Habibi (2011)

Set anys de la seva vida va dedicar Craig Thompson a l’elaboració de Habibi, i això es nota, ja que ens trobem amb una obra titànica, no només per les seves més de sis-centes pàgines, sinó també pel gran esforç de documentació que representa i per la seva increïble qualitat, tant en l’àmbit gràfic com literari. La història de Dodola i Zam, dos éssers predestinats a l’esclavatge, està retratada amb un rigorós blanc i negre que enlluerna, i és que encara no m’acostumo al virtuosisme visual d’aquest autor i cada obra seva la gaudeixo com una autèntica fita en aquest apartat. Rius de tinta, de vegades orgànica, sempre estilitzada, s’han utilitzat per desenvolupar un còmic ple de misticisme, on s’integra l’escriptura i els motius aràbics a una història tant rodona com universal.

Entre l’atemporalitat i l’actualitat, entre el to personal i l’al·legoria, entre la crueltat i l’esperança, entre el sagrat i el profà... Habibi se situa a mig camí de conceptes en un principi antagònics, trobant un punt d’equilibri que la converteix en una obra excepcional, contenint en la seva narració tant la poesia com l’absurd inherents a la naturalesa humana. Violacions, assassinats, fam i pobresa, formen part del viatge físic i espiritual dels dos protagonistes, mentre assistim a la seva història d’amor, en el que ve a ser una relació sentimental completament atípica, però sempre humana i commovedora. 

Mentre retrata una societat corrompuda i tòxica, Thompson es qüestiona sobre l’art d’explicar històries i la força de les paraules, autèntics “significants flotants” del relat. La mística dels mots, el seu poder de suggestió i la qualitat ascètica dels grafismes, sobrevolen cada racó de la narració, fent tota una jugada de metallenguatge. El culte que rendeix la religió musulmana a les paraules i les representacions abstractes, i el seu rebuig per les figuracions, són elements que fan que el mateix autor, d’educació marcadament religiosa, es qüestioni de manera implícita sobre el seu paper com artista. Habibi funciona d’aquesta manera a escala autoreflexiva, però també se’n pot extreure una interpretació política o ecològica, per exemple, i és que estic parlant d’una obra tan oberta i polièdrica, que probablement amb una segona lectura encara eludirà molts dels seus matisos.

Shenzhen (2001)

Una de les anècdotes que explica Guy Delisle a Shenzhen, és que la forma d’utilitzar la línia clara dels dibuixants xinesos el va inspirar per desenvolupar un àlbum amb un estil gràfic molt deutor de l’art asiàtic, però que els editors no van recolzar aquest projecte, així que el va abandonar. El que sí que sembla que es va guanyar el favor dels editors, ja que va arribar a les nostres llibreries l’any 2006, és aquest Shenzhen, on l’autor ja comença a perfilar la fórmula que més tard definiria del tot amb Pyongyang. Els temes, aquí, bàsicament són els mateixos, però no estan tractats amb la mateixa profunditat, a Shenzhen sobretot es dóna cobertura a dos: la incomunicació i l’avorriment.

Durant un mes, Delisle exerceix de director d’animació en una empresa situada a Shenzhen, la ciutat xinesa. El còmic funciona com el seu diari personal d’aquesta època, on relata en primera persona el xoc cultural (ell és canadenc), els conseqüents malentesos, la solitud i diverses anècdotes surrealistes. Té quelcom de frívol dedicar una obra artística a l’avorriment, al tedi, a el fet banal i insignificant de la vida quotidiana. És molt com de classe alta o de mentalitat burgesa. Difícilment realitzaràs una obra molt transcendent basant-te en aquest tema. Bé, potser Oscar Wilde podria fer-ho, però Delisle mai ha estat un autor que enlluerni pels seus diàlegs o per la bellesa de la seva lírica, Delisle, simplement, té la virtut de mostrar-nos, de manera planera però precisa, el fet singular que, d’alguna manera, descriu tan bé el moment que estem vivint.

És cert que sovint ens quedem astorats per la raresa de les situacions que narren els seus còmics, però aquesta perplexitat és una característica molt comuna en l’home occidental. Shenzhen en realitat funciona com una apologia de l’individualisme davant de la globalització i el control social, una constatació dels errors i limitacions de les normes que hem establert pel nostre parc humà. Occident actualment està molt caracteritzat pel liberalisme i el multiculturalisme, i còmics com aquest posen de manifest la contradicció inherent que existeix dins la ideologia del multiculturalisme quan el subjecte viatja i va més enllà de la zona turística.

