Sempre que analitzo un llibre o un còmic engego un procés, més o menys afortunat, de desconstrucció de l’obra. És com pelar una ceba, vas traient capes fins a trobar la seva essència, la seva veritat fonamental o, com a mínim, aquella veritat que es pacta d’alguna manera entre l’obra i un servidor, el lector. Parlem, doncs, d’una relació bilateral. Edmund Wilson, l’escriptor i crític literari, va dir que “no hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre” i probablement aquesta frase es pot extrapolar a qualsevol obra d’art. Sóc home, català, tinc quatre germanes, estic a prop de la quarantena, m’agrada el cinema, els còmics i la ciència-ficció, i suposo que tot això influeix en com llegeixo i parlo de literatura.
Per analitzar una obra poses en marxa tot un seguit de mecanismes mentals i processos cognitius, la seva pràctica t’entrena i posa a prova les diferents habilitats que tens dins d’aquest àmbit. Sovint el procés serveix per assentar un pensament o canviar radicalment d’opinió, per això és una bona forma de desenvolupar el pensament crític, aprofundint i analitzant les coses des de diferents perspectives. Actualment es fa tristament necessari lluitar contra una certa tendència a posar-nos-ho tot massa fàcil, a quedar-nos en la superfície i limitar-nos a fer una lectura lineal del que ens envolta. La moral implícita en molts dels relats etiquetats com a pedagògics posa de manifest el requisit indispensable, com a mestres, d’anar més enllà del que es veu a simple vista, ja que sovint aquests contes tenen una intencionalitat molt blanca i evident, però el resultat és un altre, de vegades inclús amb valors contraris al que semblaven predicar en un principi.
A l’hora de plantejar-me com emprar un relat a l’aula, més enllà de la classe de llengües i amb la intenció d'afavorir un diàleg disciplinar, aquests mesos he percebut dues línies d’acció. Primer de tot, una més relacionada amb les habilitats socials, ja que els contes són una bona eina per introduir temes de caràcter emocional a l’aula, d’una manera natural i poc forçada. Així, esdevenen una encertada excusa per parlar sobre el dol, el bullying, les diferències de gènere o d’altres qüestions que tenen molt a veure amb el dia a dia però que normalment no apareixen en cap llibre de text, mostrant-se com un bon recurs per “tutoritzar” l’aula i implementar dinàmiques emocionals. En segon lloc, els llibres funcionen també com a recurs per complementar o exemplificar els continguts curriculars, ja siguin esdeveniments històrics, exemplificant qüestions sobre el medi o d’altres materials.
L’aportació de diversos mitjans culturals, tant narratius, com musicals o audiovisuals, per complementar les diferents activitats programades a l’aula, és una estratègia per la qual sincerament advoco. El meu bagatge cultural, molt relacionat amb l’art, la literatura, el còmic i el cinema, sovint posa a la meva disposició diferents mitjans relacionats amb els temes que s’estan tractant a l’aula. Durant les passades pràctiques, per exemple, just abans de les vacances de Nadal, se’m va comentar si se m’ocorria algun relat i vaig explicar El conte de Nadal de l’Auggie Wren de Paul Auster. Conec a l’autor, he llegit d’altres obres seves, aprecio el que fa i tot això ho transmeto als alumnes. Per il·lustrar la narració, finalment, vam posar els últims minuts de la pel·lícula Smoke (Wayne Wang, 1995) que, precisament, tradueix en imatges aquest conte, acompanyat per la música i la veu aspre de Tom Waits.
Aquesta estima per l’art, aquest interès per la cultura, són elements que em defineixen com a mestre. Tinc uns gustos i una cultura, no vull ser un receptor passiu del coneixement de l’aula, sóc un professional reflexiu i, en conseqüència, vull intervenir directament en l’orientació i el contingut de les activitats que es porten a terme a classe, de la mateixa manera que també vull promoure que els alumnes puguin transformar la realitat escolar. No m’interpreteu malament, el que vull transmetre no són els meus gustos, és el gust per l’art, és una pedagogia impregnada d’art.
