Guía perversa del viajero en el tiempo (2016)

Jorge Fernández Gonzalo és doctor en filosofia i autor de vuit llibres d’assaig. Un, fins i tot, dedicat a dissertar sobre filosofia a partir de pel·lícules de zombis, així que es mereix tot el meu respecte. El llibre que avui ens ocupa fa una jugada similar, creuant la filosofia més acadèmica amb la ciència-ficció cinematogràfica, mitjançant el motiu del viatge en el temps. De manera que, pel·lícules com Back to the future (1985), Terminator (1984) o Los Cronocrímenes (2007), són el vehicle per parlar de colonialisme, feminisme o revolucions socials, entre d’altres.

A mi m’agrada la filosofia. Amb això vull dir que, a priori, no necessito sucre per prendre’m aquesta píndola. Amb tot, també m’agrada la ciència-ficció, així que, probablement, un llibre dedicat a la filosofia tindrà un target bastant ampli, però un llibre dedicat a la filosofia, la ciència-ficció i els viatges en el temps, m’anirà com anell al dit. A més, l’obra està desenvolupada de tal manera que les pel·lícules anomenades no són un a més a més, sinó que formen part del propi nucli discursiu de l’autor. Venen totalment integrades, completant, estructurant i exemplificant idees molt abstractes que requereixen un suport que el lector conegui. Que aquest suport sigui el cinema, ajuda al fet que el lector es vinculi a l’obra i a què aquesta connecti amb la realitat.

El poc democràtic que resulta que els poders polítics s’apropiïn del concepte de democràcia, la confusió entre art i mercaderia, el fet que sigui més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme, la impossibilitat actual d’experimentar el present o els diners com quelcom que anul·la el contingut emocional en una operació d’intercanvi, són algunes de les idees que es discuteixen en el llibre, perquè d’idees, en el llibre, n’hi ha moltes, i van apareixent al mateix temps que s’elabora una lectura política de The Time Machine (1960) o es realitza una interpretació multiculturalista de Planet of the apes (1968).

He mencionat ja diverses pel·lícules, totes elles amb un cert, diguem-ne, “pedigrí”, però el cert és que un altre dels punts forts del llibre és que no es limita a parlar de films amb un cert renom, sinó que també parla de pel·lícules minoritàries i de dubtosa qualitat. Així, a les ja mencionades, hi podem afegir títols com Aliens in the Wild, Wild West (1999), Barbie in a Christmas Carol (2008) o Teenage cavegirl (2004), entre d’altres, i si a això li sumem sèries, còmics, videojocs, llibres i jocs de taula, es posa de manifest que la mirada que l’obra dirigeix sobre la ciència-ficció és molt àmplia i res excloent.

Per últim, sento la necessitat de fer un comentari des de la perspectiva pedagògica, ja que el tipus de joc que ens proposa el llibre porta una reflexió docent implícita: la necessitat de partir dels interessos dels infants. El fet que l’excusa que ens proposa el llibre connecti tant amb mi, se’ns dubte és una gran motivació per la lectura, i això és extrapolable a la realitat d’una aula. Tenir en compte els interessos dels estudiants és d’un gran suport motivacional, però, a més, també es fa evident que el cinema és una de les grans dèries de l’autor, un fet que també es transmet i enganxa, així que suposo que es tracta de trobar un equilibri, elaborant punts comuns, reconeixent a l’altre i als seus interessos, i construint ponts.

Habibi (2011)

Set anys de la seva vida va dedicar Craig Thompson a l’elaboració de Habibi, i això es nota, ja que ens trobem amb una obra titànica, no només per les seves més de sis-centes pàgines, sinó també pel gran esforç de documentació que representa i per la seva increïble qualitat, tant en l’àmbit gràfic com literari. La història de Dodola i Zam, dos éssers predestinats a l’esclavatge, està retratada amb un rigorós blanc i negre que enlluerna, i és que encara no m’acostumo al virtuosisme visual d’aquest autor i cada obra seva la gaudeixo com una autèntica fita en aquest apartat. Rius de tinta, de vegades orgànica, sempre estilitzada, s’han utilitzat per desenvolupar un còmic ple de misticisme, on s’integra l’escriptura i els motius aràbics a una història tant rodona com universal.