Novel·les gràfiques

Ahir, prenent una cervesa, parlava amb un amic sobre còmics. La conversa va sorgir a partir de les meves impressions sobre El árabe del futuro, l’última i impactant obra que he llegit. Després vam comentar d’altres còmics d’un caire similar i el meu amic va mencionar un de Joe Sacco que parla sobre Sarajevo. Em va explicar que li havia deixat anys enrere un col·lega perquè, cito textualment, “no entenia que algú com ell no llegís còmics”. Després va rectificar: “Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques”.

Sempre he odiat l’etiqueta “novel·la gràfica”, no puc evitar-ho. Què vol dir? Es refereix al format? És senyal de qualitat? Els adults no poden llegir cap altre tipus de còmic? A partir de quantes pàgines es pot considerar que és una novel·la gràfica? Intentant mantenir una visió global sobre el món del còmic, sé que a partir dels anys 80 es va començar a popularitzar un format que fins aleshores no havia tingut massa representació. Com a mínim en aquest país, ja que, Japó, per exemple, són figues d'un altre paner. Amb tot, sé que el sorgiment d’aquesta terminologia es deu més a motius sociològics que no pas a una altra cosa.

D’ençà que tinc consciència el còmic adult sempre ha existit, però anys enrere el novè art tenia l’estigma social de ser per nens o, si més no, de ser un art menor. Recordo haver de justificar les meves lectures, no com una cosa traumàtica o difícil, però sí com quelcom que em succeïa bastant sovint. Del que ja no guardo tan bon record és del meu pas per la universitat de Belles Arts durant la dècada dels anys 90. Allà, quan s’utilitzava el terme “còmic”, sempre es feia en to pejoratiu (“això és massa còmic!”). Però els temps han canviat i és possible que a la universitat ja no es faci aquest mal ús del terme, ara alguns còmics han guanyat premis literaris i periodístics, per exemple, i alguns professors fins i tot en llegeixen de còmics. Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques.

Alguns lectors han necessitat que s’eliminés l’estigma infantil per apropar-se a aquest art, i el mercat ha trobat la manera de fer-ho inventant-se una etiqueta que sona pretensiosa i culta, en un exercici d’afinament lingüístic que caracteritza molt la nostra època, plena de desacceleraments de l’economia, de pagaments en diferit i de les/els mestres. M’adono que aquesta estratègia ha ajudat a fer que sigui una fal·làcia el que el meu amic em comentava al principi; ja no hi ha un estil de persona que llegeix còmics, o, com a mínim, l’estil de persona que els llegeix, avui en dia, és molt ampli. La tàctica funciona i les bibliotecàries et recomanen novel·les gràfiques, però aquesta desafecció pel terme “còmic” tan sols fa que m’hi aferri més.

El árabe del futuro I-II (2015-16)

Treballo en el centre cívic de Pont Major que comparteix espai amb la biblioteca municipal. Allà, la Marta, una de les bibliotecàries que sent la mateixa dèria pels còmics que sento jo, em va recomanar El árabe del futuro, l’autobiografia de Riad Sattouf, un dels dibuixants de la revista humorística francesa Charlie Hebdo. Ara per ara, parlar d’aquest còmic és parlar d’una obra inconclusa, ja que de moment tan sols han estat publicats dos exemplars i tot indica que es tractarà d’una tetralogia. Jo no ho sabia, així que m’he quedat una mica decebut per no poder finalitzar un relat que em tenia completament atrapat.

La història gira al voltant de la infantesa del protagonista, una infantesa que es desenvolupa en tres espais: la França de Pompidou, la Líbia de Gadafi i la Síria de Hafez el Asad. Cap dels tres surt ben parat, però en aquests dos volums qui s’emporta la palma és Síria. Tant és així, que avui ha arribat a les meves mans un manifest per tal de pressionar a les institucions catalanes a acollir els refugiats de Síria i, tot i que la meva part humana ha acabat guanyant la partida i he signat, he estat dubtós a causa de la lectura. Sens dubte, el còmic m’ha fet sentir que ens havíem de protegir d’aquesta gent (“aquesta gent”, que malament sona). M’explico; els sirians apareixen aquí com una societat racista, violenta, cruel, integrista i masclista, així que he estat molt incòmode llegint totes les barbaritats que retrata el còmic.

