Guía perversa del viajero en el tiempo (2016)

Jorge Fernández Gonzalo és doctor en filosofia i autor de vuit llibres d’assaig. Un, fins i tot, dedicat a dissertar sobre filosofia a partir de pel·lícules de zombis, així que es mereix tot el meu respecte. El llibre que avui ens ocupa fa una jugada similar, creuant la filosofia més acadèmica amb la ciència-ficció cinematogràfica, mitjançant el motiu del viatge en el temps. De manera que, pel·lícules com Back to the future (1985), Terminator (1984) o Los Cronocrímenes (2007), són el vehicle per parlar de colonialisme, feminisme o revolucions socials, entre d’altres.

A mi m’agrada la filosofia. Amb això vull dir que, a priori, no necessito sucre per prendre’m aquesta píndola. Amb tot, també m’agrada la ciència-ficció, així que, probablement, un llibre dedicat a la filosofia tindrà un target bastant ampli, però un llibre dedicat a la filosofia, la ciència-ficció i els viatges en el temps, m’anirà com anell al dit. A més, l’obra està desenvolupada de tal manera que les pel·lícules anomenades no són un a més a més, sinó que formen part del propi nucli discursiu de l’autor. Venen totalment integrades, completant, estructurant i exemplificant idees molt abstractes que requereixen un suport que el lector conegui. Que aquest suport sigui el cinema, ajuda al fet que el lector es vinculi a l’obra i a què aquesta connecti amb la realitat.

El poc democràtic que resulta que els poders polítics s’apropiïn del concepte de democràcia, la confusió entre art i mercaderia, el fet que sigui més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme, la impossibilitat actual d’experimentar el present o els diners com quelcom que anul·la el contingut emocional en una operació d’intercanvi, són algunes de les idees que es discuteixen en el llibre, perquè d’idees, en el llibre, n’hi ha moltes, i van apareixent al mateix temps que s’elabora una lectura política de The Time Machine (1960) o es realitza una interpretació multiculturalista de Planet of the apes (1968).

He mencionat ja diverses pel·lícules, totes elles amb un cert, diguem-ne, “pedigrí”, però el cert és que un altre dels punts forts del llibre és que no es limita a parlar de films amb un cert renom, sinó que també parla de pel·lícules minoritàries i de dubtosa qualitat. Així, a les ja mencionades, hi podem afegir títols com Aliens in the Wild, Wild West (1999), Barbie in a Christmas Carol (2008) o Teenage cavegirl (2004), entre d’altres, i si a això li sumem sèries, còmics, videojocs, llibres i jocs de taula, es posa de manifest que la mirada que l’obra dirigeix sobre la ciència-ficció és molt àmplia i res excloent.

Per últim, sento la necessitat de fer un comentari des de la perspectiva pedagògica, ja que el tipus de joc que ens proposa el llibre porta una reflexió docent implícita: la necessitat de partir dels interessos dels infants. El fet que l’excusa que ens proposa el llibre connecti tant amb mi, se’ns dubte és una gran motivació per la lectura, i això és extrapolable a la realitat d’una aula. Tenir en compte els interessos dels estudiants és d’un gran suport motivacional, però, a més, també es fa evident que el cinema és una de les grans dèries de l’autor, un fet que també es transmet i enganxa, així que suposo que es tracta de trobar un equilibri, elaborant punts comuns, reconeixent a l’altre i als seus interessos, i construint ponts.

Bocamolls (III)

“La identidad no es otra cosa que un “fantasma en la máquina”, la acomodación ilusoria de nuestras pulsiones, una suerte de producción retrocausal, de facultad adaptativa autoficcional. (…) El Yo es el fantasma, la barrera ficticia para sobrevivir al mundo, para soportarlo, una eficaz ficción adaptativa. Daniel Denett lo definía como un “centro de gravedad narrativa”. (…) Las emociones, la conciencia o la inteligencia humanas sirven como rasero para cifrar los logros de la máquina, sin que el verdadero salto haya llegado a producirse. En última instancia, estamos aquí ante la idea falsamente darwiniana de que el hombre es la cima de la evolución: el propio Richard Dawkins en su clásico El gen egoísta (1979) aún sostenía el pensamiento sumamente te(le)ológico de que la conciencia constituye “la culminación de una tendencia evolutiva". La conciencia no representa la cima del progreso por el hecho de contravenir el afán replicante de los genes (el ser humano puede, sin ir más lejos, utilizar métodos anticonceptivos que implican que su material genético se replique), sino su distorsión inherente, una limitación constitutiva y no la culminación de algo. La conciencia representa, de este modo, un canal distinto a la predisposición biológica, pero también su falla específica, el traspié de la evolución, su pharmakon, el momento en el que el avance replicante de los genes se encuentra con su punto de entropía y dispersión.”