Entre l’atemporalitat i l’actualitat, entre el to personal i l’al·legoria, entre la crueltat i l’esperança, entre el sagrat i el profà... Habibi se situa a mig camí de conceptes en un principi antagònics, trobant un punt d’equilibri que la converteix en una obra excepcional, contenint en la seva narració tant la poesia com l’absurd inherents a la naturalesa humana. Violacions, assassinats, fam i pobresa, formen part del viatge físic i espiritual dels dos protagonistes, mentre assistim a la seva història d’amor, en el que ve a ser una relació sentimental completament atípica, però sempre humana i commovedora. 

Mentre retrata una societat corrompuda i tòxica, Thompson es qüestiona sobre l’art d’explicar històries i la força de les paraules, autèntics “significants flotants” del relat. La mística dels mots, el seu poder de suggestió i la qualitat ascètica dels grafismes, sobrevolen cada racó de la narració, fent tota una jugada de metallenguatge. El culte que rendeix la religió musulmana a les paraules i les representacions abstractes, i el seu rebuig per les figuracions, són elements que fan que el mateix autor, d’educació marcadament religiosa, es qüestioni de manera implícita sobre el seu paper com artista. Habibi funciona d’aquesta manera a escala autoreflexiva, però també se’n pot extreure una interpretació política o ecològica, per exemple, i és que estic parlant d’una obra tan oberta i polièdrica, que probablement amb una segona lectura encara eludirà molts dels seus matisos.

Bocamolls (III)

“La identidad no es otra cosa que un “fantasma en la máquina”, la acomodación ilusoria de nuestras pulsiones, una suerte de producción retrocausal, de facultad adaptativa autoficcional. (…) El Yo es el fantasma, la barrera ficticia para sobrevivir al mundo, para soportarlo, una eficaz ficción adaptativa. Daniel Denett lo definía como un “centro de gravedad narrativa”. (…) Las emociones, la conciencia o la inteligencia humanas sirven como rasero para cifrar los logros de la máquina, sin que el verdadero salto haya llegado a producirse. En última instancia, estamos aquí ante la idea falsamente darwiniana de que el hombre es la cima de la evolución: el propio Richard Dawkins en su clásico El gen egoísta (1979) aún sostenía el pensamiento sumamente te(le)ológico de que la conciencia constituye “la culminación de una tendencia evolutiva". La conciencia no representa la cima del progreso por el hecho de contravenir el afán replicante de los genes (el ser humano puede, sin ir más lejos, utilizar métodos anticonceptivos que implican que su material genético se replique), sino su distorsión inherente, una limitación constitutiva y no la culminación de algo. La conciencia representa, de este modo, un canal distinto a la predisposición biológica, pero también su falla específica, el traspié de la evolución, su pharmakon, el momento en el que el avance replicante de los genes se encuentra con su punto de entropía y dispersión.”

Llegit a Guía perversa del viajero en el tiempo de Jorge Fernández Gonzalo (1a ed., p. 338-339).

El árabe del futuro I-II (2015-16)

Treballo en el centre cívic de Pont Major que comparteix espai amb la biblioteca municipal. Allà, la Marta, una de les bibliotecàries que sent la mateixa dèria pels còmics que sento jo, em va recomanar El árabe del futuro, l’autobiografia de Riad Sattouf, un dels dibuixants de la revista humorística francesa Charlie Hebdo. Ara per ara, parlar d’aquest còmic és parlar d’una obra inconclusa, ja que de moment tan sols han estat publicats dos exemplars i tot indica que es tractarà d’una tetralogia. Jo no ho sabia, així que m’he quedat una mica decebut per no poder finalitzar un relat que em tenia completament atrapat.