Sattouf és fill de pare sirià i de mare francesa, i realitza una aproximació a la realitat musulmana d’aquest país similar a la que Marjane Satrapi va fer en el seu moment de l’Iran a Persèpolis, però amb una petita diferència: Sattouf manca de la sensibilitat i lírica que té la historietista iraní, de manera que l’acció se’ns presenta aquí d’una manera molt més crua i impersonal. El dibuix és simpàtic, amb molts personatges de línia arrodonida i nassos prominents, però l’acció no, tot el contrari. Nens torturant un gos fins a la mort i maltractaments continuats a l’escola, són algunes de les escenes que serveixen per retratar un país que sembla víctima de l’esquizofrènia. El petit Riad té la idiosincràsia de tenir el cabell ros com la seva mare, i aquest fet tan atzarós és l’excusa perquè contínuament sigui víctima d’atacs físics i amenaces de mort, fins i tot per gent de la seva pròpia família. La societat que descriu el còmic és profundament antisemita, de manera que sovint li diuen “jueu” com un insult (“te mataré perro judío”).

Un còmic com aquest posa de manifest la crueltat infantil i et fa valorar més que mai la importància de l’educació. En aquest sentit, els professors sirians que apareixen en la història són gent sàdica i esquizofrènica. Inevitablement he estat recordant capítols del meu passat on coneguts meus, o jo mateix, de petits deixàvem anar la nostra crueltat i m’he estat plantejant si a Espanya, en els llocs més rurals i apartats, es podien donar situacions com les que surten al còmic. M’agradaria pensar que no, però segurament algunes sí, tot i que considero que no de la magnitud que descriu l’obra. No en els termes que relata Sattouf. Hi va haver un temps que a Catalunya també hi vivia gent brutal i plena d’odi, la democràcia, la cultura i l’educació ens van fer sortir d’aquell forat.

Almóndigas del espacio (2015)

Craig Thompson, l’autor de Blankets, canvia radicalment de registre en aquesta aventura espacial que ve a ser una reinterpretació en clau futurista de la nostra societat actual. Tot i tenir un fort sentit crític i reflexiu, el to amable del còmic busca fer-se accessible al públic familiar, etiqueta amb la qual un servidor no acaba de sentir-se del tot còmode. L’obra crea un escenari complex i interessant, amb personatges imperfectes i motivacions egoistes, on l’ambientació reprodueix un sistema classista que tots podem reconèixer. Amb tot, la lectura és més atractiva en el seu plantejament que en la seva resolució, ja que l’acció busca un final feliç i naïf que no acaba de quallar del tot amb la resta del relat.

L’apartat gràfic és de la qualitat a què ja ens té acostumats Thompson: excel·lent no, el següent. El seu virtuosisme amb els pinzells enlluernaria al més exigent dels lectors; les textures, el disseny de personatges, la planificació de les pàgines i el detallisme dels fons, desborden imaginació i talent en un còmic que és un autèntic plaer per la vista. A l’hora de representar els diferents éssers que pul·lulen per aquest sector del cosmos, Thompson dóna curs a un estil visual que sovint està molt vinculat amb el cartoon, cosa que havia quedat simplement latent en altres obres seves. Figures gelatinoses, caps enormes, ulls bulbosos i cossos menuts o gegantins, es passegen per naus espacials derruïdes i oxidades, impecablement envernissades pels meravellosos colors pop de Dave Stewart.

Violet és la protagonista d'aquesta space opera, una nena que s’embarca a través de l’espai en la recerca del seu pare desaparegut, acompanyada d’Elliot i Zaqueo, dos personatges bastant inadaptats. El còmic ens convida a fer una lectura psicològica d’aquest peculiar trio: Elliot és un pollet que representa la sensibilitat i la intel·ligència de la pròpia nena, mentre que Zaqueo personifica la seva força i audàcia. Així que, llegit en termes freudians, podríem senyalar que Violet és el jo, Elliot és el superjò i Zaqueo és l’allò, de manera que el periple de Violet no és tan sols un trajecte per l’espai exterior, sinó que també es pot entendre com un viatge d’autoconeixement per l’espai interior. El còmic tracta temes com el medi ambient i la lluita de classes, però el conflicte subjacent en tot el relat són les relacions familiars. L’actual model familiar i la seva difícil compaginació amb la vida laboral són conceptes que planegen per cada capítol. L’obra és, sens dubte, bella i entretinguda, però podria haver estat molt més.

