Primera Biblioteca Altea

Vaig estar uns sis anys treballant en el Centre Obert de Calella, situat en una antiga fàbrica tèxtil que l’ajuntament havia adquirit. L’espai era prou gran per donar cabuda a diverses entitats (escola de música, grup de teatre, geganters, ràdio Calella...) i tenir encara moltes zones buides. Eren restes d’un passat industrial que ja no tornaria. Diverses aules i un parell de despatxos componien, bàsicament, el nostre espai de treball. Com sol passar en aquest tipus d’entitat, nombroses caixes plenes de llibres d’origen incert representaven el nostre fons bibliogràfic. Es tractava de donacions de particulars o de cessions d’altres organitzacions públiques, el que es tradueix en un guirigall enorme de publicacions obsoletes i llibres atrotinats. Arribat el moment, la coordinadora em va demanar si podia posar ordre i reduir el nostre fons a un parell d’estanteries útils, així que em vaig arremangar i submergir en aquelles caixes plenes de Barri Sèsams i llibres de “Los cinco”. En mig d’aquella batalla, vaig trobar un exemplar que realment em va enlluernar, es tractava d’un conte titulat SÓC UNA ROCA.

SÓC UNA ROCA és la història d’una massa mineral qualsevol explicada per ella mateixa. Una gran pedra, sotmesa durant centenars de milers d’anys a les forces dels elements i a la brutalitat d’alguns homes. La història comença a l’Era Mesozoica, amb un parell de Tiranosaures en un entorn ple de vegetació, però aparentment sec i càlid, i finalitza en la relativa tranquil·litat d’una plaça als anys 70, on se li atorga el lloc que es mereix a tan insígnia pedra. El conte té una narrativa efectista que juga amb com la roca percep el pas del temps, la seva presència és una de les poques constants en la història, ja que, pàgina rere pàgina, el paisatge, els animals i els éssers humans, es veuen influïts per les diferents etapes històriques, des d’abans de la prehistòria fins a l’actualitat. Les il·lustracions són excel·lents i a falta d’un adjectiu millor, les definirem com a hippies. El to psicodèlic, surrealista i pop de les imatges, són molt característics de l’època i vinculen l’art de Miguel Ángel Pacheco, l’autor tant del text com dels dibuixos, a l’estètica del Yellow Submarine de George Dunning.

Investigant una mica, vaig saber que el llibre formava part de la col·lecció PRIMERA BIBLIOTECA d’Edicions Altea, una sèrie de deu títols, inspirats en temes de la natura, que pretenia posar a l’abast dels infants el món que els envolta, mitjançant il·lustracions ben atractives i textos fàcils de comprendre. SÓC EL FOC, SÓC UNA GOTA o SÓC UN OCELL, per exemple, són d’altres títols de la col·lecció que es poden mencionar. Succeeix, però, que tan sols consten d’unes edicions publicades als anys 70 i que avui en dia són molt difícils d’aconseguir, ja que estan descatalogats.

Fa un parell de setmanes, visitant diverses pàgines de compra-venda a internet, vaig localitzar una oferta que venia el pac dels deu exemplars de la coneguda com a sèrie blanca de la biblioteca Altea, més un de la sèrie vermella, que ampliava l’àmbit d’interès de la sèrie original amb temes urbans (SÓC UN HOSPITAL, SÓC UNA ESTACIÓ, SÓC UNA BOTIGA...). Tan sols una cosa de l’oferta em tirava enrere: l’idioma, els contes eren en castellà. Al final va poder més la meva curiositat i interès sobre aquesta col·lecció i ahir em va arribar el paquet.

Els llibres, tot i compaginar diversos autors, a grans trets mantenen l’estètica psicodèlica. Hi ha il·lustradors tan interessants com Jose Ramon Sanchez, Manuel Boix o Miguel Calatayud, per exemple, que acompanyen perfectament les històries de caràcter ecològic que gairebé sempre signa el mateix Pacheco. Però també d’altres com el minimalista i precari Asun Balzola que no quallen dins la col·lecció. SOY UN PEZ sobresurt pel gran poder de les seves imatges i SOY EL AIRE per com de rodona, en tots els sentits, resulta la seva proposta. SOY UN NIÑO, en canvi, és un conte estrany que no acaba de trobar mai el to adequat.

La col·lecció, en definitiva, és una petita joia del nostre passat editorial que gira entorn de temes com el cicle vital i la degradació del medi, i que trenca una llança per recuperar la nostra connexió amb la natura, mitjançant estils visuals que avui en dia malauradament han caigut en desús, però que, tot i així, no han perdut ni un xic de la seva força original. Els contes, a més, tenen el valor afegit d’estar relatats en primera persona per diferents elements naturals, de manera que la proposta està investida d’un sentit global que la fa del tot singular.

Mirlitonnades (1978)

M’estic llegint Guía perversa del viajero en el tiempo, un llibre del qual més endavant en parlaré en profunditat. En un dels seus capítols es menciona que, durant la segona temporada de la sèrie original d’Star Trek, apareix una raça extraterrestre amb un estil de vida similar al del Chicago dels anys 20, de manera que es comporten com a gàngsters, portant pistoles i metralletes. Més tard es desvela el misteri d’aquesta coincidència, la seva cultura es basa en l’únic llibre que va deixar en el planeta una expedició anterior: un estudi sobre bandes mafioses terrestres.

A partir d’aquesta anècdota el llibre ens proposa un joc semblant, amb alguna diferència, al que exposo a continuació: si avui destruïssin tots els llibres del món i únicament quedés intacte la teva lectura preferida, quin tipus de civilització sorgiria d’allà?

Cadascú pot fer el seu propi experiment mental davant d’aquesta premissa, però en el meu cas els supervivents d’aquest desastre prendrien com a llibre sagrat Quiebros y poemas (Mirlitonnades), títol que forma part de l’obra poètica de Samuel Beckett. Si bé una traducció més literal del títol vindria a ser “versos fluixos” o “versos dolents”.

Si prenguéssim aquest Quiebros y poemas com la “Bíblia” d’una nova civilització futura, aquesta patiria d’una terrible angoixa existencial. La seva pessimista filosofia sobre la vida tindria molts punts en comú amb el primer acudit que explica Woody Allen en el monòleg inicial d’Annie Hall, on s’exposa que la vida està plena de soledat, tristesa i patiment i, a més, s’acaba massa ràpid. Seria una societat molt individualista i amb una total manca de fe en el llenguatge i en la capacitat de comunicació humana. Els seus membres, víctimes d’una gran inseguretat, es limitarien a quequejar i a repetir reiteradament les mateixes paraules fins que perdessin el seu valor. Més que veu, tindrien una no-veu. Serien una comunitat nòmada, que aniria d’un costat a l’altre del planeta sense motiu aparent, com a refugiats no d’una guerra, sinó de la catàstrofe existencial. Pobre en les seves possessions i en la seva cultura, sense gairebé tradició ni memòria i carent d'historicitat pròpia. Seria una civilització de mínims, per no dir minimalista, sense Déu, sense lleis i sense sentit. Una humanitat, en definitiva, reduïda a la seva mínima expressió.