Injustice: Año Uno (2013)

Marvel, en el terreny dels videojocs, sempre li ha portat la davantera a DC, sobretot si parlem dels anomenats videojocs de lluita, estil Street Fighter. Així, ara farà uns tres anys, l’editorial DC va voler solucionar aquesta situació posant en el mercat un joc brutal protagonitzat pels seus personatges principals. Per assegurar-se l'èxit, l’editorial va decidir publicar una sèrie de còmics que situarien a l’aficionat dins de la seva trama i que servirien com a precuela dels esdeveniments que s’hi narren. Tot i que un còmic basat en un videojoc no sembla, a priori, una bona garantia de qualitat, el cert és que, mitjançant el boca-orella, la sèrie ha tingut un èxit del tot inesperat. A què es deu? Doncs a una bona història.

Batman sempre m’ha semblat que tenia un “no sé què” de dretes, mentre que a Superman sempre l’he trobat més paternalista i d’esquerres. Suposo que, en aquest sentit, té molt a veure el fet que els enemics del Cavaller Obscur acostumen a ser criminals de poca volada o, directament, marginats socials, mentre que l’home d’acer s’enfronta una i una altra vegada a Lex Luthor, un home ric de negocis. A més, en ser tan poderós, Superman acostuma a agafar un rol molt més proteccionista. El còmic Injustice porta fins a l’últim extrem aquesta faceta del famós superheroi.

Després que el Joker provoqui la mort de tots els ciutadans de Metròpolis, inclosos la dona de Superman i el seu futur fill, l’últim fill de Krypton decideix començar una campanya contundent per protegir a la humanitat d’ella mateixa, el que el conduirà per un camí de perversió moral. Batman, per la seva banda, organitzarà la resistència contra el nou règim implantat per l’home d’acer. Aquesta és la premissa de la qual parteix Injustice, un còmic replet d’acció i de lluites.

La història no és profunda ni sofisticada, però està narrada amb audàcia i un gran respecte pels seus personatges, de manera que qualsevol aficionat als còmics de DC la pot gaudir. Va de menys a més. De fet, durant els seus primers números hi ha certs detalls que grinyolen, però a mesura que avança la trama, Tom Taynor, el guionista, els va polint. Funcionen molt bé els números auto-conclusius i, destacar, en aquest sentit, el número cinc dedicat a Flash, on podem veure els dubtes del velocista escarlata davant les últimes accions de Superman i la Lliga de la Justícia. En definitiva, Injustice és un passatemps bastant ben construït on les lluites i els diàlegs memorables es van alternant mentre assistim al personal descens als inferns de Superman.

7 Soldados de la Victoria (2006)

Com l’economia estreny, selecciono molt els còmics que em compro i un dels autors al que intento seguir la pista és Grant Morrison, un guionista escocès molt aficionat a no utilitzar una narrativa lineal i a incloure psicodèlia i metaficció en les seves obres. El còmic All-Star Superman i el llibre Supergods, per exemple, són dues propostes seves que m’encanten, tot i que probablement són recomanacions que tan sols faria a lectors habituals de còmics de superherois.

Aquesta aventura és tota una filigrana editorial, ja que encara que la sèrie funcioni en conjunt, està composada per set miniseries que també es poden llegir per separat. La història presenta l’amenaça dels Sheeda, una espècie de fades vikingues que es dediquen a saquejar civilitzacions que es troben en el cim del seu progrés, per tal d’apoderar-se de la seva tecnologia, màgia i essència. Anteriorment ja havien saquejat a la humanitat en l’època de Camelot i ara els hi toca al s. XXI. Per altra banda, una antiga profecia adverteix que un grup de set soldats posarà fi a aquesta raça de vampirs tecnològics, així que els Sheeda fa mil·lennis que acaben amb grups d’herois formats per aquest nombre de membres. És per això que els protagonistes han de salvar el món sense trobar-se entre ells.

Un cavaller, un escapista, un bruixot, un reporter, un monstre, una supervivent i una maga són els components d’aquest peculiar grup, i, a més, cadascun d’ells està dibuixat per un autor diferent, el que ajuda a composar una obra d’una estètica molt polièdrica. La història està plena d’èpica i d’elements postmoderns que donen una perspectiva adulta al món dels superherois. En aquest sentit, es pot parlar de teràpies de grup per a superherois o de pornografia súper-heroica, entre d’altres, elements que connecten amb la societat en què vivim i que desmitifiquen els personatges principals.

Tot i el rocambolesc de la proposta, l’obra és lleugera i es llegeix amb rapidesa, però és prou detallista perquè se t’escapin coses que puguis gaudir durant una segona lectura. Amb tot, el format, una de les seves principals curiositats i virtuts, impossibilita anar a fons amb l’acció i es percep una certa falta de profunditat en la història, de manera que el clímax final se’n ressent i el conjunt dóna una sensació irregular.