Llegit a Guía perversa del viajero en el tiempo de Jorge Fernández Gonzalo (1a ed., p. 338-339).

Almóndigas del espacio (2015)

Craig Thompson, l’autor de Blankets, canvia radicalment de registre en aquesta aventura espacial que ve a ser una reinterpretació en clau futurista de la nostra societat actual. Tot i tenir un fort sentit crític i reflexiu, el to amable del còmic busca fer-se accessible al públic familiar, etiqueta amb la qual un servidor no acaba de sentir-se del tot còmode. L’obra crea un escenari complex i interessant, amb personatges imperfectes i motivacions egoistes, on l’ambientació reprodueix un sistema classista que tots podem reconèixer. Amb tot, la lectura és més atractiva en el seu plantejament que en la seva resolució, ja que l’acció busca un final feliç i naïf que no acaba de quallar del tot amb la resta del relat.

L’apartat gràfic és de la qualitat a què ja ens té acostumats Thompson: excel·lent no, el següent. El seu virtuosisme amb els pinzells enlluernaria al més exigent dels lectors; les textures, el disseny de personatges, la planificació de les pàgines i el detallisme dels fons, desborden imaginació i talent en un còmic que és un autèntic plaer per la vista. A l’hora de representar els diferents éssers que pul·lulen per aquest sector del cosmos, Thompson dóna curs a un estil visual que sovint està molt vinculat amb el cartoon, cosa que havia quedat simplement latent en altres obres seves. Figures gelatinoses, caps enormes, ulls bulbosos i cossos menuts o gegantins, es passegen per naus espacials derruïdes i oxidades, impecablement envernissades pels meravellosos colors pop de Dave Stewart.

Violet és la protagonista d'aquesta space opera, una nena que s’embarca a través de l’espai en la recerca del seu pare desaparegut, acompanyada d’Elliot i Zaqueo, dos personatges bastant inadaptats. El còmic ens convida a fer una lectura psicològica d’aquest peculiar trio: Elliot és un pollet que representa la sensibilitat i la intel·ligència de la pròpia nena, mentre que Zaqueo personifica la seva força i audàcia. Així que, llegit en termes freudians, podríem senyalar que Violet és el jo, Elliot és el superjò i Zaqueo és l’allò, de manera que el periple de Violet no és tan sols un trajecte per l’espai exterior, sinó que també es pot entendre com un viatge d’autoconeixement per l’espai interior. El còmic tracta temes com el medi ambient i la lluita de classes, però el conflicte subjacent en tot el relat són les relacions familiars. L’actual model familiar i la seva difícil compaginació amb la vida laboral són conceptes que planegen per cada capítol. L’obra és, sens dubte, bella i entretinguda, però podria haver estat molt més.

Hombres Salomonela en el planeta porno (2008)

Llibre que recopila sis relats curts de Yasutaka Tsutsui. Els contes d’aquest autor japonès tenen una escriptura que resulta despreocupada, no busquen cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades fan la impressió de tractar-se d’una bajanada molt ben documentada. El llibre és lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes, però sempre impacte pel què diu, no per com ho diu.

La narrativa és molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. És un tipus de narració, entre satírica i humorística, que funciona molt bé en format curt. En aquest sentit, el conte més llarg és el que dóna títol al llibre i la seva narrativa se'n ressent. El llibre dóna la sensació de ser irregular, la selecció no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.

Tots els seus contes tenen quelcom provocador, de manera que inclús algun pot semblar masclista. D’altres poden ser considerats molt cruels i violents, ens presenten unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars, de manera que no se sap en qui posa més fe l’autor, si en l’individu o en la societat. Amb tot, funcionen bàsicament com un: desperta, això pot passar a la vida real!

Pel to i les temàtiques és un llibre complicat de recomanar, ja que diverteix i incomoda a parts iguals. Tot i així, la seva capacitat per portar fins a les últimes conseqüències els plantejaments més inversemblants m’ha fascinat i, fins i tot, la seva elaboració de "malsons plausibles", en més d'un sentit, connecta en intencions amb la sèrie britànica Black Mirror.

