Bocamolls (III)

“La identidad no es otra cosa que un “fantasma en la máquina”, la acomodación ilusoria de nuestras pulsiones, una suerte de producción retrocausal, de facultad adaptativa autoficcional. (…) El Yo es el fantasma, la barrera ficticia para sobrevivir al mundo, para soportarlo, una eficaz ficción adaptativa. Daniel Denett lo definía como un “centro de gravedad narrativa”. (…) Las emociones, la conciencia o la inteligencia humanas sirven como rasero para cifrar los logros de la máquina, sin que el verdadero salto haya llegado a producirse. En última instancia, estamos aquí ante la idea falsamente darwiniana de que el hombre es la cima de la evolución: el propio Richard Dawkins en su clásico El gen egoísta (1979) aún sostenía el pensamiento sumamente te(le)ológico de que la conciencia constituye “la culminación de una tendencia evolutiva". La conciencia no representa la cima del progreso por el hecho de contravenir el afán replicante de los genes (el ser humano puede, sin ir más lejos, utilizar métodos anticonceptivos que implican que su material genético se replique), sino su distorsión inherente, una limitación constitutiva y no la culminación de algo. La conciencia representa, de este modo, un canal distinto a la predisposición biológica, pero también su falla específica, el traspié de la evolución, su pharmakon, el momento en el que el avance replicante de los genes se encuentra con su punto de entropía y dispersión.”

Llegit a Guía perversa del viajero en el tiempo de Jorge Fernández Gonzalo (1a ed., p. 338-339).

Novel·les gràfiques

Ahir, prenent una cervesa, parlava amb un amic sobre còmics. La conversa va sorgir a partir de les meves impressions sobre El árabe del futuro, l’última i impactant obra que he llegit. Després vam comentar d’altres còmics d’un caire similar i el meu amic va mencionar un de Joe Sacco que parla sobre Sarajevo. Em va explicar que li havia deixat anys enrere un col·lega perquè, cito textualment, “no entenia que algú com ell no llegís còmics”. Després va rectificar: “Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques”.

Sempre he odiat l’etiqueta “novel·la gràfica”, no puc evitar-ho. Què vol dir? Es refereix al format? És senyal de qualitat? Els adults no poden llegir cap altre tipus de còmic? A partir de quantes pàgines es pot considerar que és una novel·la gràfica? Intentant mantenir una visió global sobre el món del còmic, sé que a partir dels anys 80 es va començar a popularitzar un format que fins aleshores no havia tingut massa representació. Com a mínim en aquest país, ja que, Japó, per exemple, són figues d'un altre paner. Amb tot, sé que el sorgiment d’aquesta terminologia es deu més a motius sociològics que no pas a una altra cosa.

D’ençà que tinc consciència el còmic adult sempre ha existit, però anys enrere el novè art tenia l’estigma social de ser per nens o, si més no, de ser un art menor. Recordo haver de justificar les meves lectures, no com una cosa traumàtica o difícil, però sí com quelcom que em succeïa bastant sovint. Del que ja no guardo tan bon record és del meu pas per la universitat de Belles Arts durant la dècada dels anys 90. Allà, quan s’utilitzava el terme “còmic”, sempre es feia en to pejoratiu (“això és massa còmic!”). Però els temps han canviat i és possible que a la universitat ja no es faci aquest mal ús del terme, ara alguns còmics han guanyat premis literaris i periodístics, per exemple, i alguns professors fins i tot en llegeixen de còmics. Bé, no còmics, sinó novel·les gràfiques.

Alguns lectors han necessitat que s’eliminés l’estigma infantil per apropar-se a aquest art, i el mercat ha trobat la manera de fer-ho inventant-se una etiqueta que sona pretensiosa i culta, en un exercici d’afinament lingüístic que caracteritza molt la nostra època, plena de desacceleraments de l’economia, de pagaments en diferit i de les/els mestres. M’adono que aquesta estratègia ha ajudat a fer que sigui una fal·làcia el que el meu amic em comentava al principi; ja no hi ha un estil de persona que llegeix còmics, o, com a mínim, l’estil de persona que els llegeix, avui en dia, és molt ampli. La tàctica funciona i les bibliotecàries et recomanen novel·les gràfiques, però aquesta desafecció pel terme “còmic” tan sols fa que m’hi aferri més.