MAUS: Relato de un superviviente (1991)

MAUS és l’únic còmic que ha guanyat un premi Pulitzer. Això, com a presentació, no està gens malament. Aquesta és una de les seves principals virtuts, que ha transcendit els paràmetres que habitualment se li atribueixen a un còmic i, a més, que ho va fer a principis dels anys 90. Dic això perquè se’ns dubte va assentar càtedra i avui en dia no s’entendrien Pyonyang, Blankets o Persèpolis, per exemple, sense el seu referent. Aquest tipus de relat en primera persona que, simultàniament, descriu un període històric o una societat concretes, mitjançant un tipus d’escriptura molt honesta, es va popularitzar amb MAUS, de manera que va portar el novè art a un altre nivell. MAUS és el Ciutadà Kane del còmic. És Twin Peaks i Pina Bausch. Tant és així que l’obra abasta un ventall molt ampli de lectors, fet que el defineix com un còmic molt recomanable. Ras i curt: no necessites ser un lector habitual d’historietes per apreciar la seva genialitat, tan sols voler llegir una bona història.

MAUS és el relat d’un jueu supervivent a l’Holocaust nazi, tot i que més d’una vegada es posa en dubte si l’adjectiu “supervivent” és o no adequat. La Segona Guerra Mundial es presenta aquí lluny de les situacions polítiques internacionals. No apareixen Hitler, Goebbels o Churchill, per exemple, tan sols soldats i ciutadans a peu de carrer. És la història tal com la va viure un jueu polonès (Vladek, el pare de l’autor), en mig del context bèl·lic i antisemita de l’època. El protagonista se’ns presenta com algú amb una gran quantitat de recursos i habilitats (sap tres idiomes i és destre amb les eines), el que l’ajuda a superar diverses dificultats que se li plantegen. Tot i així, en cada pàgina la mort resulta capriciosa i aleatòria, quedant clar que la seva supervivència no hagués estat possible sense el factor sort. De la descripció que se’n fa de l’Holocaust i Auschwitz, el que resulta més inimaginable és veure com els nazis adapten el fordisme a la mort. Utilitzar el sistema de producció en cadena i d’abaratiment de costos per coordinar i ser eficient en un genocidi, és d’una deshumanització atroç que costa de digerir.

La història va intercalant la Polònia dels anys 40 amb el Nova York dels anys 80, ja que també assistim a les converses entre pare i fill que va realitzar l’autor per tal de documentar-se. El retrat heroic del Vladek de la Segona Guerra Mundial es contraposa amb la visió del pare insofrible que esdevé en l’altra línia temporal. Art Spiegelman ens descriu un pare amb les corresponents llums i ombres, el dibuixant és conscient de la contradicció inherent que existeix en tractar el tema de l’antisemitisme mitjançant un personatge que sembla la típica caricatura del jueu garrepa i el còmic reflexiona sobre això, el còmic reflexiona constantment sobre ell mateix. L’autor posa a prova els límits d’aquest art mitjançant metallenguatge, trencant la quarta paret, afegint fotografies o, fins i tot, incloent-hi pàgines d’un còmic anterior. En aquest sentit, la sensació d’honestedat, llibertat i naturalitat és contínua.

Com si fos una faula, als jueus se’ls representa com a rates, als polonesos com a porcs i als alemanys com a gats, però la narració és d’un realisme brut que s’allunya dels fets meravellosos que normalment vinculem a aquest gènere. El dibuix senzill i funcional dels personatges potencia l’empatia i facilita que el lector s’identifiqui amb ells. Les relacions humanes, la crueltat i la lluita per la vida, són alguns dels temes que aborda un còmic, en definitiva, tant complet com fundacional.

Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?

Los Cabecicubos (1982)

Arran de les recents eleccions estatunidenques, no em pregunteu perquè, m’ha vingut de gust treure-li la pols a un dels millors còmics de l’editorial Bruguera: Los Cabecicubos. Aquesta enginyosa radiografia social és coneguda per ser probablement la millor historieta de SuperLópez, el famós personatge creat per Jan, dada que avui no posaré en dubte, sinó tot el contrari. Aquest còmic és una senzilla i divertida manera d’aproximar-se a una cosa molt complicada i gens divertida: els totalitarismes. I és en aquesta senzillesa, en aquesta manera tan planera de descriure una part tan fosca i desagradable de la nostra societat, on radica la genialitat d’aquesta obra mestra.