Llegeixo per costum, perquè tinc l’hàbit interioritzat. La llibreria 22 a Girona, La Llopa a Calella o Norma i Gilgamesh a Barcelona, són espais que visito sovint i on em sento bé.
Llegeixo novel·les perquè m’agrada la narrativa, l’acte d’explicar o escoltar històries, i valoro molt, en aquest sentit, el poder de les paraules, la força i el plaer que sorgeix del fet que algú domini les paraules i les utilitzi de maneres sorprenents i plenes de sentit.
Llegeixo còmics per culpa dels meus amics, aquest va ser el nostre primer gran amor, els llegim i els col·leccionem des que estàvem a l’EGB. Llegeixo còmics perquè estic enganxat a certs personatges i autors, i perquè la seva narrativa gràfica connecta amb mi, em fa fàcil situar-me dins la pell d’un personatge o viatjar a mons fantàstics. Hi ha històries que només tenen cabuda en aquest llenguatge, però, a més, el paper del lector és diferent aquí que en qualsevol altre mitjà, només aquí el lector marca tant el ritme de l’acció.
M’encanta també el joc que em proposa la poesia. Bé, no tota. Alguna poesia. Parlo d’aquest joc de revelacions i evasives, aquesta sensació que amb cada lectura tot canvia, encara que les paraules siguin les mateixes i les frases no s’hagin mogut. És un flirteig amb el secret que amaguen, on el lector fa retrocessos i aproximacions. Hi ha un retorn darrere de cada lectura, però la majoria de vegades aquest retorn és quelcom que només intuïm de cua d’ull.
Finalment, llegeixo assaig quasi de manera inconscient. Me n’he adonat fa poc, tot i que feia anys que ho feia. Un llibre sobre ciència per aquí, un altre sobre filosofia per allà... Un pensa que llegeix assaig perquè l’interessa un tema, i és cert. Difícilment et llegiràs cinc-centes pàgines d’un tema que et fastigueja, és clar. Però hi ha alguna cosa més. Llegeixo assaig perquè m’agrada aprofundir; furgar en el sentit de les coses, cercar-ne l’origen i analitzar-lo des de diferents perspectives. M’agrada la retòrica vinculada a l’assaig, el seu caràcter didàctic, i la seva capacitat de reflexió i d’apostar pel saber.
Ahir, prenent una cervesa, parlava amb un amic sobre còmics. La conversa va sorgir a partir de les meves impressions sobre El árabe del futuro, l’última i impactant obra que he llegit. Després vam comentar d’altres còmics d’un caire similar i el meu amic va mencionar un de Joe Sacco que parla sobre Sarajevo. Em va explicar que li havia deixat anys enrere un col·lega perquè, cito textualment, “no entenia que algú com ell no llegís còmics”. Després va rectificar: “Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques”.
Sempre he odiat l’etiqueta “novel·la gràfica”, no puc evitar-ho. Què vol dir? Es refereix al format? És senyal de qualitat? Els adults no poden llegir cap altre tipus de còmic? A partir de quantes pàgines es pot considerar que és una novel·la gràfica? Intentant mantenir una visió global sobre el món del còmic, sé que a partir dels anys 80 es va començar a popularitzar un format que fins aleshores no havia tingut massa representació. Com a mínim en aquest país, ja que, Japó, per exemple, són figues d'un altre paner. Amb tot, sé que el sorgiment d’aquesta terminologia es deu més a motius sociològics que no pas a una altra cosa.
D’ençà que tinc consciència el còmic adult sempre ha existit, però anys enrere el novè art tenia l’estigma social de ser per nens o, si més no, de ser un art menor. Recordo haver de justificar les meves lectures, no com una cosa traumàtica o difícil, però sí com quelcom que em succeïa bastant sovint. Del que ja no guardo tan bon record és del meu pas per la universitat de Belles Arts durant la dècada dels anys 90. Allà, quan s’utilitzava el terme “còmic”, sempre es feia en to pejoratiu (“això és massa còmic!”). Però els temps han canviat i és possible que a la universitat ja no es faci aquest mal ús del terme, ara alguns còmics han guanyat premis literaris i periodístics, per exemple, i alguns professors fins i tot en llegeixen de còmics. Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques.
