Shenzhen (2001)

Una de les anècdotes que explica Guy Delisle a Shenzhen, és que la forma d’utilitzar la línia clara dels dibuixants xinesos el va inspirar per desenvolupar un àlbum amb un estil gràfic molt deutor de l’art asiàtic, però que els editors no van recolzar aquest projecte, així que el va abandonar. El que sí que sembla que es va guanyar el favor dels editors, ja que va arribar a les nostres llibreries l’any 2006, és aquest Shenzhen, on l’autor ja comença a perfilar la fórmula que més tard definiria del tot amb Pyongyang. Els temes, aquí, bàsicament són els mateixos, però no estan tractats amb la mateixa profunditat, a Shenzhen sobretot es dóna cobertura a dos: la incomunicació i l’avorriment.

Durant un mes, Delisle exerceix de director d’animació en una empresa situada a Shenzhen, la ciutat xinesa. El còmic funciona com el seu diari personal d’aquesta època, on relata en primera persona el xoc cultural (ell és canadenc), els conseqüents malentesos, la solitud i diverses anècdotes surrealistes. Té quelcom de frívol dedicar una obra artística a l’avorriment, al tedi, a el fet banal i insignificant de la vida quotidiana. És molt com de classe alta o de mentalitat burgesa. Difícilment realitzaràs una obra molt transcendent basant-te en aquest tema. Bé, potser Oscar Wilde podria fer-ho, però Delisle mai ha estat un autor que enlluerni pels seus diàlegs o per la bellesa de la seva lírica, Delisle, simplement, té la virtut de mostrar-nos, de manera planera però precisa, el fet singular que, d’alguna manera, descriu tan bé el moment que estem vivint.

És cert que sovint ens quedem astorats per la raresa de les situacions que narren els seus còmics, però aquesta perplexitat és una característica molt comuna en l’home occidental. Shenzhen en realitat funciona com una apologia de l’individualisme davant de la globalització i el control social, una constatació dels errors i limitacions de les normes que hem establert pel nostre parc humà. Occident actualment està molt caracteritzat pel liberalisme i el multiculturalisme, i còmics com aquest posen de manifest la contradicció inherent que existeix dins la ideologia del multiculturalisme quan el subjecte viatja i va més enllà de la zona turística.

El árabe del futuro I-II (2015-16)

Treballo en el centre cívic de Pont Major que comparteix espai amb la biblioteca municipal. Allà, la Marta, una de les bibliotecàries que sent la mateixa dèria pels còmics que sento jo, em va recomanar El árabe del futuro, l’autobiografia de Riad Sattouf, un dels dibuixants de la revista humorística francesa Charlie Hebdo. Ara per ara, parlar d’aquest còmic és parlar d’una obra inconclusa, ja que de moment tan sols han estat publicats dos exemplars i tot indica que es tractarà d’una tetralogia. Jo no ho sabia, així que m’he quedat una mica decebut per no poder finalitzar un relat que em tenia completament atrapat.

La història gira al voltant de la infantesa del protagonista, una infantesa que es desenvolupa en tres espais: la França de Pompidou, la Líbia de Gadafi i la Síria de Hafez el Asad. Cap dels tres surt ben parat, però en aquests dos volums qui s’emporta la palma és Síria. Tant és així, que avui ha arribat a les meves mans un manifest per tal de pressionar a les institucions catalanes a acollir els refugiats de Síria i, tot i que la meva part humana ha acabat guanyant la partida i he signat, he estat dubtós a causa de la lectura. Sens dubte, el còmic m’ha fet sentir que ens havíem de protegir d’aquesta gent (“aquesta gent”, que malament sona). M’explico; els sirians apareixen aquí com una societat racista, violenta, cruel, integrista i masclista, així que he estat molt incòmode llegint totes les barbaritats que retrata el còmic.

Sattouf és fill de pare sirià i de mare francesa, i realitza una aproximació a la realitat musulmana d’aquest país similar a la que Marjane Satrapi va fer en el seu moment de l’Iran a Persèpolis, però amb una petita diferència: Sattouf manca de la sensibilitat i lírica que té la historietista iraní, de manera que l’acció se’ns presenta aquí d’una manera molt més crua i impersonal. El dibuix és simpàtic, amb molts personatges de línia arrodonida i nassos prominents, però l’acció no, tot el contrari. Nens torturant un gos fins a la mort i maltractaments continuats a l’escola, són algunes de les escenes que serveixen per retratar un país que sembla víctima de l’esquizofrènia. El petit Riad té la idiosincràsia de tenir el cabell ros com la seva mare, i aquest fet tan atzarós és l’excusa perquè contínuament sigui víctima d’atacs físics i amenaces de mort, fins i tot per gent de la seva pròpia família. La societat que descriu el còmic és profundament antisemita, de manera que sovint li diuen “jueu” com un insult (“te mataré perro judío”).

Un còmic com aquest posa de manifest la crueltat infantil i et fa valorar més que mai la importància de l’educació. En aquest sentit, els professors sirians que apareixen en la història són gent sàdica i esquizofrènica. Inevitablement he estat recordant capítols del meu passat on coneguts meus, o jo mateix, de petits deixàvem anar la nostra crueltat i m’he estat plantejant si a Espanya, en els llocs més rurals i apartats, es podien donar situacions com les que surten al còmic. M’agradaria pensar que no, però segurament algunes sí, tot i que considero que no de la magnitud que descriu l’obra. No en els termes que relata Sattouf. Hi va haver un temps que a Catalunya també hi vivia gent brutal i plena d’odi, la democràcia, la cultura i l’educació ens van fer sortir d’aquell forat.

Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?

Persèpolis (2000-2003)

Amb un dibuix entenedor i gràfic, el còmic de Marjane Satrapi es caracteritza per l’absència de rectes i probablement quan més funciona és quan la protagonista és petita, ja que el dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració. També és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més dures (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren més sentit. La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. No m’ho havia plantejat mai, però això es pot deure al fet que no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia (no us ve de gust una Coca-cola?).

La família de la Marjane és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet que tinguin pasta. Els diners faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Es posa de manifest la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més “ximples” del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

La representació dels màrtirs que existeix al còmic m’obre un debat ideològic interessant: és més punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra o és igual de terrible quan es fa en nom de la llibertat? Sigui com sigui, tot conflicte armat és atroç per definició.

Persèpolis és, en definitiva, una commovedora, però no sentimental, forma d’acostar-se a la revolució islàmica, la cultura iraniana i la religió musulmana, un relat àgil que, amb molt de sentit de l’humor, posa de manifest les grans contradiccions humanes i, amb això, és molt difícil no connectar.