Poesia barata

Vaig descobrir Bukowski a través d’una col·lecció barata de poesia que va arribar a les llibreries a finals dels anys 90. Jo portava el cabell llarg, vestia de negre i fumava de manera afectada, tenia 20 anys i l’hàbit de visitar llibreries i deixar les meves empremtes dactilars sobre totes les novetats.

El volum número tres de la col·lecció “Mitos poesía”, de l’editorial Mondadori, era un llibre petit que amb prou feines feia 16 centímetres. El nom de l’autor, Bukowski, estava escrit tres vegades en majúscules, amb una tipografia que imitava lleugerament l’escriptura característica d’una màquina d’escriure. El fons de la portada era negra, setinat i amb el preu estampat sobre un relleu daurat. Tot molt kitsch i pretensiós, com es pot veure. Les pàgines, que no arribaven a 100, no estaven gaire ben maquetades i semblaven descolorides ja des del primer dia. El conjunt, en si, desprenia una aroma a ranci. A utilitza’m i llança’m. A Antonio Salieri. El preu de tan digne exemplar era de 350 pessetes. Com es tractava d’una poesia ràpida i directa, em vaig llegir els primers paràgrafs a la llibreria i els últims pel carrer, just abans d’arribar a casa.

Aquell petit exemplar, lleig i maldestre, em va obrir un món nou. D’alguna manera expulsava a la poesia d’aquest paradís de seda i tulipes on tradicionalment l’havia situada, per portar-la a espais molt més terrenals i profans. Ras i curt; era una poesia lírica on no es feia l’amor, es follava, plena de sentiments baixos, d’impulsos viscerals i d’un indescriptible amor per la literatura. L’escriptura de Bukowski va ser com un cop de puny al ben mig de la cara. Masculina, bruta i directa com un boxejador, transpirava a cada pàgina i no tenia res de cautelosa, era pura actitud.

Després vingueren més poemes seus, i contes i novel·les, i també d’altres autors i col·leccions. M’encanta, per exemple, Fonollosa escrivint sobre el fracàs, el seu, el meu, el de tots. Els poemes carregats de nitrat de cel·lulosa de Pere Gimferrer, la feminitat radical i combativa de Míriam Reyes i, sobretot, l’existencialisme angoixant de Samuel Beckett. Tot i que semblaven tenir l’obsolescència programada, encara atresoro tots els exemplars d’aquella col·lecció de Mondadori. Sens dubte tinc llibres més macos i més ben editats, però pocs tenen tanta habilitat per haver estat en el lloc correcte, en el moment adequat, ara fa gairebé vint anys.

Bocamolls (II)

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
 li dic queda’t aquí dins, no
permetré que ningú
et vegi.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però jo li tiro whisky damunt i m’empasso
el fum dels cigarrets,
i les putes i els cambrers
i els dependents d’ultramarins
mai s’adonen
que està aquí dins.

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí a baix,
és que vols
buscar-me problemes?
és que vols
les meves obres?
és que vols que s’enfonsin les vendes dels meus llibres
a Europa?

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc massa llest,
només el deixo sortir
de vegades a la nit
quan tothom dorm.
Li dic
ja sé que estàs aquí,
no et posis trist.

Després el torno a ficar,
i ell canta una miqueta
aquí dins, no l’he deixat
morir del tot
i dormim junts
així
amb el nostre
pacte secret
i és tan tendre com
per fer plorar
a un home, però jo no
ploro,
plores tu?

Llegit a Poemas de la última noche en la tierra de Charles Bukowski.

Mirlitonnades (1978)

M’estic llegint Guía perversa del viajero en el tiempo, un llibre del qual més endavant en parlaré en profunditat. En un dels seus capítols es menciona que, durant la segona temporada de la sèrie original d’Star Trek, apareix una raça extraterrestre amb un estil de vida similar al del Chicago dels anys 20, de manera que es comporten com a gàngsters, portant pistoles i metralletes. Més tard es desvela el misteri d’aquesta coincidència, la seva cultura es basa en l’únic llibre que va deixar en el planeta una expedició anterior: un estudi sobre bandes mafioses terrestres.

A partir d’aquesta anècdota el llibre ens proposa un joc semblant, amb alguna diferència, al que exposo a continuació: si avui destruïssin tots els llibres del món i únicament quedés intacte la teva lectura preferida, quin tipus de civilització sorgiria d’allà?

Cadascú pot fer el seu propi experiment mental davant d’aquesta premissa, però en el meu cas els supervivents d’aquest desastre prendrien com a llibre sagrat Quiebros y poemas (Mirlitonnades), títol que forma part de l’obra poètica de Samuel Beckett. Si bé una traducció més literal del títol vindria a ser “versos fluixos” o “versos dolents”.

Si prenguéssim aquest Quiebros y poemas com la “Bíblia” d’una nova civilització futura, aquesta patiria d’una terrible angoixa existencial. La seva pessimista filosofia sobre la vida tindria molts punts en comú amb el primer acudit que explica Woody Allen en el monòleg inicial d’Annie Hall, on s’exposa que la vida està plena de soledat, tristesa i patiment i, a més, s’acaba massa ràpid. Seria una societat molt individualista i amb una total manca de fe en el llenguatge i en la capacitat de comunicació humana. Els seus membres, víctimes d’una gran inseguretat, es limitarien a quequejar i a repetir reiteradament les mateixes paraules fins que perdessin el seu valor. Més que veu, tindrien una no-veu. Serien una comunitat nòmada, que aniria d’un costat a l’altre del planeta sense motiu aparent, com a refugiats no d’una guerra, sinó de la catàstrofe existencial. Pobre en les seves possessions i en la seva cultura, sense gairebé tradició ni memòria i carent d'historicitat pròpia. Seria una civilització de mínims, per no dir minimalista, sense Déu, sense lleis i sense sentit. Una humanitat, en definitiva, reduïda a la seva mínima expressió.