La història ens explica l’aparició d’una nova empresa, Gallinueva, fabricant d’uns innovadors ous quadrats, fet que, no se sap ben bé com, provocarà una epidèmia de gent amb el cap quadrat. La societat, sempre disposada a atacar a tot el que és diferent, primer els menysprearà, però després apareixerà un partit polític afí als ideals “quadrats”, que guanyarà les eleccions i imposarà la seva doctrina basada en el rebuig als caps “amorfes”. Anem per pams, la publicitat feixista (basada en símbols potents i proclames senzilles però efectives), el concepte de puresa racial o l’atac a les minories (en el nou règim la gent amb el cap rodó són aïllats i titllats de decadents), el relativisme moral, la política militarista i l’extremisme, són els elements bàsics amb què treballa Jan, tot això envernissat de la ironia i desmitificació que sovint caracteritzen a la seva obra.

Els símptomes de ser un cap quadrat són deformació cranial, idees fixes, ganes de manar i fòbia per les corbes, així que, per una banda tenim que allò que els defineix físicament també defineix el seu caràcter (a l’estil de la tècnica de Gianni Rodari coneguda com els “homes cosa”) i, per altra, que funcionen com una metàfora perfecta, o una espècie de manifestació literal, de la ideologia feixista, reelaborant el seu discurs de manera que sigui accessible a un ventall molt ampli de lectors.

El còmic, al mateix temps, també descriu perfectament el moment en què va ser creat: principis dels anys 80. De manera que, a través de diferents referents, una de les moltes lectures que se’n pot treure és una crítica a la transició espanyola, cosa que queda molt patent en el fet que membres destacats del Partit Quadrat, un cop finalitzada la seva aventura totalitària, continuen també com a polítics en restaurar-se la democràcia. En aquest sentit, l’autor feia el següent comentari en una entrevista del 2013:

"Los Cabecicubos me salió ante la preocupación que había por el "ruido de sables" en aquella época y que desembocó en el ridículo asunto de Tejero... Es fácil de sacar conclusiones. Era una critica a las ideas fijas de los militares de la época franquista. Gracias a Dios que eso ya se ha superado."

Sóc un gran fan de SuperLópez i, molt probablement, si la situació del còmic en aquest país estigués més normalitzada, aquesta historieta seria un recurs freqüent en educació, com els còmics de Tintín ho són en el nostre país veí.

Preacher (1995-2000)

Som als anys 90. Les llibreries semblen tenir una varietat infinita de còmics com mai havia passat anteriorment i com mai tornaria a passar. Es tracta d’historietes violentes amb herois híper-musculats de narratives tant impactants com buides. És l’època on els dibuixants tallen el bacallà i qualsevol còmic té una portada múltiple o amb efectes especials. Dins d’aquest mercat tan sobresaturat, hi trobem Vertigo, un segell de l’editorial DC que es diferencia de la resta per apostar per un còmic més adult. D’aquest segell s’han fet populars obres com La cosa del pantano i Doom Patrol, per exemple, i ara els meus ulls es fixen en Preacher, una sèrie de la qual he sentit a parlar però que mai li he prestat suficient atenció. Els guions, brutals i passats de voltes, són de l’irlandès Garth Ennis. Els dibuixos, lleigs i foscos, són d’un tal Steve Dillon. La història gira al voltant d’un predicador que, literalment, busca a Déu, acompanyat per una assassina a sou i un vampir. Em compro un parell de números però no acabo de connectar amb la història, així que no segueixo la col·lecció, tot i que el còmic aviat es torna una obra de culte.

Any 2016, benvinguts a l’època daurada de les series de televisió. Anys enrere teníem a Los Soprano i Lost, però actualment les televisions semblen tenir una varietat infinita de sèries. En aquest context, cada dilluns quedem a casa d’uns amics per sopar i mirar un parell de capítols. Joc de trons, Black Mirror i Shield són ficcions televisives que he seguit com a convidat al seu sofà, però la llista és molt llarga. Un detall més; fa anys també semblava impossible que una sèrie es basés en un còmic, però avui en dia és una cosa bastant normalitzada: Jessica Jones, Daredevil, Powers... Totes amb diferents resultats. Parlem amb els amfitrions de veure Preacher, la sèrie de l’AMC que adapta el còmic de Vertigo, i ens posem mans a l’obra. Humor negre, violència i una concepció molt profana del cel, caracteritzen una sèrie entretinguda i amb carisma, però que, un cop finalitzada la seva primera temporada, dóna la sensació de no haver posat tota la carn a la graella. Amb tot, la sèrie es pren el seu temps i té aquest ritme lent i profund tan comú actualment a la tele i que tant m’agrada.

