Jorge Fernández Gonzalo és doctor en filosofia i autor de vuit llibres d’assaig. Un, fins i tot, dedicat a dissertar sobre filosofia a partir de pel·lícules de zombis, així que es mereix tot el meu respecte. El llibre que avui ens ocupa fa una jugada similar, creuant la filosofia més acadèmica amb la ciència-ficció cinematogràfica, mitjançant el motiu del viatge en el temps. De manera que, pel·lícules com Back to the future (1985), Terminator (1984) o Los Cronocrímenes (2007), són el vehicle per parlar de colonialisme, feminisme o revolucions socials, entre d’altres.
A mi m’agrada la filosofia. Amb això vull dir que, a priori, no necessito sucre per prendre’m aquesta píndola. Amb tot, també m’agrada la ciència-ficció, així que, probablement, un llibre dedicat a la filosofia tindrà un target bastant ampli, però un llibre dedicat a la filosofia, la ciència-ficció i els viatges en el temps, m’anirà com anell al dit. A més, l’obra està desenvolupada de tal manera que les pel·lícules anomenades no són un a més a més, sinó que formen part del propi nucli discursiu de l’autor. Venen totalment integrades, completant, estructurant i exemplificant idees molt abstractes que requereixen un suport que el lector conegui. Que aquest suport sigui el cinema, ajuda al fet que el lector es vinculi a l’obra i a què aquesta connecti amb la realitat.
El poc democràtic que resulta que els poders polítics s’apropiïn del concepte de democràcia, la confusió entre art i mercaderia, el fet que sigui més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme, la impossibilitat actual d’experimentar el present o els diners com quelcom que anul·la el contingut emocional en una operació d’intercanvi, són algunes de les idees que es discuteixen en el llibre, perquè d’idees, en el llibre, n’hi ha moltes, i van apareixent al mateix temps que s’elabora una lectura política de The Time Machine (1960) o es realitza una interpretació multiculturalista de Planet of the apes (1968).
He mencionat ja diverses pel·lícules, totes elles amb un cert, diguem-ne, “pedigrí”, però el cert és que un altre dels punts forts del llibre és que no es limita a parlar de films amb un cert renom, sinó que també parla de pel·lícules minoritàries i de dubtosa qualitat. Així, a les ja mencionades, hi podem afegir títols com Aliens in the Wild, Wild West (1999), Barbie in a Christmas Carol (2008) o Teenage cavegirl (2004), entre d’altres, i si a això li sumem sèries, còmics, videojocs, llibres i jocs de taula, es posa de manifest que la mirada que l’obra dirigeix sobre la ciència-ficció és molt àmplia i res excloent.
Per últim, sento la necessitat de fer un comentari des de la perspectiva pedagògica, ja que el tipus de joc que ens proposa el llibre porta una reflexió docent implícita: la necessitat de partir dels interessos dels infants. El fet que l’excusa que ens proposa el llibre connecti tant amb mi, se’ns dubte és una gran motivació per la lectura, i això és extrapolable a la realitat d’una aula. Tenir en compte els interessos dels estudiants és d’un gran suport motivacional, però, a més, també es fa evident que el cinema és una de les grans dèries de l’autor, un fet que també es transmet i enganxa, així que suposo que es tracta de trobar un equilibri, elaborant punts comuns, reconeixent a l’altre i als seus interessos, i construint ponts.
