Bocamolls (IV)

Llegit a De Robinson Crusoe a Peter Pan: un cànon de literatura juvenil de Vicenç Pagès Jordà.

Shenzhen (2001)

Una de les anècdotes que explica Guy Delisle a Shenzhen, és que la forma d’utilitzar la línia clara dels dibuixants xinesos el va inspirar per desenvolupar un àlbum amb un estil gràfic molt deutor de l’art asiàtic, però que els editors no van recolzar aquest projecte, així que el va abandonar. El que sí que sembla que es va guanyar el favor dels editors, ja que va arribar a les nostres llibreries l’any 2006, és aquest Shenzhen, on l’autor ja comença a perfilar la fórmula que més tard definiria del tot amb Pyongyang. Els temes, aquí, bàsicament són els mateixos, però no estan tractats amb la mateixa profunditat, a Shenzhen sobretot es dóna cobertura a dos: la incomunicació i l’avorriment.

Durant un mes, Delisle exerceix de director d’animació en una empresa situada a Shenzhen, la ciutat xinesa. El còmic funciona com el seu diari personal d’aquesta època, on relata en primera persona el xoc cultural (ell és canadenc), els conseqüents malentesos, la solitud i diverses anècdotes surrealistes. Té quelcom de frívol dedicar una obra artística a l’avorriment, al tedi, a el fet banal i insignificant de la vida quotidiana. És molt com de classe alta o de mentalitat burgesa. Difícilment realitzaràs una obra molt transcendent basant-te en aquest tema. Bé, potser Oscar Wilde podria fer-ho, però Delisle mai ha estat un autor que enlluerni pels seus diàlegs o per la bellesa de la seva lírica, Delisle, simplement, té la virtut de mostrar-nos, de manera planera però precisa, el fet singular que, d’alguna manera, descriu tan bé el moment que estem vivint.

És cert que sovint ens quedem astorats per la raresa de les situacions que narren els seus còmics, però aquesta perplexitat és una característica molt comuna en l’home occidental. Shenzhen en realitat funciona com una apologia de l’individualisme davant de la globalització i el control social, una constatació dels errors i limitacions de les normes que hem establert pel nostre parc humà. Occident actualment està molt caracteritzat pel liberalisme i el multiculturalisme, i còmics com aquest posen de manifest la contradicció inherent que existeix dins la ideologia del multiculturalisme quan el subjecte viatja i va més enllà de la zona turística.

Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?

El curiós incident del gos a mitjanit

La setmana passada vaig tenir la sort que em toquessin dues entrades per anar al teatre, l’obra, en qüestió, és la versió teatral de El curiós incident del gos a mitjanit, dirigida per Julio Manrique. La novel·la en què es basa és un enginyós retrat d’un nen amb autisme embolicat en una trama de matisos detectivescos al més pur estil Sherlock Holmes. En el seu moment me la vaig llegir i reconec que la proposta em va semblar molt interessant i ben portada. De Julio Manrique, per la seva banda, fa anys vaig poder assistir a la seva versió d’un text de Neil Labute, The Shape of Things, que interpel·la al públic àcidament sobre els límits de l’art i del qual també guardo un gran record. Així que, amb aquests precedents vaig anar al teatre Poliorama, content com un gínjol.

Com no puc anar gaire sovint al teatre, estava molt predisposat a gaudir del moment i a passar-m’ho bé, però no va poder ser, tres detalls es van interposar en el meu camí. Primer de tot, i el més important, la composició que fa Pol López de Christopher, el nen protagonista. L’actor s’hi esforça i té un bon ventall de recursos plàstics que el caracteritzen com algú amb autisme. De vegades sembla una mica que els faci amb el pilot automàtic, per inèrcia, però no és això el que em molesta. El que no em va deixar connectar amb la història va ser que l’actor deia les seves frases com sabent que eren divertides, sent conscient que la situació plantejada tenia matisos còmics, i, si no vaig molt errat, la gent amb autisme no és famosa pel seu sentit de l’humor precisament. La novel·la de Mark Haddon és còmica i divertida, però en cap moment tens la sensació que el protagonista sigui partícip de la diversió, fet que li dóna un toc frívol i superficial a l’obra de teatre. Ja no és un retrat mordaç de l’autisme o un drama infantil sobre la impossibilitat de la comunicació amb certs tons satírics, ara simplement és una comèdia de situació amb un showman imitant els trets més superficials de la síndrome d’Asperger per tal de fer gràcia.