Alguns lectors han necessitat que s’eliminés l’estigma infantil per apropar-se a aquest art, i el mercat ha trobat la manera de fer-ho inventant-se una etiqueta que sona pretensiosa i culta, en un exercici d’afinament lingüístic que caracteritza molt la nostra època, plena de desacceleraments de l’economia, de pagaments en diferit i de les/els mestres. M’adono que aquesta estratègia ha ajudat a fer que sigui una fal·làcia el que el meu amic em comentava al principi; ja no hi ha un estil de persona que llegeix còmics, o, com a mínim, l’estil de persona que els llegeix, avui en dia, és molt ampli. La tàctica funciona i les bibliotecàries et recomanen novel·les gràfiques, però aquesta desafecció pel terme “còmic” tan sols fa que m’hi aferri més.
La setmana passada vaig tenir la sort que em toquessin dues entrades per anar al teatre, l’obra, en qüestió, és la versió teatral de El curiós incident del gos a mitjanit, dirigida per Julio Manrique. La novel·la en què es basa és un enginyós retrat d’un nen amb autisme embolicat en una trama de matisos detectivescos al més pur estil Sherlock Holmes. En el seu moment me la vaig llegir i reconec que la proposta em va semblar molt interessant i ben portada. De Julio Manrique, per la seva banda, fa anys vaig poder assistir a la seva versió d’un text de Neil Labute, The Shape of Things, que interpel·la al públic àcidament sobre els límits de l’art i del qual també guardo un gran record. Així que, amb aquests precedents vaig anar al teatre Poliorama, content com un gínjol.
Com no puc anar gaire sovint al teatre, estava molt predisposat a gaudir del moment i a passar-m’ho bé, però no va poder ser, tres detalls es van interposar en el meu camí. Primer de tot, i el més important, la composició que fa Pol López de Christopher, el nen protagonista. L’actor s’hi esforça i té un bon ventall de recursos plàstics que el caracteritzen com algú amb autisme. De vegades sembla una mica que els faci amb el pilot automàtic, per inèrcia, però no és això el que em molesta. El que no em va deixar connectar amb la història va ser que l’actor deia les seves frases com sabent que eren divertides, sent conscient que la situació plantejada tenia matisos còmics, i, si no vaig molt errat, la gent amb autisme no és famosa pel seu sentit de l’humor precisament. La novel·la de Mark Haddon és còmica i divertida, però en cap moment tens la sensació que el protagonista sigui partícip de la diversió, fet que li dóna un toc frívol i superficial a l’obra de teatre. Ja no és un retrat mordaç de l’autisme o un drama infantil sobre la impossibilitat de la comunicació amb certs tons satírics, ara simplement és una comèdia de situació amb un showman imitant els trets més superficials de la síndrome d’Asperger per tal de fer gràcia.
En segon lloc, la posada en escena està molt treballada i és molt efectista, potser massa. Diversos efectes maximitzen l’ús que se’n pot fer de l’espai escènic de forma enginyosa, però també reforcen aquest sentit d’artificialitat del qual parlava més amunt. Suposo que una cosa és directament conseqüència de l’altra. Si jo hagués entrat més en la història, tots aquests recursos probablement m’haguessin semblat interessants, però si ja no et creus als actors, que el muntatge també subratlli contínuament que tot es tracta d’un joguet, et fa trobar a faltar certa autenticitat.
L’últim és un detall molt més prosaic: al teatre feia una calor terrible que em va fer estar incòmode durant tota la representació. Durant la mitja part vaig sortir a prendre l’aire amb la mateixa convicció que un explorador perdut pel desert es dirigeix cap a un oasi, sort que a fora hi havia aire per a tots, si no hi hagués hagut patacades. Deixant de banda les vicissituds tèrmiques, l’obra, en definitiva, és una adaptació molt fidel de la novel·la que falla estrepitosament degut principalment a una desafortunada direcció d’actors i a subratllar en excés la dimensió divertida del text, en detriment d’altres lectures que la peça necessitava.
