimes d’una gran inseguretat, es limitarien a quequejar i a repetir reiteradament les mateixes paraules fins que perdessin el seu valor. Més que veu, tindrien una no-veu. Serien una comunitat nòmada, que aniria d’un costat a l’altre del planeta sense motiu aparent, com a refugiats no d’una guerra, sinó de la catàstrofe existencial. Pobre en les seves possessions i en la seva cultura, sense gairebé tradició ni memòria i carent d'historicitat pròpia. Seria una civilització de mínims, per no dir minimalista, sense Déu, sense lleis i sense sentit. Una humanitat, en definitiva, reduïda a la seva mínima expressió.