En segon lloc, la posada en escena està molt treballada i és molt efectista, potser massa. Diversos efectes maximitzen l’ús que se’n pot fer de l’espai escènic de forma enginyosa, però també reforcen aquest sentit d’artificialitat del qual parlava més amunt. Suposo que una cosa és directament conseqüència de l’altra. Si jo hagués entrat més en la història, tots aquests recursos probablement m’haguessin semblat interessants, però si ja no et creus als actors, que el muntatge també subratlli contínuament que tot es tracta d’un joguet, et fa trobar a faltar certa autenticitat.

L’últim és un detall molt més prosaic: al teatre feia una calor terrible que em va fer estar incòmode durant tota la representació. Durant la mitja part vaig sortir a prendre l’aire amb la mateixa convicció que un explorador perdut pel desert es dirigeix cap a un oasi, sort que a fora hi havia aire per a tots, si no hi hagués hagut patacades. Deixant de banda les vicissituds tèrmiques, l’obra, en definitiva, és una adaptació molt fidel de la novel·la que falla estrepitosament degut principalment a una desafortunada direcció d’actors i a subratllar en excés la dimensió divertida del text, en detriment d’altres lectures que la peça necessitava.

Hombres Salomonela en el planeta porno (2008)

Llibre que recopila sis relats curts de Yasutaka Tsutsui. Els contes d’aquest autor japonès tenen una escriptura que resulta despreocupada, no busquen cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades fan la impressió de tractar-se d’una bajanada molt ben documentada. El llibre és lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes, però sempre impacte pel què diu, no per com ho diu.

La narrativa és molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. És un tipus de narració, entre satírica i humorística, que funciona molt bé en format curt. En aquest sentit, el conte més llarg és el que dóna títol al llibre i la seva narrativa se'n ressent. El llibre dóna la sensació de ser irregular, la selecció no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.

Tots els seus contes tenen quelcom provocador, de manera que inclús algun pot semblar masclista. D’altres poden ser considerats molt cruels i violents, ens presenten unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars, de manera que no se sap en qui posa més fe l’autor, si en l’individu o en la societat. Amb tot, funcionen bàsicament com un: desperta, això pot passar a la vida real!

Pel to i les temàtiques és un llibre complicat de recomanar, ja que diverteix i incomoda a parts iguals. Tot i així, la seva capacitat per portar fins a les últimes conseqüències els plantejaments més inversemblants m’ha fascinat i, fins i tot, la seva elaboració de "malsons plausibles", en més d'un sentit, connecta en intencions amb la sèrie britànica Black Mirror.

L'última nit (2005)

L´última nit de James Salter, és un llibre de relats breus on els personatges es relacionen profundament, tot i que sempre són uns grans desconeguts entre ells. Els seus contes construeixen un joc entre diàlegs i silencis, on per mi el tema central de totes les històries és la falta de comunicació. De cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia i dóna la sensació que, sigui quin sigui el camí que agafin, acabarà també en tragèdia per a ells. En tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, mitjançant un bon treball de la psicologia dels personatges i el bon ús dels flashbacks.

Destaca la importància que té la llum en cada història, els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids i confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat Arlington, que sembla que sigui una excepció dins de l'ordre dels relats. Els personatges són gent acomodada, amb bastant èxit professional, que han estat feliços en el passat, però després se n'adonen, precisament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. Les infidelitats, les oportunitats perdudes, la solitud i la individualitat dels personatges, són característiques comunes en tots els relats, però si hi ha algun fil conductor, aquest és com el passat marca el present.

Les dones en aquestes històries estan molt ben descrites, tot i que no surten molt ben parades; són les que manipulen i manen, com el personatge de la Pamela d'un dels relats. Hi ha també pinzellades d'humor, però no són gratuïtes, no hi ha res gratuït en el llibre, l'autor fa anar endavant i endarrere al lector com vol. La narrativa d'aquests relats requereix concentració, sobretot perquè Salter té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent. A part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions, com en l'últim relat del llibre, probablement el més interessant i emotiu.