Poc després d’acabar la temporada, en Marc, un dels meus amfitrions, apareix amb tres recopilatoris del còmic, sembla que ha arribat el moment de donar-li una segona oportunitat a la historieta original. Tenint com a referent la sèrie, el còmic en principi decep. És molt més directe i pueril, i en deu pàgines t’explica el que a la tele dura tota una temporada. Clar, és un còmic dels 90, i als anys 90 els còmics es feien així. Ara estem acostumats a un altre tipus de narrativa, molt més mesurada i equilibrada. M’acabo el primer recopilatori sense saber si seguiré, però en Marc insisteix i jo sóc dèbil, així que segueixo. El còmic avança com una locomotora presentant-te a personatges decadents i depravats. És amoral, exagerat i cru, però, d’alguna manera, t’acabes enganxant. Té coses del western i del terror, surt en John Wayne i un assassí en sèrie, i un Déu totalment híper-musculat. I orgies, i gent amb malformacions i coses encara més rares. No tot m’agrada, però l’acció és frenètica i la història, una gamberrada.

22 d’octubre. Es publica a Twitter la mort del dibuixant Steve Dillon. La seva mort m’enganxa en mig de la lectura de Preacher i això fa que la notícia tingui un caire més proper. Només tenia 53 anys.

Pyongyang (2003)

Pyongyang és un còmic sobre Corea del Nord creat per Guy Delisle. L'autor ens ensenya la capital d'un país poc conegut i són moltes les coses que ens criden l'atenció; com la necessitat d'anar sempre acompanyat (amb excepcions com les ONG), la manca d'electricitat, l'ajuda humanitària imprescindible per sobreviure i la figura dels voluntaris.

Dues frases del llibre podrien resumir les intencions de Delisle: "Pienso en decirle algo a nuestro guía, pero de qué serviría en un país donde no existe el sentido común" i "Se aprende más sobre el país estando en el exterior que en el interior". 

El protagonista de l’obra és el mateix autor, que al principi sembla perplex per tot el que l’envolta per finalment acabar enutjat, el seu contacte amb aquest país és a través de voluntaris, guies o traductors, que estan completament al servei del sistema. La història es pot veure com un documental sobre Corea del Nord i, referent a aquest tema, senyalar que és ben diferent la seva visió que la del documental que va fer en Mikimoto per TV3, per exemple, ja que, com es veu en el còmic, els periodistes tenen molt poca llibertat.

A més, el còmic és un mitjà molt directe, aquesta és una de les seves principals virtuts; l’estètica grisa ajuda a imaginar-se com és un país on tothom viu dubtant de l'altre. En aquest sentit, hi ha una imatge surrealista que sorprèn molt: la de la gent a les fosques dibuixada com ombres.

El relat ens mostra una realitat on no hi ha internet i la gent està vigilada constantment (com un Big Brother); i això fa que el còmic funcioni perfectament com a denúncia d’un país totalitari. Nosaltres ho connectem directament amb figures com les d’en Franco o Hitler, però encara sembla pitjor. Aquesta és una dictadura civilitzada on no hi ha resistència ni oci. En últim terme, l'únic gest de resistència que el protagonista es permet contra el sistema, és tirar avions de paper per una finestra.

Bocamolls (I)

"Si Dios pudiera perdonarme por todas las veces que he imaginado a gente comiéndose sus propios excrementos."

"¡Apártate HE-MAN, Jesús es el VERDADERO Master del Universo!"

"La gente mayor era un especie tan estraña-sobretodo los del INSTI... Con su CARNE rara, moviéndose pesadamente, su olor corporal y bocas pestilentes, su ACNÉ putrefacto, los primeros brotes de vello, y órganos sexuales hinchados."

"Mi hermano fue a Bellas Artes, y le hicieron dibujar "a partir de la vida real", ya sabe. Sí, ya sabe, tuvo que dibujar a GENTE, pero... esto... sin la ropa puesta. Fue como lanzarse directamente a los brazos de la TENTACIÓN. Enseguida, no tuvo suficiente con la gente DESNUDA, así que se hizo adicto a la PORNOGRAFÍA... Y entonces, eso tampoco fue suficiente... lo que le llevó...Lo que le llevó al siguiente pasó lógico. LA HOMOSEXUALIDAD."

