Sempre que analitzo un llibre o un còmic engego un procés, més o menys afortunat, de desconstrucció de l’obra. És com pelar una ceba, vas traient capes fins a trobar la seva essència, la seva veritat fonamental o, com a mínim, aquella veritat que es pacta d’alguna manera entre l’obra i un servidor, el lector. Parlem, doncs, d’una relació bilateral. Edmund Wilson, l’escriptor i crític literari, va dir que “no hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre” i probablement aquesta frase es pot extrapolar a qualsevol obra d’art. Sóc home, català, tinc quatre germanes, estic a prop de la quarantena, m’agrada el cinema, els còmics i la ciència-ficció, i suposo que tot això influeix en com llegeixo i parlo de literatura.
Per analitzar una obra poses en marxa tot un seguit de mecanismes mentals i processos cognitius, la seva pràctica t’entrena i posa a prova les diferents habilitats que tens dins d’aquest àmbit. Sovint el procés serveix per assentar un pensament o canviar radicalment d’opinió, per això és una bona forma de desenvolupar el pensament crític, aprofundint i analitzant les coses des de diferents perspectives. Actualment es fa tristament necessari lluitar contra una certa tendència a posar-nos-ho tot massa fàcil, a quedar-nos en la superfície i limitar-nos a fer una lectura lineal del que ens envolta. La moral implícita en molts dels relats etiquetats com a pedagògics posa de manifest el requisit indispensable, com a mestres, d’anar més enllà del que es veu a simple vista, ja que sovint aquests contes tenen una intencionalitat molt blanca i evident, però el resultat és un altre, de vegades inclús amb valors contraris al que semblaven predicar en un principi.
A l’hora de plantejar-me com emprar un relat a l’aula, més enllà de la classe de llengües i amb la intenció d'afavorir un diàleg disciplinar, aquests mesos he percebut dues línies d’acció. Primer de tot, una més relacionada amb les habilitats socials, ja que els contes són una bona eina per introduir temes de caràcter emocional a l’aula, d’una manera natural i poc forçada. Així, esdevenen una encertada excusa per parlar sobre el dol, el bullying, les diferències de gènere o d’altres qüestions que tenen molt a veure amb el dia a dia però que normalment no apareixen en cap llibre de text, mostrant-se com un bon recurs per “tutoritzar” l’aula i implementar dinàmiques emocionals. En segon lloc, els llibres funcionen també com a recurs per complementar o exemplificar els continguts curriculars, ja siguin esdeveniments històrics, exemplificant qüestions sobre el medi o d’altres materials.
L’aportació de diversos mitjans culturals, tant narratius, com musicals o audiovisuals, per complementar les diferents activitats programades a l’aula, és una estratègia per la qual sincerament advoco. El meu bagatge cultural, molt relacionat amb l’art, la literatura, el còmic i el cinema, sovint posa a la meva disposició diferents mitjans relacionats amb els temes que s’estan tractant a l’aula. Durant les passades pràctiques, per exemple, just abans de les vacances de Nadal, se’m va comentar si se m’ocorria algun relat i vaig explicar El conte de Nadal de l’Auggie Wren de Paul Auster. Conec a l’autor, he llegit d’altres obres seves, aprecio el que fa i tot això ho transmeto als alumnes. Per il·lustrar la narració, finalment, vam posar els últims minuts de la pel·lícula Smoke (Wayne Wang, 1995) que, precisament, tradueix en imatges aquest conte, acompanyat per la música i la veu aspre de Tom Waits.
Aquesta estima per l’art, aquest interès per la cultura, són elements que em defineixen com a mestre. Tinc uns gustos i una cultura, no vull ser un receptor passiu del coneixement de l’aula, sóc un professional reflexiu i, en conseqüència, vull intervenir directament en l’orientació i el contingut de les activitats que es porten a terme a classe, de la mateixa manera que també vull promoure que els alumnes puguin transformar la realitat escolar. No m’interpreteu malament, el que vull transmetre no són els meus gustos, és el gust per l’art, és una pedagogia impregnada d’art.