La història gira al voltant de la infantesa del protagonista, una infantesa que es desenvolupa en tres espais: la França de Pompidou, la Líbia de Gadafi i la Síria de Hafez el Asad. Cap dels tres surt ben parat, però en aquests dos volums qui s’emporta la palma és Síria. Tant és així, que avui ha arribat a les meves mans un manifest per tal de pressionar a les institucions catalanes a acollir els refugiats de Síria i, tot i que la meva part humana ha acabat guanyant la partida i he signat, he estat dubtós a causa de la lectura. Sens dubte, el còmic m’ha fet sentir que ens havíem de protegir d’aquesta gent (“aquesta gent”, que malament sona). M’explico; els sirians apareixen aquí com una societat racista, violenta, cruel, integrista i masclista, així que he estat molt incòmode llegint totes les barbaritats que retrata el còmic.

Sattouf és fill de pare sirià i de mare francesa, i realitza una aproximació a la realitat musulmana d’aquest país similar a la que Marjane Satrapi va fer en el seu moment de l’Iran a Persèpolis, però amb una petita diferència: Sattouf manca de la sensibilitat i lírica que té la historietista iraní, de manera que l’acció se’ns presenta aquí d’una manera molt més crua i impersonal. El dibuix és simpàtic, amb molts personatges de línia arrodonida i nassos prominents, però l’acció no, tot el contrari. Nens torturant un gos fins a la mort i maltractaments continuats a l’escola, són algunes de les escenes que serveixen per retratar un país que sembla víctima de l’esquizofrènia. El petit Riad té la idiosincràsia de tenir el cabell ros com la seva mare, i aquest fet tan atzarós és l’excusa perquè contínuament sigui víctima d’atacs físics i amenaces de mort, fins i tot per gent de la seva pròpia família. La societat que descriu el còmic és profundament antisemita, de manera que sovint li diuen “jueu” com un insult (“te mataré perro judío”).

Un còmic com aquest posa de manifest la crueltat infantil i et fa valorar més que mai la importància de l’educació. En aquest sentit, els professors sirians que apareixen en la història són gent sàdica i esquizofrènica. Inevitablement he estat recordant capítols del meu passat on coneguts meus, o jo mateix, de petits deixàvem anar la nostra crueltat i m’he estat plantejant si a Espanya, en els llocs més rurals i apartats, es podien donar situacions com les que surten al còmic. M’agradaria pensar que no, però segurament algunes sí, tot i que considero que no de la magnitud que descriu l’obra. No en els termes que relata Sattouf. Hi va haver un temps que a Catalunya també hi vivia gent brutal i plena d’odi, la democràcia, la cultura i l’educació ens van fer sortir d’aquell forat.

Almóndigas del espacio (2015)

Craig Thompson, l’autor de Blankets, canvia radicalment de registre en aquesta aventura espacial que ve a ser una reinterpretació en clau futurista de la nostra societat actual. Tot i tenir un fort sentit crític i reflexiu, el to amable del còmic busca fer-se accessible al públic familiar, etiqueta amb la qual un servidor no acaba de sentir-se del tot còmode. L’obra crea un escenari complex i interessant, amb personatges imperfectes i motivacions egoistes, on l’ambientació reprodueix un sistema classista que tots podem reconèixer. Amb tot, la lectura és més atractiva en el seu plantejament que en la seva resolució, ja que l’acció busca un final feliç i naïf que no acaba de quallar del tot amb la resta del relat.

L’apartat gràfic és de la qualitat a què ja ens té acostumats Thompson: excel·lent no, el següent. El seu virtuosisme amb els pinzells enlluernaria al més exigent dels lectors; les textures, el disseny de personatges, la planificació de les pàgines i el detallisme dels fons, desborden imaginació i talent en un còmic que és un autèntic plaer per la vista. A l’hora de representar els diferents éssers que pul·lulen per aquest sector del cosmos, Thompson dóna curs a un estil visual que sovint està molt vinculat amb el cartoon, cosa que havia quedat simplement latent en altres obres seves. Figures gelatinoses, caps enormes, ulls bulbosos i cossos menuts o gegantins, es passegen per naus espacials derruïdes i oxidades, impecablement envernissades pels meravellosos colors pop de Dave Stewart.