El árabe del futuro I-II (2015-16)

Treballo en el centre cívic de Pont Major que comparteix espai amb la biblioteca municipal. Allà, la Marta, una de les bibliotecàries que sent la mateixa dèria pels còmics que sento jo, em va recomanar El árabe del futuro, l’autobiografia de Riad Sattouf, un dels dibuixants de la revista humorística francesa Charlie Hebdo. Ara per ara, parlar d’aquest còmic és parlar d’una obra inconclusa, ja que de moment tan sols han estat publicats dos exemplars i tot indica que es tractarà d’una tetralogia. Jo no ho sabia, així que m’he quedat una mica decebut per no poder finalitzar un relat que em tenia completament atrapat.

La història gira al voltant de la infantesa del protagonista, una infantesa que es desenvolupa en tres espais: la França de Pompidou, la Líbia de Gadafi i la Síria de Hafez el Asad. Cap dels tres surt ben parat, però en aquests dos volums qui s’emporta la palma és Síria. Tant és així, que avui ha arribat a les meves mans un manifest per tal de pressionar a les institucions catalanes a acollir els refugiats de Síria i, tot i que la meva part humana ha acabat guanyant la partida i he signat, he estat dubtós a causa de la lectura. Sens dubte, el còmic m’ha fet sentir que ens havíem de protegir d’aquesta gent (“aquesta gent”, que malament sona). M’explico; els sirians apareixen aquí com una societat racista, violenta, cruel, integrista i masclista, així que he estat molt incòmode llegint totes les barbaritats que retrata el còmic.

Sattouf és fill de pare sirià i de mare francesa, i realitza una aproximació a la realitat musulmana d’aquest país similar a la que Marjane Satrapi va fer en el seu moment de l’Iran a Persèpolis, però amb una petita diferència: Sattouf manca de la sensibilitat i lírica que té la historietista iraní, de manera que l’acció se’ns presenta aquí d’una manera molt més crua i impersonal. El dibuix és simpàtic, amb molts personatges de línia arrodonida i nassos prominents, però l’acció no, tot el contrari. Nens torturant un gos fins a la mort i maltractaments continuats a l’escola, són algunes de les escenes que serveixen per retratar un país que sembla víctima de l’esquizofrènia. El petit Riad té la idiosincràsia de tenir el cabell ros com la seva mare, i aquest fet tan atzarós és l’excusa perquè contínuament sigui víctima d’atacs físics i amenaces de mort, fins i tot per gent de la seva pròpia família. La societat que descriu el còmic és profundament antisemita, de manera que sovint li diuen “jueu” com un insult (“te mataré perro judío”).

Un còmic com aquest posa de manifest la crueltat infantil i et fa valorar més que mai la importància de l’educació. En aquest sentit, els professors sirians que apareixen en la història són gent sàdica i esquizofrènica. Inevitablement he estat recordant capítols del meu passat on coneguts meus, o jo mateix, de petits deixàvem anar la nostra crueltat i m’he estat plantejant si a Espanya, en els llocs més rurals i apartats, es podien donar situacions com les que surten al còmic. M’agradaria pensar que no, però segurament algunes sí, tot i que considero que no de la magnitud que descriu l’obra. No en els termes que relata Sattouf. Hi va haver un temps que a Catalunya també hi vivia gent brutal i plena d’odi, la democràcia, la cultura i l’educació ens van fer sortir d’aquell forat.

Almóndigas del espacio (2015)

Craig Thompson, l’autor de Blankets, canvia radicalment de registre en aquesta aventura espacial que ve a ser una reinterpretació en clau futurista de la nostra societat actual. Tot i tenir un fort sentit crític i reflexiu, el to amable del còmic busca fer-se accessible al públic familiar, etiqueta amb la qual un servidor no acaba de sentir-se del tot còmode. L’obra crea un escenari complex i interessant, amb personatges imperfectes i motivacions egoistes, on l’ambientació reprodueix un sistema classista que tots podem reconèixer. Amb tot, la lectura és més atractiva en el seu plantejament que en la seva resolució, ja que l’acció busca un final feliç i naïf que no acaba de quallar del tot amb la resta del relat.

