Habibi (2011)

Set anys de la seva vida va dedicar Craig Thompson a l’elaboració de Habibi, i això es nota, ja que ens trobem amb una obra titànica, no només per les seves més de sis-centes pàgines, sinó també pel gran esforç de documentació que representa i per la seva increïble qualitat, tant en l’àmbit gràfic com literari. La història de Dodola i Zam, dos éssers predestinats a l’esclavatge, està retratada amb un rigorós blanc i negre que enlluerna, i és que encara no m’acostumo al virtuosisme visual d’aquest autor i cada obra seva la gaudeixo com una autèntica fita en aquest apartat. Rius de tinta, de vegades orgànica, sempre estilitzada, s’han utilitzat per desenvolupar un còmic ple de misticisme, on s’integra l’escriptura i els motius aràbics a una història tant rodona com universal.

Entre l’atemporalitat i l’actualitat, entre el to personal i l’al·legoria, entre la crueltat i l’esperança, entre el sagrat i el profà... Habibi se situa a mig camí de conceptes en un principi antagònics, trobant un punt d’equilibri que la converteix en una obra excepcional, contenint en la seva narració tant la poesia com l’absurd inherents a la naturalesa humana. Violacions, assassinats, fam i pobresa, formen part del viatge físic i espiritual dels dos protagonistes, mentre assistim a la seva història d’amor, en el que ve a ser una relació sentimental completament atípica, però sempre humana i commovedora. 

Mentre retrata una societat corrompuda i tòxica, Thompson es qüestiona sobre l’art d’explicar històries i la força de les paraules, autèntics “significants flotants” del relat. La mística dels mots, el seu poder de suggestió i la qualitat ascètica dels grafismes, sobrevolen cada racó de la narració, fent tota una jugada de metallenguatge. El culte que rendeix la religió musulmana a les paraules i les representacions abstractes, i el seu rebuig per les figuracions, són elements que fan que el mateix autor, d’educació marcadament religiosa, es qüestioni de manera implícita sobre el seu paper com artista. Habibi funciona d’aquesta manera a escala autoreflexiva, però també se’n pot extreure una interpretació política o ecològica, per exemple, i és que estic parlant d’una obra tan oberta i polièdrica, que probablement amb una segona lectura encara eludirà molts dels seus matisos.

Almóndigas del espacio (2015)

Craig Thompson, l’autor de Blankets, canvia radicalment de registre en aquesta aventura espacial que ve a ser una reinterpretació en clau futurista de la nostra societat actual. Tot i tenir un fort sentit crític i reflexiu, el to amable del còmic busca fer-se accessible al públic familiar, etiqueta amb la qual un servidor no acaba de sentir-se del tot còmode. L’obra crea un escenari complex i interessant, amb personatges imperfectes i motivacions egoistes, on l’ambientació reprodueix un sistema classista que tots podem reconèixer. Amb tot, la lectura és més atractiva en el seu plantejament que en la seva resolució, ja que l’acció busca un final feliç i naïf que no acaba de quallar del tot amb la resta del relat.

L’apartat gràfic és de la qualitat a què ja ens té acostumats Thompson: excel·lent no, el següent. El seu virtuosisme amb els pinzells enlluernaria al més exigent dels lectors; les textures, el disseny de personatges, la planificació de les pàgines i el detallisme dels fons, desborden imaginació i talent en un còmic que és un autèntic plaer per la vista. A l’hora de representar els diferents éssers que pul·lulen per aquest sector del cosmos, Thompson dóna curs a un estil visual que sovint està molt vinculat amb el cartoon, cosa que havia quedat simplement latent en altres obres seves. Figures gelatinoses, caps enormes, ulls bulbosos i cossos menuts o gegantins, es passegen per naus espacials derruïdes i oxidades, impecablement envernissades pels meravellosos colors pop de Dave Stewart.

Violet és la protagonista d'aquesta space opera, una nena que s’embarca a través de l’espai en la recerca del seu pare desaparegut, acompanyada d’Elliot i Zaqueo, dos personatges bastant inadaptats. El còmic ens convida a fer una lectura psicològica d’aquest peculiar trio: Elliot és un pollet que representa la sensibilitat i la intel·ligència de la pròpia nena, mentre que Zaqueo personifica la seva força i audàcia. Així que, llegit en termes freudians, podríem senyalar que Violet és el jo, Elliot és el superjò i Zaqueo és l’allò, de manera que el periple de Violet no és tan sols un trajecte per l’espai exterior, sinó que també es pot entendre com un viatge d’autoconeixement per l’espai interior. El còmic tracta temes com el medi ambient i la lluita de classes, però el conflicte subjacent en tot el relat són les relacions familiars. L’actual model familiar i la seva difícil compaginació amb la vida laboral són conceptes que planegen per cada capítol. L’obra és, sens dubte, bella i entretinguda, però podria haver estat molt més.

Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?

Bocamolls (I)

"Si Dios pudiera perdonarme por todas las veces que he imaginado a gente comiéndose sus propios excrementos."

"¡Apártate HE-MAN, Jesús es el VERDADERO Master del Universo!"

"La gente mayor era un especie tan estraña-sobretodo los del INSTI... Con su CARNE rara, moviéndose pesadamente, su olor corporal y bocas pestilentes, su ACNÉ putrefacto, los primeros brotes de vello, y órganos sexuales hinchados."

"Mi hermano fue a Bellas Artes, y le hicieron dibujar "a partir de la vida real", ya sabe. Sí, ya sabe, tuvo que dibujar a GENTE, pero... esto... sin la ropa puesta. Fue como lanzarse directamente a los brazos de la TENTACIÓN. Enseguida, no tuvo suficiente con la gente DESNUDA, así que se hizo adicto a la PORNOGRAFÍA... Y entonces, eso tampoco fue suficiente... lo que le llevó...Lo que le llevó al siguiente pasó lógico. LA HOMOSEXUALIDAD."

"Qué satisfacción produce dejar una marca en una superfície en blanco. El dibujar un mapa de mis movimientos... sin que importe que no sea para siempre."

Llegit a Blankets de Craig Thompson.