Aquesta és una llista que ningú es pot prendre gaire seriosament, més que destacar els meus 10 llibres favorits, que em sembla una tasca impossible, he intentat descriure els diferents models de llibres que m’agrada llegir, sense cap ordre concret. Bé, n'he dit 10? Aquest Top Ten ve amb una, diguem-ne, bola extra, ja que ni tan sols m’he sabut cenyir a la xifra rodona dels 10 exemplars. Què hi farem, sóc un esperit lliure. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha alguna omissió inacceptable, com la de l'Oscar Wilde. Però, de fet, com que ell té l'honor de protagonitzar l'entrada que obre aquest bloc, espero que se'm perdoni.
11) Las peores películas de la historia (2008)
El cinema també es llegeix: guions, llibres sobre un gènere concret, l’anàlisi d’una època o crítiques, com és el cas, per exemple. Durant cinc anys vaig gestionar amb dos amics un bloc sobre el setè art, i si estàs molt posat en això de la crítica cinematogràfica, en algun moment acabes descobrint la mordaç ploma de Roger Ebert, el ja mort columnista del Chicago Sun-Times. El llibre és enginyós, divertit i molt intel·ligent, i té la gràcia afegida de mostrar a l'autor desplegant tot el seu arsenal contra les obres que menys pes li han fet, tota una delícia hater.
10) El cine de ciencia ficción (2008)
Més cinema: si tinc predilecció per algun gènere, aquest es tracta sens dubte de la ciència ficció. El llibre reuneix una vintena de monogràfics sobre aquest tema, elaborats de manera molt professional i interessant, però la meva fixació per aquesta obra es basa, principalment, per un dels seus capítols: Imágenes como virus, el monogràfic escrit per Jesús Palacios. Aquest autor es centra en la ciència ficció més rara i experimental, fet que em va portar a descobrir el cinema txecoslovac de ciència ficció, un dels meus plaers secrets.
9) El gato Fritz (1996)
Robert Crumb és el meu autor preferit de còmics i, si he d’escollir una de les seves obres, em quedo amb El gato Fritz, tot i que l’elecció és més emocional que analítica. Crumb és el dibuixant underground predilecte d’Amèrica, al novembre de 1965, en plena expansió de la psicodèlia i el flower power, Crumb va tenir un mal viatge de LSD en el qual el seu ego es va dissoldre com una pastilla efervescent, va posar el pilot automàtic i no va parar de dibuixar durant mig any. La majoria dels seus personatges més populars van veure la llum en aquella època fosca, d'aquí daten, per exemple, Mr. Natural i el gat Fritz, el meu preferit. Les historietes d'aquest últim es caracteritzen per semblar dibuixades sense un guió previ ni cap tipus d'estructura, on totes les seves vinyetes tenen la mateixa mida i queden perfilades per una tremolosa mà que dóna certa sensació d'inacabat i improvisat. A això cal sumar-li que el fil conductor de la història es desdibuixa freqüentment i la narració adquireix en alguns punts un to bastant oníric. Una cosa que Crumb, com a bon narrador que és, sosté sense que se li en vagi la pinça ni que la cosa perdi interès, es faci massa rara, soporífica o autocomplaent.
8) Agujero Negro (2008)
Una absoluta obra mestra del còmic de terror, on la trama pot recordar al primer Cronenberg. Seattle anys 70, una epidèmia que tan sols afecta els adolescents es manifesta de manera impredictible, de vegades significa uns quants bonys a la pell, i d’altres et converteix en un autèntic monstre. El còmic de Charles Burns, entre altres coses, funciona com una metàfora de les transformacions físiques que es donen durant l’adolescència, té un increïble poder de suggestió i es troba a mig camí entre la realitat i el malson.
7) Guía para el amor de Binky (1996)
Humor en estat pur. Matt Groening, el creador dels Simpson, signa aquesta obra àcida, divertida i absurda, on uns conills et guien pels traïdors abismes de la felicitat i les terribles simes de l’amor. Si no fos perquè el seu èxit televisiu ha eclipsat la seva tasca com a historietista, aquest còmic seria molt més valorat. D’entre tots els personatges que fan aparició en les seves pàgines, em declaro súper fan de l’Akbar i en Jeff, una parella passivo-agressiva de musulmans homosexuals, tant tendres com salvatges.