L’apartat gràfic és de la qualitat a què ja ens té acostumats Thompson: excel·lent no, el següent. El seu virtuosisme amb els pinzells enlluernaria al més exigent dels lectors; les textures, el disseny de personatges, la planificació de les pàgines i el detallisme dels fons, desborden imaginació i talent en un còmic que és un autèntic plaer per la vista. A l’hora de representar els diferents éssers que pul·lulen per aquest sector del cosmos, Thompson dóna curs a un estil visual que sovint està molt vinculat amb el cartoon, cosa que havia quedat simplement latent en altres obres seves. Figures gelatinoses, caps enormes, ulls bulbosos i cossos menuts o gegantins, es passegen per naus espacials derruïdes i oxidades, impecablement envernissades pels meravellosos colors pop de Dave Stewart.

Violet és la protagonista d'aquesta space opera, una nena que s’embarca a través de l’espai en la recerca del seu pare desaparegut, acompanyada d’Elliot i Zaqueo, dos personatges bastant inadaptats. El còmic ens convida a fer una lectura psicològica d’aquest peculiar trio: Elliot és un pollet que representa la sensibilitat i la intel·ligència de la pròpia nena, mentre que Zaqueo personifica la seva força i audàcia. Així que, llegit en termes freudians, podríem senyalar que Violet és el jo, Elliot és el superjò i Zaqueo és l’allò, de manera que el periple de Violet no és tan sols un trajecte per l’espai exterior, sinó que també es pot entendre com un viatge d’autoconeixement per l’espai interior. El còmic tracta temes com el medi ambient i la lluita de classes, però el conflicte subjacent en tot el relat són les relacions familiars. L’actual model familiar i la seva difícil compaginació amb la vida laboral són conceptes que planegen per cada capítol. L’obra és, sens dubte, bella i entretinguda, però podria haver estat molt més.

MAUS: Relato de un superviviente (1991)

MAUS és l’únic còmic que ha guanyat un premi Pulitzer. Això, com a presentació, no està gens malament. Aquesta és una de les seves principals virtuts, que ha transcendit els paràmetres que habitualment se li atribueixen a un còmic i, a més, que ho va fer a principis dels anys 90. Dic això perquè se’ns dubte va assentar càtedra i avui en dia no s’entendrien Pyonyang, Blankets o Persèpolis, per exemple, sense el seu referent. Aquest tipus de relat en primera persona que, simultàniament, descriu un període històric o una societat concretes, mitjançant un tipus d’escriptura molt honesta, es va popularitzar amb MAUS, de manera que va portar el novè art a un altre nivell. MAUS és el Ciutadà Kane del còmic. És Twin Peaks i Pina Bausch. Tant és així que l’obra abasta un ventall molt ampli de lectors, fet que el defineix com un còmic molt recomanable. Ras i curt: no necessites ser un lector habitual d’historietes per apreciar la seva genialitat, tan sols voler llegir una bona història.

MAUS és el relat d’un jueu supervivent a l’Holocaust nazi, tot i que més d’una vegada es posa en dubte si l’adjectiu “supervivent” és o no adequat. La Segona Guerra Mundial es presenta aquí lluny de les situacions polítiques internacionals. No apareixen Hitler, Goebbels o Churchill, per exemple, tan sols soldats i ciutadans a peu de carrer. És la història tal com la va viure un jueu polonès (Vladek, el pare de l’autor), en mig del context bèl·lic i antisemita de l’època. El protagonista se’ns presenta com algú amb una gran quantitat de recursos i habilitats (sap tres idiomes i és destre amb les eines), el que l’ajuda a superar diverses dificultats que se li plantegen. Tot i així, en cada pàgina la mort resulta capriciosa i aleatòria, quedant clar que la seva supervivència no hagués estat possible sense el factor sort. De la descripció que se’n fa de l’Holocaust i Auschwitz, el que resulta més inimaginable és veure com els nazis adapten el fordisme a la mort. Utilitzar el sistema de producció en cadena i d’abaratiment de costos per coordinar i ser eficient en un genocidi, és d’una deshumanització atroç que costa de digerir.