Violet és la protagonista d'aquesta space opera, una nena que s’embarca a través de l’espai en la recerca del seu pare desaparegut, acompanyada d’Elliot i Zaqueo, dos personatges bastant inadaptats. El còmic ens convida a fer una lectura psicològica d’aquest peculiar trio: Elliot és un pollet que representa la sensibilitat i la intel·ligència de la pròpia nena, mentre que Zaqueo personifica la seva força i audàcia. Així que, llegit en termes freudians, podríem senyalar que Violet és el jo, Elliot és el superjò i Zaqueo és l’allò, de manera que el periple de Violet no és tan sols un trajecte per l’espai exterior, sinó que també es pot entendre com un viatge d’autoconeixement per l’espai interior. El còmic tracta temes com el medi ambient i la lluita de classes, però el conflicte subjacent en tot el relat són les relacions familiars. L’actual model familiar i la seva difícil compaginació amb la vida laboral són conceptes que planegen per cada capítol. L’obra és, sens dubte, bella i entretinguda, però podria haver estat molt més.

Injustice: Año Uno (2013)

Marvel, en el terreny dels videojocs, sempre li ha portat la davantera a DC, sobretot si parlem dels anomenats videojocs de lluita, estil Street Fighter. Així, ara farà uns tres anys, l’editorial DC va voler solucionar aquesta situació posant en el mercat un joc brutal protagonitzat pels seus personatges principals. Per assegurar-se l'èxit, l’editorial va decidir publicar una sèrie de còmics que situarien a l’aficionat dins de la seva trama i que servirien com a precuela dels esdeveniments que s’hi narren. Tot i que un còmic basat en un videojoc no sembla, a priori, una bona garantia de qualitat, el cert és que, mitjançant el boca-orella, la sèrie ha tingut un èxit del tot inesperat. A què es deu? Doncs a una bona història.

Batman sempre m’ha semblat que tenia un “no sé què” de dretes, mentre que a Superman sempre l’he trobat més paternalista i d’esquerres. Suposo que, en aquest sentit, té molt a veure el fet que els enemics del Cavaller Obscur acostumen a ser criminals de poca volada o, directament, marginats socials, mentre que l’home d’acer s’enfronta una i una altra vegada a Lex Luthor, un home ric de negocis. A més, en ser tan poderós, Superman acostuma a agafar un rol molt més proteccionista. El còmic Injustice porta fins a l’últim extrem aquesta faceta del famós superheroi.

Després que el Joker provoqui la mort de tots els ciutadans de Metròpolis, inclosos la dona de Superman i el seu futur fill, l’últim fill de Krypton decideix començar una campanya contundent per protegir a la humanitat d’ella mateixa, el que el conduirà per un camí de perversió moral. Batman, per la seva banda, organitzarà la resistència contra el nou règim implantat per l’home d’acer. Aquesta és la premissa de la qual parteix Injustice, un còmic replet d’acció i de lluites.

La història no és profunda ni sofisticada, però està narrada amb audàcia i un gran respecte pels seus personatges, de manera que qualsevol aficionat als còmics de DC la pot gaudir. Va de menys a més. De fet, durant els seus primers números hi ha certs detalls que grinyolen, però a mesura que avança la trama, Tom Taynor, el guionista, els va polint. Funcionen molt bé els números auto-conclusius i, destacar, en aquest sentit, el número cinc dedicat a Flash, on podem veure els dubtes del velocista escarlata davant les últimes accions de Superman i la Lliga de la Justícia. En definitiva, Injustice és un passatemps bastant ben construït on les lluites i els diàlegs memorables es van alternant mentre assistim al personal descens als inferns de Superman.

