Injustice: Año Uno (2013)

Marvel, en el terreny dels videojocs, sempre li ha portat la davantera a DC, sobretot si parlem dels anomenats videojocs de lluita, estil Street Fighter. Així, ara farà uns tres anys, l’editorial DC va voler solucionar aquesta situació posant en el mercat un joc brutal protagonitzat pels seus personatges principals. Per assegurar-se l'èxit, l’editorial va decidir publicar una sèrie de còmics que situarien a l’aficionat dins de la seva trama i que servirien com a precuela dels esdeveniments que s’hi narren. Tot i que un còmic basat en un videojoc no sembla, a priori, una bona garantia de qualitat, el cert és que, mitjançant el boca-orella, la sèrie ha tingut un èxit del tot inesperat. A què es deu? Doncs a una bona història.

Batman sempre m’ha semblat que tenia un “no sé què” de dretes, mentre que a Superman sempre l’he trobat més paternalista i d’esquerres. Suposo que, en aquest sentit, té molt a veure el fet que els enemics del Cavaller Obscur acostumen a ser criminals de poca volada o, directament, marginats socials, mentre que l’home d’acer s’enfronta una i una altra vegada a Lex Luthor, un home ric de negocis. A més, en ser tan poderós, Superman acostuma a agafar un rol molt més proteccionista. El còmic Injustice porta fins a l’últim extrem aquesta faceta del famós superheroi.

Després que el Joker provoqui la mort de tots els ciutadans de Metròpolis, inclosos la dona de Superman i el seu futur fill, l’últim fill de Krypton decideix començar una campanya contundent per protegir a la humanitat d’ella mateixa, el que el conduirà per un camí de perversió moral. Batman, per la seva banda, organitzarà la resistència contra el nou règim implantat per l’home d’acer. Aquesta és la premissa de la qual parteix Injustice, un còmic replet d’acció i de lluites.

La història no és profunda ni sofisticada, però està narrada amb audàcia i un gran respecte pels seus personatges, de manera que qualsevol aficionat als còmics de DC la pot gaudir. Va de menys a més. De fet, durant els seus primers números hi ha certs detalls que grinyolen, però a mesura que avança la trama, Tom Taynor, el guionista, els va polint. Funcionen molt bé els números auto-conclusius i, destacar, en aquest sentit, el número cinc dedicat a Flash, on podem veure els dubtes del velocista escarlata davant les últimes accions de Superman i la Lliga de la Justícia. En definitiva, Injustice és un passatemps bastant ben construït on les lluites i els diàlegs memorables es van alternant mentre assistim al personal descens als inferns de Superman.

Preacher (1995-2000)

Som als anys 90. Les llibreries semblen tenir una varietat infinita de còmics com mai havia passat anteriorment i com mai tornaria a passar. Es tracta d’historietes violentes amb herois híper-musculats de narratives tant impactants com buides. És l’època on els dibuixants tallen el bacallà i qualsevol còmic té una portada múltiple o amb efectes especials. Dins d’aquest mercat tan sobresaturat, hi trobem Vertigo, un segell de l’editorial DC que es diferencia de la resta per apostar per un còmic més adult. D’aquest segell s’han fet populars obres com La cosa del pantano i Doom Patrol, per exemple, i ara els meus ulls es fixen en Preacher, una sèrie de la qual he sentit a parlar però que mai li he prestat suficient atenció. Els guions, brutals i passats de voltes, són de l’irlandès Garth Ennis. Els dibuixos, lleigs i foscos, són d’un tal Steve Dillon. La història gira al voltant d’un predicador que, literalment, busca a Déu, acompanyat per una assassina a sou i un vampir. Em compro un parell de números però no acabo de connectar amb la història, així que no segueixo la col·lecció, tot i que el còmic aviat es torna una obra de culte.