La història va intercalant la Polònia dels anys 40 amb el Nova York dels anys 80, ja que també assistim a les converses entre pare i fill que va realitzar l’autor per tal de documentar-se. El retrat heroic del Vladek de la Segona Guerra Mundial es contraposa amb la visió del pare insofrible que esdevé en l’altra línia temporal. Art Spiegelman ens descriu un pare amb les corresponents llums i ombres, el dibuixant és conscient de la contradicció inherent que existeix en tractar el tema de l’antisemitisme mitjançant un personatge que sembla la típica caricatura del jueu garrepa i el còmic reflexiona sobre això, el còmic reflexiona constantment sobre ell mateix. L’autor posa a prova els límits d’aquest art mitjançant metallenguatge, trencant la quarta paret, afegint fotografies o, fins i tot, incloent-hi pàgines d’un còmic anterior. En aquest sentit, la sensació d’honestedat, llibertat i naturalitat és contínua.

Com si fos una faula, als jueus se’ls representa com a rates, als polonesos com a porcs i als alemanys com a gats, però la narració és d’un realisme brut que s’allunya dels fets meravellosos que normalment vinculem a aquest gènere. El dibuix senzill i funcional dels personatges potencia l’empatia i facilita que el lector s’identifiqui amb ells. Les relacions humanes, la crueltat i la lluita per la vida, són alguns dels temes que aborda un còmic, en definitiva, tant complet com fundacional.

Blankets (2003)

Blankets no és la història d’amor adolescent que un podria esperar, el tema "religió" pot fer que costi seguir la trama, per exemple, però sens dubte es tracta d’una història que arriba. Els lectors de la meva generació, en certa manera, ens podem sentir identificats amb el personatge. L'educació religiosa que rep Craig Thompson, el protagonista, és bastant radical, però de petits ens van educar amb intencionalitats i temors semblants, i a mesura que vam créixer se’ns van plantejar els mateixos dubtes. Thompson obté respostes insatisfactòries a les preguntes que planteja. En el transcurs de la història, estima i s’obsessiona, i té un desengany o, més ben dit, un desencís, tant de l’amor com de la religió. En aquest sentit, es pot relacionar la conversa telefònica entre Craig i Raina, ja cap al final, amb el mite de la caverna de Plató. Està enganyat i quan surt a fora; s'adona que res del que es pensava és real; hi ha un món totalment diferent a l'exterior.

Quan Craig Thompson explica coses de la infantesa ho fa amb molta delicadesa, les escenes amb el germà sobre el llit en són un bon exemple, tot i que succeeixen coses que no són fàcils de digerir, com quan es fan pipí l'un a sobre l'altre. El dibuix és una genialitat absoluta. Imatges com l'autocar quan van de campaments religiosos; el llit transformat en vaixell; la sensació del pare de Raina quan descobreix que la seva filla s'ha fet gran, la representació de les mans... Demostren un domini del dibuix i de la narrativa brutals.

La manera de dir t'estimo de Raina, l’amor d’en Thompson, és més freda, distant, ho escriu fins i tot amb lletra de màquina, igual com transcriu els seus poemes. La neu és un element constant en l’obra i la història d’amor s’acaba quan la neu es fon. Però realment es tracta d’una història d'amor juvenil? La religió, per exemple, té molt pes. Podríem considerar que és la transformació d'algú d'adolescent a gran, el traspàs a la maduresa. Finalment, l’obra acaba molt abruptament i, fins i tot, un diria que no té final o, com a mínim, no un final tradicional. Tot depèn dels ulls amb què es miri. Potser l’obra no acaba exactament amb un final, sinó amb l’inici de quelcom diferent. El món ha fet un altre gir i la vida segueix, no cantaven els Magnetic Fields una cosa semblant?

