Habibi (2011)

Set anys de la seva vida va dedicar Craig Thompson a l’elaboració de Habibi, i això es nota, ja que ens trobem amb una obra titànica, no només per les seves més de sis-centes pàgines, sinó també pel gran esforç de documentació que representa i per la seva increïble qualitat, tant en l’àmbit gràfic com literari. La història de Dodola i Zam, dos éssers predestinats a l’esclavatge, està retratada amb un rigorós blanc i negre que enlluerna, i és que encara no m’acostumo al virtuosisme visual d’aquest autor i cada obra seva la gaudeixo com una autèntica fita en aquest apartat. Rius de tinta, de vegades orgànica, sempre estilitzada, s’han utilitzat per desenvolupar un còmic ple de misticisme, on s’integra l’escriptura i els motius aràbics a una història tant rodona com universal.

Entre l’atemporalitat i l’actualitat, entre el to personal i l’al·legoria, entre la crueltat i l’esperança, entre el sagrat i el profà... Habibi se situa a mig camí de conceptes en un principi antagònics, trobant un punt d’equilibri que la converteix en una obra excepcional, contenint en la seva narració tant la poesia com l’absurd inherents a la naturalesa humana. Violacions, assassinats, fam i pobresa, formen part del viatge físic i espiritual dels dos protagonistes, mentre assistim a la seva història d’amor, en el que ve a ser una relació sentimental completament atípica, però sempre humana i commovedora. 

Mentre retrata una societat corrompuda i tòxica, Thompson es qüestiona sobre l’art d’explicar històries i la força de les paraules, autèntics “significants flotants” del relat. La mística dels mots, el seu poder de suggestió i la qualitat ascètica dels grafismes, sobrevolen cada racó de la narració, fent tota una jugada de metallenguatge. El culte que rendeix la religió musulmana a les paraules i les representacions abstractes, i el seu rebuig per les figuracions, són elements que fan que el mateix autor, d’educació marcadament religiosa, es qüestioni de manera implícita sobre el seu paper com artista. Habibi funciona d’aquesta manera a escala autoreflexiva, però també se’n pot extreure una interpretació política o ecològica, per exemple, i és que estic parlant d’una obra tan oberta i polièdrica, que probablement amb una segona lectura encara eludirà molts dels seus matisos.

Todos los fuegos el fuego (1966)

La imaginació i la fantasia juguen un paper important en molts dels contes de Julio Cortázar, alguns comencen amb una certa quotidianitat per després tornar-se bastant estranys. En aquest sentit, el conte més fantasiós d’aquest llibre és Instrucciones para John Howell, un relat angoixant on no saps ben bé què està passant i que pot no ser plat de bon gust per a tothom, però que a mi m’ha encantat. La història incomoda però enganxa, encara que estigui mancada d’una explicació racional. Contes com el de La señorita Cora i Todos los fuegos el fuego, en canvi, tenen un aire a jam session; diferents personatges expliquen el mateix i aquesta repetició crea un ritme, una musicalitat. El plantejament de La señorita Cora és, sobretot, un exercici estilístic. La salud de los enfermos té un dels finals més commovedors del llibre, La autopista del sur és una genial sàtira sobre el declivi de la nostra societat automobilística/industrial i La isla a mediodía sembla la típica història on al final el protagonista es desperta i tot ha estat un somni, però es tracta d’una cosa molt més misteriosa i enrevessada.

Cortázar és un autor singular, tenia problemes per publicar els seus contes sense que li posessin una gran quantitat de comes que, segons ell, trencaven el ritme i el sentit que ell havia trobat a la història. Aquest és un dels seus llibres de contes més famosos, una obra a mig camí entre la realitat i la fantasia que conté vuit meravellosos relats breus, tots ells amb una prosa tant directa com mutable, on el desconegut espera en els espais més comuns.