Pyongyang (2003)

Pyongyang és un còmic sobre Corea del Nord creat per Guy Delisle. L'autor ens ensenya la capital d'un país poc conegut i són moltes les coses que ens criden l'atenció; com la necessitat d'anar sempre acompanyat (amb excepcions com les ONG), la manca d'electricitat, l'ajuda humanitària imprescindible per sobreviure i la figura dels voluntaris.

Dues frases del llibre podrien resumir les intencions de Delisle: "Pienso en decirle algo a nuestro guía, pero de qué serviría en un país donde no existe el sentido común" i "Se aprende más sobre el país estando en el exterior que en el interior". 

El protagonista de l’obra és el mateix autor, que al principi sembla perplex per tot el que l’envolta per finalment acabar enutjat, el seu contacte amb aquest país és a través de voluntaris, guies o traductors, que estan completament al servei del sistema. La història es pot veure com un documental sobre Corea del Nord i, referent a aquest tema, senyalar que és ben diferent la seva visió que la del documental que va fer en Mikimoto per TV3, per exemple, ja que, com es veu en el còmic, els periodistes tenen molt poca llibertat.

A més, el còmic és un mitjà molt directe, aquesta és una de les seves principals virtuts; l’estètica grisa ajuda a imaginar-se com és un país on tothom viu dubtant de l'altre. En aquest sentit, hi ha una imatge surrealista que sorprèn molt: la de la gent a les fosques dibuixada com ombres.

El relat ens mostra una realitat on no hi ha internet i la gent està vigilada constantment (com un Big Brother); i això fa que el còmic funcioni perfectament com a denúncia d’un país totalitari. Nosaltres ho connectem directament amb figures com les d’en Franco o Hitler, però encara sembla pitjor. Aquesta és una dictadura civilitzada on no hi ha resistència ni oci. En últim terme, l'únic gest de resistència que el protagonista es permet contra el sistema, és tirar avions de paper per una finestra.

Bocamolls (I)

"Si Dios pudiera perdonarme por todas las veces que he imaginado a gente comiéndose sus propios excrementos."

"¡Apártate HE-MAN, Jesús es el VERDADERO Master del Universo!"

"La gente mayor era un especie tan estraña-sobretodo los del INSTI... Con su CARNE rara, moviéndose pesadamente, su olor corporal y bocas pestilentes, su ACNÉ putrefacto, los primeros brotes de vello, y órganos sexuales hinchados."

"Mi hermano fue a Bellas Artes, y le hicieron dibujar "a partir de la vida real", ya sabe. Sí, ya sabe, tuvo que dibujar a GENTE, pero... esto... sin la ropa puesta. Fue como lanzarse directamente a los brazos de la TENTACIÓN. Enseguida, no tuvo suficiente con la gente DESNUDA, así que se hizo adicto a la PORNOGRAFÍA... Y entonces, eso tampoco fue suficiente... lo que le llevó...Lo que le llevó al siguiente pasó lógico. LA HOMOSEXUALIDAD."

"Qué satisfacción produce dejar una marca en una superfície en blanco. El dibujar un mapa de mis movimientos... sin que importe que no sea para siempre."

Llegit a Blankets de Craig Thompson.

Fresa y chocolate (2006)

Amb un dibuix tan senzill com expressiu, Fresa y chocolate és una narració àgil i fresca. De fet, que l’estil sigui tan senzill fa més digerible el contingut, ja que aquesta espontaneïtat i immediatesa de les il·lustracions dóna molta sensació de realisme i intimitat a l’obra d’Aurélia Aurita.

Costa decantar-se pel tema principal del relat; el sexe? L’amor? Per mi, probablement, l’enamorament. Tot i que el còmic és, sobretot, un model sincer i natural de parlar de sexe. La manera tan honesta de retratar la sexualitat és un dels seus punts forts, ja que en aquest sentit no conec cap altre model similar. El fet de ser una autora fa que s'escapi molt dels cànons de sexualitat als que estem acostumats. La forma ajuda a crear aquesta sensació de naturalitat, i, fins i tot, hi veig un punt d’ingenuïtat, per part de l’autora, a l’hora de representar la seva relació. Ella no es ven massa bé, en el que és un exercici de sinceritat admirable. Això sí, hi haurà qui no la trobi honesta, sinó exagerada i massa anal.