6) Tierra de nadie (1974)
Hi ha gent a la que no li agrada llegir teatre, jo no sóc un d'ells. M’encanta Harold Pinter i em vaig comprar una fotocòpia del text d’aquesta obra, anys enrere, en una llibreria especialitzada de Madrid. La vida dóna moltes voltes i, des d’aleshores, m’he mudat de casa unes cinc vegades. Amb tant de canvi aquest text s’ha perdut. No recordo molts detalls de la trama, sé que era una conversa nocturna entre dos personatges i que hi havia molt d’alcohol, però poca cosa més. El text està descatalogat i no n’he vist mai una representació, com sí m’ha passat amb altres obres seves (un exemple: Traïció). Amb tot, el que no he oblidat és que la vaig trobar molt intel·ligent i lúcida, i és un dels títols que forma part de la meva col·lecció d’impossibles. A continuació cito un dels fragments més populars de l’obra, que va ser llegit durant l’enterrament de l’autor:
“Podria fins i tot mostrar-li el meu àlbum de fotografies. Podria ser fins i tot que veiés en ell alguna cara que li recordés a la seva, la que abans havia tingut. Podria passar que veiés rostres d'altres, a l'ombra, o galtes d'altres, donant-se la volta, o mandíbules, o clatells. O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li a altres persones que havia conegut, que creia havien mort fa molt de temps. Però de les quals encara rebrà una mirada de reüll, si sap enfrontar-se al fantasma bo. Accepteu l'amor del fantasma bo. Ells posseeixen tota aquella emoció ... atrapada. Traieu-vos el barret davant d'ells. No en tingui cap dubte que això no els alliberarà, però qui sap ... quin alleujament ... els doni potser ... qui sap com poden reanimar-se ... en les seves cadenes, en els seus gerros de vidre. Li sembla cruel ... aclaparar-los quan estan atrapats, empresonats? No ... no. Profundament, profundament, desitgen respondre al seu tacte, a la seva mirada, i quan vostè somriu, la seva alegria ... és il·limitada. I per això li dic: tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida.”
5) El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (2000)
Es tracta d’una de les publicacions pòstumes de Charles Bukowski, un diari dels seus últims mesos de vida on l’autor reflexiona sobre la seva llarga experiència. L’escriptor apareix aquí, fins i tot, més humà que de costum. El fet que en moltes de les seves pàgines comenti que no té por a morir, per exemple, et fa pensar que en realitat estava cagat de por. Una novel·la completament entranyable.
4) Ghost World (2000)
Daniel Clowes és un altre dels autors que no podien faltar en aquesta llista. Ghost World és una de les seves obres més cèlebres i relata la història d’amistat entre dues noies. El còmic explica com, en passar a la vida adulta, l’amistat de les dues protagonistes es va refredant. El transit a la maduresa, l’angoixa adolescent, la fugacitat de la joventut, la incertesa del futur, la tragèdia quotidiana i la cultura pop, són alguns dels temes que l’autor estatunidenc retrata subtilment i amb talent, tot un clàssic.
3) Las ratas (2001)
Novel·la costumista, densa i amb un vocabulari dur, on queda patent el canvi d’una societat rural a una urbana, i que funciona com una crítica a l’abandonament del camp. El llibre és especialment dur pel lloc on passa, Castilla, i elabora un retrat perfecte d’un estil de vida que s’ha anat perdent, però que va durar anys. Es tracta d’una novel·la d’aquelles que costa decidir-te a llegir, però que un cop ho has fet, no pares de pensar en ella.