La mestra és un capità (2016)

En el transcurs del simposi d’editors que vam assistir a la universitat, ara ja fa més d’un mes, un dels llibres que se’ns va recomanar va ser La mestra és un capità, una obra, escrita per Antonio Ferrara i il·lustrada per Anna Laura Cantone, que m’ha despertat sentiments molt contradictoris.

Es tracta d’un relat sobre les vicissituds de ser mestra, escrit en primera persona, que tant es pot considerar valent com covard. La història comença bé, comença fort, fins i tot diria que comença bastant políticament incorrecte, amb la mestra protagonista en un moment de baixó total. Desfogant-se, sense esma, maleint a tots els seus alumnes i titllant-los de dimonis. Sens dubte és un inici potent, sobretot pel que té d’incorrecte; veiem en un llibre a una mestra com mai ens l’han ensenyada. Humana, sí, però també indecorosa i hostil. Sembla, en definitiva, una mala mestra.

La resta del llibre, en canvi, sense deixar de banda del tot el toc humorístic i incorrecte del començament, es dedica a justificar aquest principi i a enaltir la tasca de la protagonista. De manera que, el que semblava que anava a ser una dessacralització de la figura de la mestra, fa un gir i es torna en tot el contrari, en una mitificació d’aquesta mateixa figura, en una exaltació total de les mestres i, per extensió, de les dones treballadores.

Entenc la jugada i, fins i tot, hi ha una part de mi que la compra, però també m’han quedat les ganes de llegir un conte on realment veiés a una mestra fer tot el que no es pot fer, una mestra sense paciència ni recursos, tant tràgica com còmica, que es veiés sempre superada per la situació, rondinaire i mal educada fins al final. Aquest seria un llibre més valent, o no, i menys dòcil, segurament. Al llarg de la nostra trajectòria acadèmica, tots, en algun moment, ens hem trobat amb algun mestre que exercitava la seva professió de manera inapropiada, trobar un conte que ridiculitzés còmicament aquests comportaments seria, probablement, alliberador pels infants, però la sensació que rebo, finalment, és que aquest llibre no ha estat pensat perquè el llegeixin nens, sinó mestres.

Wonder (2012)

Wonder és un llibre àgil on se’ns presenta l’August, un nen amb severes malformacions cranials. L’obra capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. El llibre té l’afegit de què l’autora dóna veu a tots els protagonistes. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat, però es veu que està publicat com a seqüela.

L’August, el protagonista, desperta tanta compassió com admiració, després de tot se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar, i fins i tot sorprèn com de preparat i intel·ligent és. Arran d’això, se’m planteja el que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel·lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en “la golfa de Babilònia”. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Sorprèn, també, el llenguatge que utilitzen els protagonistes per a l’edat que tenen, però això es pot deure a un error de traducció. El llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel·la t’interessi des de l’inici, però al final dóna la sensació de què no ha anat a fons. Un cop acabada la novel·la no hi ha res de què discutir, no hi ha debat, i això ens indica que l’obra ha fet més per posar-se al lector a la butxaca que per plantejar-nos una situació polièdrica i complexa. Llàstima.

GiroCòmic (2016)

Ahir divendres vam anar a la GiroCòmic, el saló del còmic de Girona. La primera impressió ja va ser dolenta; l’esdeveniment es porta a terme al palau firal, recinte el qual la meitat està dedicat a la GiroCòmic i l’altra meitat a una fira de patchwork. Curiós, si més no. Un cop a dins, veus que tan sols hi ha unes nou paradetes i que només la meitat són de còmics. A més, aquestes paradetes només tenen ninots i els còmics exposats al taulell, que són més aviat pocs. Així que no hi ha res de còmics antics, tan sols novetats o recopilatoris. De manera que, si visites la Llibreria 22 de Girona, tindràs més oferta a la teva disposició que la que sumen totes les paradetes del saló. Per començar, cal augmentar aquesta oferta i que llibreries de fora de Girona també s'apuntin al saló. 