Primera Biblioteca Altea

Vaig estar uns sis anys treballant en el Centre Obert de Calella, situat en una antiga fàbrica tèxtil que l’ajuntament havia adquirit. L’espai era prou gran per donar cabuda a diverses entitats (escola de música, grup de teatre, geganters, ràdio Calella...) i tenir encara moltes zones buides. Eren restes d’un passat industrial que ja no tornaria. Diverses aules i un parell de despatxos componien, bàsicament, el nostre espai de treball. Com sol passar en aquest tipus d’entitat, nombroses caixes plenes de llibres d’origen incert representaven el nostre fons bibliogràfic. Es tractava de donacions de particulars o de cessions d’altres organitzacions públiques, el que es tradueix en un guirigall enorme de publicacions obsoletes i llibres atrotinats. Arribat el moment, la coordinadora em va demanar si podia posar ordre i reduir el nostre fons a un parell d’estanteries útils, així que em vaig arremangar i submergir en aquelles caixes plenes de Barri Sèsams i llibres de “Los cinco”. En mig d’aquella batalla, vaig trobar un exemplar que realment em va enlluernar, es tractava d’un conte titulat SÓC UNA ROCA.

SÓC UNA ROCA és la història d’una massa mineral qualsevol explicada per ella mateixa. Una gran pedra, sotmesa durant centenars de milers d’anys a les forces dels elements i a la brutalitat d’alguns homes. La història comença a l’Era Mesozoica, amb un parell de Tiranosaures en un entorn ple de vegetació, però aparentment sec i càlid, i finalitza en la relativa tranquil·litat d’una plaça als anys 70, on se li atorga el lloc que es mereix a tan insígnia pedra. El conte té una narrativa efectista que juga amb com la roca percep el pas del temps, la seva presència és una de les poques constants en la història, ja que, pàgina rere pàgina, el paisatge, els animals i els éssers humans, es veuen influïts per les diferents etapes històriques, des d’abans de la prehistòria fins a l’actualitat. Les il·lustracions són excel·lents i a falta d’un adjectiu millor, les definirem com a hippies. El to psicodèlic, surrealista i pop de les imatges, són molt característics de l’època i vinculen l’art de Miguel Ángel Pacheco, l’autor tant del text com dels dibuixos, a l’estètica del Yellow Submarine de George Dunning.

Investigant una mica, vaig saber que el llibre formava part de la col·lecció PRIMERA BIBLIOTECA d’Edicions Altea, una sèrie de deu títols, inspirats en temes de la natura, que pretenia posar a l’abast dels infants el món que els envolta, mitjançant il·lustracions ben atractives i textos fàcils de comprendre. SÓC EL FOC, SÓC UNA GOTA o SÓC UN OCELL, per exemple, són d’altres títols de la col·lecció que es poden mencionar. Succeeix, però, que tan sols consten d’unes edicions publicades als anys 70 i que avui en dia són molt difícils d’aconseguir, ja que estan descatalogats.

Fa un parell de setmanes, visitant diverses pàgines de compra-venda a internet, vaig localitzar una oferta que venia el pac dels deu exemplars de la coneguda com a sèrie blanca de la biblioteca Altea, més un de la sèrie vermella, que ampliava l’àmbit d’interès de la sèrie original amb temes urbans (SÓC UN HOSPITAL, SÓC UNA ESTACIÓ, SÓC UNA BOTIGA...). Tan sols una cosa de l’oferta em tirava enrere: l’idioma, els contes eren en castellà. Al final va poder més la meva curiositat i interès sobre aquesta col·lecció i ahir em va arribar el paquet.

Els llibres, tot i compaginar diversos autors, a grans trets mantenen l’estètica psicodèlica. Hi ha il·lustradors tan interessants com Jose Ramon Sanchez, Manuel Boix o Miguel Calatayud, per exemple, que acompanyen perfectament les històries de caràcter ecològic que gairebé sempre signa el mateix Pacheco. Però també d’altres com el minimalista i precari Asun Balzola que no quallen dins la col·lecció. SOY UN PEZ sobresurt pel gran poder de les seves imatges i SOY EL AIRE per com de rodona, en tots els sentits, resulta la seva proposta. SOY UN NIÑO, en canvi, és un conte estrany que no acaba de trobar mai el to adequat.

La col·lecció, en definitiva, és una petita joia del nostre passat editorial que gira entorn de temes com el cicle vital i la degradació del medi, i que trenca una llança per recuperar la nostra connexió amb la natura, mitjançant estils visuals que avui en dia malauradament han caigut en desús, però que, tot i així, no han perdut ni un xic de la seva força original. Els contes, a més, tenen el valor afegit d’estar relatats en primera persona per diferents elements naturals, de manera que la proposta està investida d’un sentit global que la fa del tot singular.