La història està plena d’escenes impactants; com quan, a falta de joguines sexuals, bones són fruites, o l’escena de l’eruga i el mirall, o la part de la xocolata, o el fist-fucking, o el mont Fukuyama... Són molts els moments que deixen petjada en la ment del lector, tan acostumats com estem a què el sexe sigui una cosa íntima o bruta, i el còmic és això: sexe, sexe tendre i despreocupat, sexe innocent i dur alhora, però també és amor, dependència, inseguretats i gelosia, elements que l’autora retrata amb molta ingenuïtat i sentit de l’humor.

Persèpolis (2000-2003)

Amb un dibuix entenedor i gràfic, el còmic de Marjane Satrapi es caracteritza per l’absència de rectes i probablement quan més funciona és quan la protagonista és petita, ja que el dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració. També és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més dures (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren més sentit. La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. No m’ho havia plantejat mai, però això es pot deure al fet que no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia (no us ve de gust una Coca-cola?).

La família de la Marjane és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet que tinguin pasta. Els diners faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Es posa de manifest la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més “ximples” del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

La representació dels màrtirs que existeix al còmic m’obre un debat ideològic interessant: és més punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra o és igual de terrible quan es fa en nom de la llibertat? Sigui com sigui, tot conflicte armat és atroç per definició.

Persèpolis és, en definitiva, una commovedora, però no sentimental, forma d’acostar-se a la revolució islàmica, la cultura iraniana i la religió musulmana, un relat àgil que, amb molt de sentit de l’humor, posa de manifest les grans contradiccions humanes i, amb això, és molt difícil no connectar.

7 Soldados de la Victoria (2006)

Com l’economia estreny, selecciono molt els còmics que em compro i un dels autors al que intento seguir la pista és Grant Morrison, un guionista escocès molt aficionat a no utilitzar una narrativa lineal i a incloure psicodèlia i metaficció en les seves obres. El còmic All-Star Superman i el llibre Supergods, per exemple, són dues propostes seves que m’encanten, tot i que probablement són recomanacions que tan sols faria a lectors habituals de còmics de superherois.

Aquesta aventura és tota una filigrana editorial, ja que encara que la sèrie funcioni en conjunt, està composada per set miniseries que també es poden llegir per separat. La història presenta l’amenaça dels Sheeda, una espècie de fades vikingues que es dediquen a saquejar civilitzacions que es troben en el cim del seu progrés, per tal d’apoderar-se de la seva tecnologia, màgia i essència. Anteriorment ja havien saquejat a la humanitat en l’època de Camelot i ara els hi toca al s. XXI. Per altra banda, una antiga profecia adverteix que un grup de set soldats posarà fi a aquesta raça de vampirs tecnològics, així que els Sheeda fa mil·lennis que acaben amb grups d’herois formats per aquest nombre de membres. És per això que els protagonistes han de salvar el món sense trobar-se entre ells.

Un cavaller, un escapista, un bruixot, un reporter, un monstre, una supervivent i una maga són els components d’aquest peculiar grup, i, a més, cadascun d’ells està dibuixat per un autor diferent, el que ajuda a composar una obra d’una estètica molt polièdrica. La història està plena d’èpica i d’elements postmoderns que donen una perspectiva adulta al món dels superherois. En aquest sentit, es pot parlar de teràpies de grup per a superherois o de pornografia súper-heroica, entre d’altres, elements que connecten amb la societat en què vivim i que desmitifiquen els personatges principals.

Tot i el rocambolesc de la proposta, l’obra és lleugera i es llegeix amb rapidesa, però és prou detallista perquè se t’escapin coses que puguis gaudir durant una segona lectura. Amb tot, el format, una de les seves principals curiositats i virtuts, impossibilita anar a fons amb l’acció i es percep una certa falta de profunditat en la història, de manera que el clímax final se’n ressent i el conjunt dóna una sensació irregular.