"Qué satisfacción produce dejar una marca en una superfície en blanco. El dibujar un mapa de mis movimientos... sin que importe que no sea para siempre."

Llegit a Blankets de Craig Thompson.

Fresa y chocolate (2006)

Amb un dibuix tan senzill com expressiu, Fresa y chocolate és una narració àgil i fresca. De fet, que l’estil sigui tan senzill fa més digerible el contingut, ja que aquesta espontaneïtat i immediatesa de les il·lustracions dóna molta sensació de realisme i intimitat a l’obra d’Aurélia Aurita.

Costa decantar-se pel tema principal del relat; el sexe? L’amor? Per mi, probablement, l’enamorament. Tot i que el còmic és, sobretot, un model sincer i natural de parlar de sexe. La manera tan honesta de retratar la sexualitat és un dels seus punts forts, ja que en aquest sentit no conec cap altre model similar. El fet de ser una autora fa que s'escapi molt dels cànons de sexualitat als que estem acostumats. La forma ajuda a crear aquesta sensació de naturalitat, i, fins i tot, hi veig un punt d’ingenuïtat, per part de l’autora, a l’hora de representar la seva relació. Ella no es ven massa bé, en el que és un exercici de sinceritat admirable. Això sí, hi haurà qui no la trobi honesta, sinó exagerada i massa anal.

La història està plena d’escenes impactants; com quan, a falta de joguines sexuals, bones són fruites, o l’escena de l’eruga i el mirall, o la part de la xocolata, o el fist-fucking, o el mont Fukuyama... Són molts els moments que deixen petjada en la ment del lector, tan acostumats com estem a què el sexe sigui una cosa íntima o bruta, i el còmic és això: sexe, sexe tendre i despreocupat, sexe innocent i dur alhora, però també és amor, dependència, inseguretats i gelosia, elements que l’autora retrata amb molta ingenuïtat i sentit de l’humor.

GiroCòmic (2016)

Ahir divendres vam anar a la GiroCòmic, el saló del còmic de Girona. La primera impressió ja va ser dolenta; l’esdeveniment es porta a terme al palau firal, recinte el qual la meitat està dedicat a la GiroCòmic i l’altra meitat a una fira de patchwork. Curiós, si més no. Un cop a dins, veus que tan sols hi ha unes nou paradetes i que només la meitat són de còmics. A més, aquestes paradetes només tenen ninots i els còmics exposats al taulell, que són més aviat pocs. Així que no hi ha res de còmics antics, tan sols novetats o recopilatoris. De manera que, si visites la Llibreria 22 de Girona, tindràs més oferta a la teva disposició que la que sumen totes les paradetes del saló. Per començar, cal augmentar aquesta oferta i que llibreries de fora de Girona també s'apuntin al saló. 

Els altres estands són de roba, merchandising o La Patrulla Canina, per exemple. Jo entenc que hi hagi un estand de La Patrulla Canina, el saló també ha de buscar el seu públic familiar i obrir-se a les últimes tendències. De fet, no em molestaria si no fos perquè hi ha tan poques parades però, és que hi ha poquíssimes i una d’elles està dedicada a aquest engendro televisiu. Segons m'expliquen, al principi els organitzadors anaven molt perduts i la seva intenció era fer una fira de còmics encarada als nens (ploro), i d'aquí idees com les de La Patrulla Canina. Quan van contactar amb els llibreters va ser quan aquests els hi van insistir d'apostar també pel públic adult. Al final ni carn ni peix, s'hauran de definir en futures edicions si volen sobreviure.  

Les exposicions segueixen una moda que últimament s’està imposant als salons: la de no tenir originals, sinó reimpressions. Aquesta ja no és una crítica a la GiroCòmic, sinó també per extensió al Saló del còmic de Barcelona, per exemple. No posar originals és una manera d’infravalorar el novè art, no m’imagino anar al Prado a veure còpies. Qui paga per veure còpies? Ah, sí, aquest cap de setmana els gironins. 