Els altres estands són de roba, merchandising o La Patrulla Canina, per exemple. Jo entenc que hi hagi un estand de La Patrulla Canina, el saló també ha de buscar el seu públic familiar i obrir-se a les últimes tendències. De fet, no em molestaria si no fos perquè hi ha tan poques parades però, és que hi ha poquíssimes i una d’elles està dedicada a aquest engendro televisiu. Segons m'expliquen, al principi els organitzadors anaven molt perduts i la seva intenció era fer una fira de còmics encarada als nens (ploro), i d'aquí idees com les de La Patrulla Canina. Quan van contactar amb els llibreters va ser quan aquests els hi van insistir d'apostar també pel públic adult. Al final ni carn ni peix, s'hauran de definir en futures edicions si volen sobreviure.  

Les exposicions segueixen una moda que últimament s’està imposant als salons: la de no tenir originals, sinó reimpressions. Aquesta ja no és una crítica a la GiroCòmic, sinó també per extensió al Saló del còmic de Barcelona, per exemple. No posar originals és una manera d’infravalorar el novè art, no m’imagino anar al Prado a veure còpies. Qui paga per veure còpies? Ah, sí, aquest cap de setmana els gironins. 

Una d’aquestes exposicions està dedicada a l’Esteban Maroto, dibuixant madrileny conegut per les seves aportacions a sèries tan famoses com Creepy, Vampirella o Red Sonja, entre d’altres. Bé, l’exposició no està dedicada a ell, sinó a un còmic seu: Les llegendes de Sant Jordi. Deixant de banda l’interès i les qualitats que pugui tenir o no l’obra, el seu tema em fa sospitar que l'elecció no ha estat per motius estètics o artístics, sinó per raons nacionalistes. Sumant dos i dos, un pot pensar que a Girona, ara per ara, tan sols s’aposta pel còmic si es pot desconstruir en clau infantil i nacionalista.

Tot plegat dóna la sensació que els organitzadors no acaben de valorar els còmics de per si. De fet, la GiroCòmic no sembla que estigui pensada per a gent com jo, que senten aquest món pròxim, sinó només per a turistes que el visiten des de fora. Sé que és el primer any que es porta a terme aquest saló i, precisament per això, s’ha d’entendre que està en “fase beta”. Com és la primera edició es poden perdonar coses, si fos la desena seria imperdonable. El saló durarà un any més o trenta, dependrà de la paciència dels organitzadors. Jo espero que duri molts anys i que millori molt, ho necessita.

El pregó de la Mercè 2016

Javier Pérez Andújar és l’escriptor que aquest any s’ha encarregat del pregó de les festes de la Mercè. Nascut a Sant Adrià del Besòs, ha participat en diferents fanzines, diaris i programes de la televisió. El seu pregó ha estat un compendi de molts elements de la cultura popular de la ciutat condal, però m’agradaria destacar l’oda que ha fet no al món del “còmic”, sinó al dels “tebeos”. Part del seu pregó és un repàs a la gran tradició de “ninotaires” que hi ha a la ciutat de Barcelona i al paper que en això, per bé i per mal, va jugar l’Editorial Bruguera. En aquest sentit, un aproximament molt recomanable al passat de Bruguera el podem trobar en la meravellosa novel·la gràfica El invierno del dibujante, signada per l'historietista Paco Roca.

Jo, com molts d’altres, vaig ser un lector voraç de les historietes d’aquesta editorial i vaig viure de primera mà el seu tancament a mitjans dels anys 80. El pregó trenca una llança per tots aquells que van ajudar a fer més gran la tradició tebeística barcelonesa, xapó. No estem acostumats a que es tingui un tractament deferent cap el novè art i sóc el primer en celebrar-ho. Amb tot, i a risc de semblar un perepunyetes, no puc evitar trobar a faltar un nom, l’autor del Masnou que em va posar el cuc dels còmics a dins del cos, em refereixo a Jan, el creador de Superlópez. És clar que Pérez Andújar parla dels autors de la seva infantesa, no dels meus. 

Teniu el text íntegre a un CLICK.