2) M. V. Marcial, Epigrames (1994)
Marc Valeri Marcial va ser un poeta llatí del segle I que, de manera satírica, va descriure molt bé la societat romana d’aquell moment. Els seus poemes són, per dir-ho ras i curt, una festa. Amb un estil directe i concís, i un to satíric i enginyós, Marcial escriu una poesia sorprenentment actual i completament vigent. Tant és així, que no costa relacionar costums que apareixen als seus versos amb personatges del nostre dia a dia, com així ho demostra un dels seus epigrames:
“Per no fer pudor, Fescènnia, del vi de la vetlla,
devores sense parar caramels de Cosmus.
Aquest esmorzar t’empastifa les dents, però res no amaga,
quan del fons de l’estómac et torna un rot.
¿No put més l’alè quan es barreja amb pastilles d’olor
i no arriba més lluny la doble fortor que et surt de l’ànima?
Així, les trampes massa vistes i les enganyifes sabudes,
deixa-les ja, i sigues borratxa sense dissimular.”
1) Quiebros y poemes (1998)
I, pel final, he deixat el meu preferit. M’encanta Tot esperant Godot, però jo sóc d’aquells que considera a Samuel Beckett un poeta que ha fet les seves incursions en el teatre i la novel·la, i no al revés. Beckett escriu amb una veu que sento molt propera, a vegades infantil i insegura, sempre angoixant i minimalista. Aquest és, sens dubte, el meu llibre preferit, un intent fallit de dir el no-res. Finalment, us deixo amb una cançó d’Astrud que sempre m’ha semblat molt beckettiana.
Vaig descobrir Bukowski a través d’una col·lecció barata de poesia que va arribar a les llibreries a finals dels anys 90. Jo portava el cabell llarg, vestia de negre i fumava de manera afectada, tenia 20 anys i l’hàbit de visitar llibreries i deixar les meves empremtes dactilars sobre totes les novetats.
El volum número tres de la col·lecció “Mitos poesía”, de l’editorial Mondadori, era un llibre petit que amb prou feines feia 16 centímetres. El nom de l’autor, Bukowski, estava escrit tres vegades en majúscules, amb una tipografia que imitava lleugerament l’escriptura característica d’una màquina d’escriure. El fons de la portada era negra, setinat i amb el preu estampat sobre un relleu daurat. Tot molt kitsch i pretensiós, com es pot veure. Les pàgines, que no arribaven a 100, no estaven gaire ben maquetades i semblaven descolorides ja des del primer dia. El conjunt, en si, desprenia una aroma a ranci. A utilitza’m i llança’m. A Antonio Salieri. El preu de tan digne exemplar era de 350 pessetes. Com es tractava d’una poesia ràpida i directa, em vaig llegir els primers paràgrafs a la llibreria i els últims pel carrer, just abans d’arribar a casa.
Aquell petit exemplar, lleig i maldestre, em va obrir un món nou. D’alguna manera expulsava a la poesia d’aquest paradís de seda i tulipes on tradicionalment l’havia situada, per portar-la a espais molt més terrenals i profans. Ras i curt; era una poesia lírica on no es feia l’amor, es follava, plena de sentiments baixos, d’impulsos viscerals i d’un indescriptible amor per la literatura. L’escriptura de Bukowski va ser com un cop de puny al ben mig de la cara. Masculina, bruta i directa com un boxejador, transpirava a cada pàgina i no tenia res de cautelosa, era pura actitud.
Després vingueren més poemes seus, i contes i novel·les, i també d’altres autors i col·leccions. M’encanta, per exemple, Fonollosa escrivint sobre el fracàs, el seu, el meu, el de tots. Els poemes carregats de nitrat de cel·lulosa de Pere Gimferrer, la feminitat radical i combativa de Míriam Reyes i, sobretot, l’existencialisme angoixant de Samuel Beckett.
Tot i que semblaven tenir l’obsolescència programada, encara atresoro tots els exemplars d’aquella col·lecció de Mondadori. Sens dubte tinc llibres més macos i més ben editats, però pocs tenen tanta habilitat per haver estat en el lloc correcte, en el moment adequat, ara fa gairebé vint anys.