Una d’aquestes exposicions està dedicada a l’Esteban Maroto, dibuixant madrileny conegut per les seves aportacions a sèries tan famoses com Creepy, Vampirella o Red Sonja, entre d’altres. Bé, l’exposició no està dedicada a ell, sinó a un còmic seu: Les llegendes de Sant Jordi. Deixant de banda l’interès i les qualitats que pugui tenir o no l’obra, el seu tema em fa sospitar que l'elecció no ha estat per motius estètics o artístics, sinó per raons nacionalistes. Sumant dos i dos, un pot pensar que a Girona, ara per ara, tan sols s’aposta pel còmic si es pot desconstruir en clau infantil i nacionalista.

Tot plegat dóna la sensació que els organitzadors no acaben de valorar els còmics de per si. De fet, la GiroCòmic no sembla que estigui pensada per a gent com jo, que senten aquest món pròxim, sinó només per a turistes que el visiten des de fora. Sé que és el primer any que es porta a terme aquest saló i, precisament per això, s’ha d’entendre que està en “fase beta”. Com és la primera edició es poden perdonar coses, si fos la desena seria imperdonable. El saló durarà un any més o trenta, dependrà de la paciència dels organitzadors. Jo espero que duri molts anys i que millori molt, ho necessita.

Persèpolis (2000-2003)

Amb un dibuix entenedor i gràfic, el còmic de Marjane Satrapi es caracteritza per l’absència de rectes i probablement quan més funciona és quan la protagonista és petita, ja que el dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració. També és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més dures (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren més sentit. La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. No m’ho havia plantejat mai, però això es pot deure al fet que no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia (no us ve de gust una Coca-cola?).

La família de la Marjane és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet que tinguin pasta. Els diners faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Es posa de manifest la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més “ximples” del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

La representació dels màrtirs que existeix al còmic m’obre un debat ideològic interessant: és més punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra o és igual de terrible quan es fa en nom de la llibertat? Sigui com sigui, tot conflicte armat és atroç per definició.

Persèpolis és, en definitiva, una commovedora, però no sentimental, forma d’acostar-se a la revolució islàmica, la cultura iraniana i la religió musulmana, un relat àgil que, amb molt de sentit de l’humor, posa de manifest les grans contradiccions humanes i, amb això, és molt difícil no connectar.

7 Soldados de la Victoria (2006)

Com l’economia estreny, selecciono molt els còmics que em compro i un dels autors al que intento seguir la pista és Grant Morrison, un guionista escocès molt aficionat a no utilitzar una narrativa lineal i a incloure psicodèlia i metaficció en les seves obres. El còmic All-Star Superman i el llibre Supergods, per exemple, són dues propostes seves que m’encanten, tot i que probablement són recomanacions que tan sols faria a lectors habituals de còmics de superherois.

Aquesta aventura és tota una filigrana editorial, ja que encara que la sèrie funcioni en conjunt, està composada per set miniseries que també es poden llegir per separat. La història presenta l’amenaça dels Sheeda, una espècie de fades vikingues que es dediquen a saquejar civilitzacions que es troben en el cim del seu progrés, per tal d’apoderar-se de la seva tecnologia, màgia i essència. Anteriorment ja havien saquejat a la humanitat en l’època de Camelot i ara els hi toca al s. XXI. Per altra banda, una antiga profecia adverteix que un grup de set soldats posarà fi a aquesta raça de vampirs tecnològics, així que els Sheeda fa mil·lennis que acaben amb grups d’herois formats per aquest nombre de membres. És per això que els protagonistes han de salvar el món sense trobar-se entre ells.

Un cavaller, un escapista, un bruixot, un reporter, un monstre, una supervivent i una maga són els components d’aquest peculiar grup, i, a més, cadascun d’ells està dibuixat per un autor diferent, el que ajuda a composar una obra d’una estètica molt polièdrica. La història està plena d’èpica i d’elements postmoderns que donen una perspectiva adulta al món dels superherois. En aquest sentit, es pot parlar de teràpies de grup per a superherois o de pornografia súper-heroica, entre d’altres, elements que connecten amb la societat en què vivim i que desmitifiquen els personatges principals.

Tot i el rocambolesc de la proposta, l’obra és lleugera i es llegeix amb rapidesa, però és prou detallista perquè se t’escapin coses que puguis gaudir durant una segona lectura. Amb tot, el format, una de les seves principals curiositats i virtuts, impossibilita anar a fons amb l’acció i es percep una certa falta de profunditat en la història, de manera que el clímax final se’n ressent i el conjunt dóna una sensació irregular.