Any 2016, benvinguts a l’època daurada de les series de televisió. Anys enrere teníem a Los Soprano i Lost, però actualment les televisions semblen tenir una varietat infinita de sèries. En aquest context, cada dilluns quedem a casa d’uns amics per sopar i mirar un parell de capítols. Joc de trons, Black Mirror i Shield són ficcions televisives que he seguit com a convidat al seu sofà, però la llista és molt llarga. Un detall més; fa anys també semblava impossible que una sèrie es basés en un còmic, però avui en dia és una cosa bastant normalitzada: Jessica Jones, Daredevil, Powers... Totes amb diferents resultats. Parlem amb els amfitrions de veure Preacher, la sèrie de l’AMC que adapta el còmic de Vertigo, i ens posem mans a l’obra. Humor negre, violència i una concepció molt profana del cel, caracteritzen una sèrie entretinguda i amb carisma, però que, un cop finalitzada la seva primera temporada, dóna la sensació de no haver posat tota la carn a la graella. Amb tot, la sèrie es pren el seu temps i té aquest ritme lent i profund tan comú actualment a la tele i que tant m’agrada.

Poc després d’acabar la temporada, en Marc, un dels meus amfitrions, apareix amb tres recopilatoris del còmic, sembla que ha arribat el moment de donar-li una segona oportunitat a la historieta original. Tenint com a referent la sèrie, el còmic en principi decep. És molt més directe i pueril, i en deu pàgines t’explica el que a la tele dura tota una temporada. Clar, és un còmic dels 90, i als anys 90 els còmics es feien així. Ara estem acostumats a un altre tipus de narrativa, molt més mesurada i equilibrada. M’acabo el primer recopilatori sense saber si seguiré, però en Marc insisteix i jo sóc dèbil, així que segueixo. El còmic avança com una locomotora presentant-te a personatges decadents i depravats. És amoral, exagerat i cru, però, d’alguna manera, t’acabes enganxant. Té coses del western i del terror, surt en John Wayne i un assassí en sèrie, i un Déu totalment híper-musculat. I orgies, i gent amb malformacions i coses encara més rares. No tot m’agrada, però l’acció és frenètica i la història, una gamberrada.

22 d’octubre. Es publica a Twitter la mort del dibuixant Steve Dillon. La seva mort m’enganxa en mig de la lectura de Preacher i això fa que la notícia tingui un caire més proper. Només tenia 53 anys.

7 Soldados de la Victoria (2006)

Com l’economia estreny, selecciono molt els còmics que em compro i un dels autors al que intento seguir la pista és Grant Morrison, un guionista escocès molt aficionat a no utilitzar una narrativa lineal i a incloure psicodèlia i metaficció en les seves obres. El còmic All-Star Superman i el llibre Supergods, per exemple, són dues propostes seves que m’encanten, tot i que probablement són recomanacions que tan sols faria a lectors habituals de còmics de superherois.

Aquesta aventura és tota una filigrana editorial, ja que encara que la sèrie funcioni en conjunt, està composada per set miniseries que també es poden llegir per separat. La història presenta l’amenaça dels Sheeda, una espècie de fades vikingues que es dediquen a saquejar civilitzacions que es troben en el cim del seu progrés, per tal d’apoderar-se de la seva tecnologia, màgia i essència. Anteriorment ja havien saquejat a la humanitat en l’època de Camelot i ara els hi toca al s. XXI. Per altra banda, una antiga profecia adverteix que un grup de set soldats posarà fi a aquesta raça de vampirs tecnològics, així que els Sheeda fa mil·lennis que acaben amb grups d’herois formats per aquest nombre de membres. És per això que els protagonistes han de salvar el món sense trobar-se entre ells.

Un cavaller, un escapista, un bruixot, un reporter, un monstre, una supervivent i una maga són els components d’aquest peculiar grup, i, a més, cadascun d’ells està dibuixat per un autor diferent, el que ajuda a composar una obra d’una estètica molt polièdrica. La història està plena d’èpica i d’elements postmoderns que donen una perspectiva adulta al món dels superherois. En aquest sentit, es pot parlar de teràpies de grup per a superherois o de pornografia súper-heroica, entre d’altres, elements que connecten amb la societat en què vivim i que desmitifiquen els personatges principals.

Tot i el rocambolesc de la proposta, l’obra és lleugera i es llegeix amb rapidesa, però és prou detallista perquè se t’escapin coses que puguis gaudir durant una segona lectura. Amb tot, el format, una de les seves principals curiositats i virtuts, impossibilita anar a fons amb l’acció i es percep una certa falta de profunditat en la història, de manera que el clímax final se’n ressent i el conjunt dóna una sensació irregular.