Som als anys 90. Les llibreries semblen tenir una varietat infinita de còmics com mai havia passat anteriorment i com mai tornaria a passar. Es tracta d’historietes violentes amb herois híper-musculats de narratives tant impactants com buides. És l’època on els dibuixants tallen el bacallà i qualsevol còmic té una portada múltiple o amb efectes especials. Dins d’aquest mercat tan sobresaturat, hi trobem Vertigo, un segell de l’editorial DC que es diferencia de la resta per apostar per un còmic més adult. D’aquest segell s’han fet populars obres com La cosa del pantano i Doom Patrol, per exemple, i ara els meus ulls es fixen en Preacher, una sèrie de la qual he sentit a parlar però que mai li he prestat suficient atenció. Els guions, brutals i passats de voltes, són de l’irlandès Garth Ennis. Els dibuixos, lleigs i foscos, són d’un tal Steve Dillon. La història gira al voltant d’un predicador que, literalment, busca a Déu, acompanyat per una assassina a sou i un vampir. Em compro un parell de números però no acabo de connectar amb la història, així que no segueixo la col·lecció, tot i que el còmic aviat es torna una obra de culte.
Any 2016, benvinguts a l’època daurada de les series de televisió. Anys enrere teníem a Los Soprano i Lost, però actualment les televisions semblen tenir una varietat infinita de sèries. En aquest context, cada dilluns quedem a casa d’uns amics per sopar i mirar un parell de capítols. Joc de trons, Black Mirror i Shield són ficcions televisives que he seguit com a convidat al seu sofà, però la llista és molt llarga. Un detall més; fa anys també semblava impossible que una sèrie es basés en un còmic, però avui en dia és una cosa bastant normalitzada: Jessica Jones, Daredevil, Powers... Totes amb diferents resultats.
Parlem amb els amfitrions de veure Preacher, la sèrie de l’AMC que adapta el còmic de Vertigo, i ens posem mans a l’obra. Humor negre, violència i una concepció molt profana del cel, caracteritzen una sèrie entretinguda i amb carisma, però que, un cop finalitzada la seva primera temporada, dóna la sensació de no haver posat tota la carn a la graella. Amb tot, la sèrie es pren el seu temps i té aquest ritme lent i profund tan comú actualment a la tele i que tant m’agrada.
Poc després d’acabar la temporada, en Marc, un dels meus amfitrions, apareix amb tres recopilatoris del còmic, sembla que ha arribat el moment de donar-li una segona oportunitat a la historieta original. Tenint com a referent la sèrie, el còmic en principi decep. És molt més directe i pueril, i en deu pàgines t’explica el que a la tele dura tota una temporada. Clar, és un còmic dels 90, i als anys 90 els còmics es feien així. Ara estem acostumats a un altre tipus de narrativa, molt més mesurada i equilibrada. M’acabo el primer recopilatori sense saber si seguiré, però en Marc insisteix i jo sóc dèbil, així que segueixo. El còmic avança com una locomotora presentant-te a personatges decadents i depravats. És amoral, exagerat i cru, però, d’alguna manera, t’acabes enganxant. Té coses del western i del terror, surt en John Wayne i un assassí en sèrie, i un Déu totalment híper-musculat. I orgies, i gent amb malformacions i coses encara més rares. No tot m’agrada, però l’acció és frenètica i la història, una gamberrada.
22 d’octubre. Es publica a Twitter la mort del dibuixant Steve Dillon. La seva mort m’enganxa en mig de la lectura de Preacher i això fa que la notícia tingui un caire més proper. Només tenia 53 anys.
Ahir divendres vam anar a la GiroCòmic, el saló del còmic de Girona. La primera impressió ja va ser dolenta; l’esdeveniment es porta a terme al palau firal, recinte el qual la meitat està dedicat a la GiroCòmic i l’altra meitat a una fira de patchwork. Curiós, si més no. Un cop a dins, veus que tan sols hi ha unes nou paradetes i que només la meitat són de còmics. A més, aquestes paradetes només tenen ninots i els còmics exposats al taulell, que són més aviat pocs. Així que no hi ha res de còmics antics, tan sols novetats o recopilatoris. De manera que, si visites la Llibreria 22 de Girona, tindràs més oferta a la teva disposició que la que sumen totes les paradetes del saló. Per començar, cal augmentar aquesta oferta i que llibreries de fora de Girona també s'apuntin al saló.
