Wonder (2012)

Wonder és un llibre àgil on se’ns presenta l’August, un nen amb severes malformacions cranials. L’obra capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. El llibre té l’afegit de què l’autora dóna veu a tots els protagonistes. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat, però es veu que està publicat com a seqüela.

L’August, el protagonista, desperta tanta compassió com admiració, després de tot se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar, i fins i tot sorprèn com de preparat i intel·ligent és. Arran d’això, se’m planteja el que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel·lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en “la golfa de Babilònia”. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Sorprèn, també, el llenguatge que utilitzen els protagonistes per a l’edat que tenen, però això es pot deure a un error de traducció. El llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel·la t’interessi des de l’inici, però al final dóna la sensació de què no ha anat a fons. Un cop acabada la novel·la no hi ha res de què discutir, no hi ha debat, i això ens indica que l’obra ha fet més per posar-se al lector a la butxaca que per plantejar-nos una situació polièdrica i complexa. Llàstima.

Escorxador Cinc (1969)

Podríem dir que Escorxador Cinc és la història de Billy Pilgrim, un tipus bastant mediocre i insuls que després de sobreviure a un aparatós accident d'aviació, contacta amb els Tralfamadorians, uns estranys éssers de la quarta dimensió que el porten al seu planeta, el tanquen dins un zoo galàctic i l’obliguen a practicar el sexe amb una atractiva starlet de Hollywood. Però això seria com dir que 2001: Una odissea de l'espai (1968) és la història d'una nau espacial a la qual se li espatlla el GPS, amb això solament estaríem desdibuixant molts dels perfils i textures d'una obra molt més complexa. Encara que la trama posseeix certs elements pulps, Escorxador Cinc és bàsicament una novel·la de ciència-ficció existencialista. I una crítica a la desraó de la guerra, i una sàtira de la institució familiar americana, i un arriscat experiment narratiu, i moltes coses més, perquè el llibre funciona a tants nivells que resulta difícil comptabilitzar-los.

Els Tralfamadorians tenen una concepció espai temporal molt diferent de la dels humans i contactar amb ells pot causar el seu efecte. Prova d'això és que Billy Pilgrim comença a viatjar en el temps i l'espai de forma descontrolada, saltant enrere i endavant de la seva vida. Els marcians són l’excusa que s’ha buscat l’autor per a justificar la filigrana narrativa que ens proposa l’obra. Tot i que avui en dia ja no es té la necessitat de justificar aquest tipus de narració, el motiu resulta prou simpàtic i divertit. El llibre trastoca el clàssic ordre de principi, nus i desenllaç, mentre el lector sent aquesta mateixa sensació d'estranyesa que s'apodera del protagonista, desorientat davant la seva pròpia existència. És una forma de combregar amb els dimonis personals, que no són uns altres que els de Kurt Vonnegut Jr., l'autor de la novel·la i àlter ego de Billy Pilgrim. L'horror de la guerra, els seus pecats com a pare, la insignificança de la vida humana, el sentiment de pèrdua, la bogeria… Són solament alguns dels molts temes exposats al llibre, sempre de forma distant i irònica.

Els elements propis de la ciència-ficció apareixen amb un to de frivolitat pop o desencantament pulp, el llibre sembla més un exercici d'introspecció que no una novel·la de marcians, però aquí radica el seu encant. Hi ha una filosofia de l'absurd planejant sobre tot el relat, una filosofia que entronca directament amb El mite de Sísif. El que sembla dir-nos la novel·la és que res té el sentit ni la importància que li atorguem, i que tot és una gran farsa. Escorxador Cinc és una extravagància que reflecteix certes tendències New Wave que hi havia en els anys 60 i 70, una novel·la, en definitiva, pels que els agrada la ciència-ficció en tot el seu bonic ventall de possibilitats.

El retrat de Dorian Gray (1890)

Em vaig llegir El retrat de Dorian Gray d’adolescent i es va convertir en un dels meus llibres preferits. Sempre l’havia volgut rellegir i ara, quan m’he retrobat amb les seves pàgines, he sentit un cert enamorament. Sens dubte el principi m’encanta, però tinc la sensació que va de més a menys. La sensibilitat i cura amb que està escrit l’inici es va diluint a mesura que avança la narració, com passa, per exemple, amb el Dràcula de Bram Stoker. Tot i així, la història em resulta completament magnètica. La figura dels dandis, unes persones que no produeixen res, però que volen fer de la seva vida una obra d’art, és interessantíssima. Com valorar aquests personatges, positiva o negativament? En aquest sentit, si no recordo malament, Wilde afirmava que Basil Hallward és com es veia a si mateix, Lord Henry com el veien els demés i Dorian Gray com li agradaria ser.

Si la novel·la és una mostra d’horror gòtic, Dorian és sens dubte el monstre, però el dolent, fent una lectura de gènere, no és altre que Lord Henry. Un personatge amb una estranya habilitat per afirmar el contrari del que fa. La seva influència constant en la vida de Dorian ens parla dels límits de l’art, fet que enllaça directament amb la pel·lícula de Neil Labute “The shape of things”. Tractar a una altra persona com a art, com una mercaderia o un projecte, és immoral i deshumanitzant.

El llibre, a més, esgrimeix una enginyosa retòrica al voltant de conceptes com la moralitat, la bellesa, la bondat i l’hedonisme. Tot i que l’obra funciona, en principi, com una al·legoria moral, o una advertència, al voltant dels perills de l’esteticisme, ho fa a través d’un estil que sembla exaltar els seus valors. Succeeix una cosa similar amb les primeres pel·lícules de Tarantino, on, la crítica, hi veia certa ambivalència en relació a la violència, afirmant que no es sabia ben bé si la criticava o l’exaltava. L’estil i el contingut es contradiuen? Probablement, i probablement aquest sigui un altre dels seus encants.