Escorxador Cinc (1969)

Podríem dir que Escorxador Cinc és la història de Billy Pilgrim, un tipus bastant mediocre i insuls que després de sobreviure a un aparatós accident d'aviació, contacta amb els Tralfamadorians, uns estranys éssers de la quarta dimensió que el porten al seu planeta, el tanquen dins un zoo galàctic i l’obliguen a practicar el sexe amb una atractiva starlet de Hollywood. Però això seria com dir que 2001: Una odissea de l'espai (1968) és la història d'una nau espacial a la qual se li espatlla el GPS, amb això solament estaríem desdibuixant molts dels perfils i textures d'una obra molt més complexa. Encara que la trama posseeix certs elements pulps, Escorxador Cinc és bàsicament una novel·la de ciència-ficció existencialista. I una crítica a la desraó de la guerra, i una sàtira de la institució familiar americana, i un arriscat experiment narratiu, i moltes coses més, perquè el llibre funciona a tants nivells que resulta difícil comptabilitzar-los.

Els Tralfamadorians tenen una concepció espai temporal molt diferent de la dels humans i contactar amb ells pot causar el seu efecte. Prova d'això és que Billy Pilgrim comença a viatjar en el temps i l'espai de forma descontrolada, saltant enrere i endavant de la seva vida. Els marcians són l’excusa que s’ha buscat l’autor per a justificar la filigrana narrativa que ens proposa l’obra. Tot i que avui en dia ja no es té la necessitat de justificar aquest tipus de narració, el motiu resulta prou simpàtic i divertit. El llibre trastoca el clàssic ordre de principi, nus i desenllaç, mentre el lector sent aquesta mateixa sensació d'estranyesa que s'apodera del protagonista, desorientat davant la seva pròpia existència. És una forma de combregar amb els dimonis personals, que no són uns altres que els de Kurt Vonnegut Jr., l'autor de la novel·la i àlter ego de Billy Pilgrim. L'horror de la guerra, els seus pecats com a pare, la insignificança de la vida humana, el sentiment de pèrdua, la bogeria… Són solament alguns dels molts temes exposats al llibre, sempre de forma distant i irònica.

Els elements propis de la ciència-ficció apareixen amb un to de frivolitat pop o desencantament pulp, el llibre sembla més un exercici d'introspecció que no una novel·la de marcians, però aquí radica el seu encant. Hi ha una filosofia de l'absurd planejant sobre tot el relat, una filosofia que entronca directament amb El mite de Sísif. El que sembla dir-nos la novel·la és que res té el sentit ni la importància que li atorguem, i que tot és una gran farsa. Escorxador Cinc és una extravagància que reflecteix certes tendències New Wave que hi havia en els anys 60 i 70, una novel·la, en definitiva, pels que els agrada la ciència-ficció en tot el seu bonic ventall de possibilitats.

7 Soldados de la Victoria (2006)

Com l’economia estreny, selecciono molt els còmics que em compro i un dels autors al que intento seguir la pista és Grant Morrison, un guionista escocès molt aficionat a no utilitzar una narrativa lineal i a incloure psicodèlia i metaficció en les seves obres. El còmic All-Star Superman i el llibre Supergods, per exemple, són dues propostes seves que m’encanten, tot i que probablement són recomanacions que tan sols faria a lectors habituals de còmics de superherois.

Aquesta aventura és tota una filigrana editorial, ja que encara que la sèrie funcioni en conjunt, està composada per set miniseries que també es poden llegir per separat. La història presenta l’amenaça dels Sheeda, una espècie de fades vikingues que es dediquen a saquejar civilitzacions que es troben en el cim del seu progrés, per tal d’apoderar-se de la seva tecnologia, màgia i essència. Anteriorment ja havien saquejat a la humanitat en l’època de Camelot i ara els hi toca al s. XXI. Per altra banda, una antiga profecia adverteix que un grup de set soldats posarà fi a aquesta raça de vampirs tecnològics, així que els Sheeda fa mil·lennis que acaben amb grups d’herois formats per aquest nombre de membres. És per això que els protagonistes han de salvar el món sense trobar-se entre ells.

Un cavaller, un escapista, un bruixot, un reporter, un monstre, una supervivent i una maga són els components d’aquest peculiar grup, i, a més, cadascun d’ells està dibuixat per un autor diferent, el que ajuda a composar una obra d’una estètica molt polièdrica. La història està plena d’èpica i d’elements postmoderns que donen una perspectiva adulta al món dels superherois. En aquest sentit, es pot parlar de teràpies de grup per a superherois o de pornografia súper-heroica, entre d’altres, elements que connecten amb la societat en què vivim i que desmitifiquen els personatges principals.

Tot i el rocambolesc de la proposta, l’obra és lleugera i es llegeix amb rapidesa, però és prou detallista perquè se t’escapin coses que puguis gaudir durant una segona lectura. Amb tot, el format, una de les seves principals curiositats i virtuts, impossibilita anar a fons amb l’acció i es percep una certa falta de profunditat en la història, de manera que el clímax final se’n ressent i el conjunt dóna una sensació irregular.