Els altres estands són de roba, merchandising o La Patrulla Canina, per exemple. Jo entenc que hi hagi un estand de La Patrulla Canina, el saló també ha de buscar el seu públic familiar i obrir-se a les últimes tendències. De fet, no em molestaria si no fos perquè hi ha tan poques parades però, és que hi ha poquíssimes i una d’elles està dedicada a aquest engendro televisiu. Segons m'expliquen, al principi els organitzadors anaven molt perduts i la seva intenció era fer una fira de còmics encarada als nens (ploro), i d'aquí idees com les de La Patrulla Canina. Quan van contactar amb els llibreters va ser quan aquests els hi van insistir d'apostar també pel públic adult. Al final ni carn ni peix, s'hauran de definir en futures edicions si volen sobreviure.
Les exposicions segueixen una moda que últimament s’està imposant als salons: la de no tenir originals, sinó reimpressions. Aquesta ja no és una crítica a la GiroCòmic, sinó també per extensió al Saló del còmic de Barcelona, per exemple. No posar originals és una manera d’infravalorar el novè art, no m’imagino anar al Prado a veure còpies. Qui paga per veure còpies? Ah, sí, aquest cap de setmana els gironins.
Una d’aquestes exposicions està dedicada a l’Esteban Maroto, dibuixant madrileny conegut per les seves aportacions a sèries tan famoses com Creepy, Vampirella o Red Sonja, entre d’altres. Bé, l’exposició no està dedicada a ell, sinó a un còmic seu: Les llegendes de Sant Jordi. Deixant de banda l’interès i les qualitats que pugui tenir o no l’obra, el seu tema em fa sospitar que l'elecció no ha estat per motius estètics o artístics, sinó per raons nacionalistes. Sumant dos i dos, un pot pensar que a Girona, ara per ara, tan sols s’aposta pel còmic si es pot desconstruir en clau infantil i nacionalista.
Tot plegat dóna la sensació que els organitzadors no acaben de valorar els còmics de per si. De fet, la GiroCòmic no sembla que estigui pensada per a gent com jo, que senten aquest món pròxim, sinó només per a turistes que el visiten des de fora. Sé que és el primer any que es porta a terme aquest saló i, precisament per això, s’ha d’entendre que està en “fase beta”. Com és la primera edició es poden perdonar coses, si fos la desena seria imperdonable. El saló durarà un any més o trenta, dependrà de la paciència dels organitzadors. Jo espero que duri molts anys i que millori molt, ho necessita.
Javier Pérez Andújar és l’escriptor que aquest any s’ha encarregat del pregó de les festes de la Mercè. Nascut a Sant Adrià del Besòs, ha participat en diferents fanzines, diaris i programes de la televisió. El seu pregó ha estat un compendi de molts elements de la cultura popular de la ciutat condal, però m’agradaria destacar l’oda que ha fet no al món del “còmic”, sinó al dels “tebeos”. Part del seu pregó és un repàs a la gran tradició de “ninotaires” que hi ha a la ciutat de Barcelona i al paper que en això, per bé i per mal, va jugar l’Editorial Bruguera. En aquest sentit, un aproximament molt recomanable al passat de Bruguera el podem trobar en la meravellosa novel·la gràfica El invierno del dibujante, signada per l'historietista Paco Roca.
Jo, com molts d’altres, vaig ser un lector voraç de les historietes d’aquesta editorial i vaig viure de primera mà el seu tancament a mitjans dels anys 80. El pregó trenca una llança per tots aquells que van ajudar a fer més gran la tradició tebeística barcelonesa, xapó. No estem acostumats a que es tingui un tractament deferent cap el novè art i sóc el primer en celebrar-ho. Amb tot, i a risc de semblar un perepunyetes, no puc evitar trobar a faltar un nom, l’autor del Masnou que em va posar el cuc dels còmics a dins del cos, em refereixo a Jan, el creador de Superlópez. És clar que Pérez Andújar parla dels autors de la seva infantesa, no dels meus.
