Vaig descobrir Bukowski a través d’una col·lecció barata de poesia que va arribar a les llibreries a finals dels anys 90. Jo portava el cabell llarg, vestia de negre i fumava de manera afectada, tenia 20 anys i l’hàbit de visitar llibreries i deixar les meves empremtes dactilars sobre totes les novetats.
El volum número tres de la col·lecció “Mitos poesía”, de l’editorial Mondadori, era un llibre petit que amb prou feines feia 16 centímetres. El nom de l’autor, Bukowski, estava escrit tres vegades en majúscules, amb una tipografia que imitava lleugerament l’escriptura característica d’una màquina d’escriure. El fons de la portada era negra, setinat i amb el preu estampat sobre un relleu daurat. Tot molt kitsch i pretensiós, com es pot veure. Les pàgines, que no arribaven a 100, no estaven gaire ben maquetades i semblaven descolorides ja des del primer dia. El conjunt, en si, desprenia una aroma a ranci. A utilitza’m i llança’m. A Antonio Salieri. El preu de tan digne exemplar era de 350 pessetes. Com es tractava d’una poesia ràpida i directa, em vaig llegir els primers paràgrafs a la llibreria i els últims pel carrer, just abans d’arribar a casa.
Aquell petit exemplar, lleig i maldestre, em va obrir un món nou. D’alguna manera expulsava a la poesia d’aquest paradís de seda i tulipes on tradicionalment l’havia situada, per portar-la a espais molt més terrenals i profans. Ras i curt; era una poesia lírica on no es feia l’amor, es follava, plena de sentiments baixos, d’impulsos viscerals i d’un indescriptible amor per la literatura. L’escriptura de Bukowski va ser com un cop de puny al ben mig de la cara. Masculina, bruta i directa com un boxejador, transpirava a cada pàgina i no tenia res de cautelosa, era pura actitud.
Després vingueren més poemes seus, i contes i novel·les, i també d’altres autors i col·leccions. M’encanta, per exemple, Fonollosa escrivint sobre el fracàs, el seu, el meu, el de tots. Els poemes carregats de nitrat de cel·lulosa de Pere Gimferrer, la feminitat radical i combativa de Míriam Reyes i, sobretot, l’existencialisme angoixant de Samuel Beckett.
Tot i que semblaven tenir l’obsolescència programada, encara atresoro tots els exemplars d’aquella col·lecció de Mondadori. Sens dubte tinc llibres més macos i més ben editats, però pocs tenen tanta habilitat per haver estat en el lloc correcte, en el moment adequat, ara fa gairebé vint anys.
